No només les restriccions sanitàries no s'eliminaran, sinó que aniran a més. Aquest és el resum i l'esperit d'unes darreres hores de lluita contra la pandèmia de Covid-19 que mantenen la ciutadania sumida en el desconcert. Contra tot pronòstic, no sembla que s'hagi après res de la primera onada vírica, fa tot just mig any. Les autoritats competents es mostren més dubitatives i arbitràries que mai.
Bé, una cosa sí que ha quedat clara: no hi ha diners. Les institucions europees ja han confirmat que els fons de recuperació —que serien uns setanta mil milions d'euros per a Espanya— seran finalistes i s'adjudicaran a projectes empresarials públics o privats que s'alineïn amb les directrius de desenvolupament econòmic. Això a la pràctica significa que s'iniciarà una gran batalla de concursos públics —on les grans corporacions tindran avantatge sobre la petita empresa i els autònoms, naturalment i que aquests recursos no podran usar-se en les repartidores habituals però tampoc es convertiran en les necessàries ajudes socials.
Tot el suport a les mesures haurà de provenir doncs dels pressupostos generals. I aquí és quan encara entren més dubtes. Molts sectors econòmics es troben ja al límit i costa fer-los entendre la necessitat de mantenir l'equilibri del famós triangle mesures preventives - viabilitat econòmica - drets constitucionals. Un constructe teòric que s'esfondra quan, a la pràctica, el que veu la gent és la presència del ministre de Sanitat i del líder de l'oposició al Congrés en una festa amb 150 persones sense màscara.
O assisteixen estupefactes a l'intent de decretar un estat d'alarma de sis mesos sense control parlamentari o a un toc de queda de pretesa idoneïtat científica que es manté vigent només durant quaranta-vuit hores, traient-se les puces de sobre i passant la facultat a unes comunitats autònomes desbordades per unes xifres de repunt de contagi. Però no només el govern espanyol es mostra incapaç de trobar un punt mig entre l'autoritarisme, l'efectivitat sanitària i el cada cop més necessari suport social.
La Generalitat afronta, les pròximes setmanes, la gestió d'una crisi per la qual no està preparada. Una mostra evident és la triple intervenció ahir dels consellers Homrani, Tremosa i Budó, afirmant cadascú d'ells una cosa diferent sobre l'obligatorietat del teletreball. Un tema molt sensible per a les empreses que requeriria criteris més clars i ben establerts. La falta de lideratge i les habituals tensions entre membre de Junts i ERC, afloren en moments crítics, quan es necessita que tothom, governants i població, donin el millor de sí mateixos.
No hi ajuden, per exemple, que el President en Funcions decreti el tancament de bars i restaurants amb unes minses ajudes de 40 milions d'euros i que, al cap d'una setmana el Govern anunciï la creació d'una Agència Espacial catalana dotada amb 18 milions d'euros. Un nou ens que segur que serà beneficiós per al país, el seu desenvolupament tecnològic i a creació de llocs de feina qualificats —i per obtenir els mencionats fons europeus— però que anunciat en aquest moment crea un contrast dolorós a tots els catalans que pateixen en ERTOS, EROS o directament amb mesos sense ingressos.
Ni els polítics ni els científics tenen respostes clares, fora de la temptació constant d'un altre confinament que acabaria d'enfonsar el país. No fer res no és una opció, això és comprensible. I haurem de conviure amb aquesta sensació permanent d'improvisació de les autoritats sanitàries. Però cal exigir, ara, màxima cura en el que es diu, com es diu i en quin moment es diu.