Els deu últims anys, entre el 2009 i el 2018, més de 41.000 joves catalans han emigrat a l'estranger per motius laborals. A la demarcació de Tarragona, que és el que ens toca de més a prop, això representa un increment del 124,33% respecte al període anterior, segons l'IDESCAT. Encara que les xifres de l'èxode s'han moderat els darrers anys, la fuga continua i és un degoteig constant que llasta l'economia i, fins i tot, l'ànim del país.
Les raons són conegudes, però no per això s'hi ha d'incidir menys. Sobretot en la franja dels joves entre 16 i 29 anys, les dades són sagnants. Atur per sobre del 50%, precarietat laboral, temporalitat de les contractacions, salaris irrisoris, inestabilitat general del mercat de treball. I a totes aquestes xacres s'hi uneix la sobrequalificació, una circumstància que afecta el 40% dels treballadors joves i que afecta en dos sentits. En primer lloc, en la manca d'aptituds per dur a terme feines que no requereixen l'alt nivell de formació assolit. I, en segon lloc i potser no tan analitzat, la manca de l'actitud correcta per a aquestes feines que produeix en els joves saber-se massa qualificat per a fer segons què.
El cas paradigmàtic és el tan escoltat de què posats a fer de cambrers, val més fer-ho a Londres o a Berlín, que almenys allà hi aprendrem idiomes. En comptes, per exemple de donar valor afegit a una feina com la de cambrer, els deixem fugir. Com és evident, no se'ls hi pot retreure. Els hem alliçonat amb la importància d'assolir experiències i de tirar endavant una vocació però, a l'hora de la veritat els oferim un mercat de treball que no correspon ni per aproximació a tot el que la societat els ha dit que esperen d'ells.
Trobem llavors els casos de sectors específics, com el sanitari, el científic o el biomèdic, on la competitivitat dels salaris i beneficis d'aquí és a distàncies insalvables respecte als països de l'entorn immediat. Un cop descomptat l'increment dels preus i el nivell de vida, les dades assenyalen que els sous espanyols fa gairebé vint anys que no pugen. Això, que en generacions ja instal·lades i amb feines estables pot ser un contratemps, en l'edat de començar a fer-se camí al mercat laboral es converteix en un escull gairebé insalvable.
En aquest sentit, el sector tecnològic local, que hauria de ser el més dinàmic pel que fa a crear llocs de treball amb valor afegit, hi és especialment sensible. No poden aturar la fuga de talent —que el país indubtablement produeix— perquè el nivell de salaris espanyol impedeix retenir els treballadors, ja no els més qualificats i els que fregaven l'excel·lència, que seria una situació normal i comprensible, sinó qualsevol treballador amb un mínim de qualificació per desenvolupar una carrera en el sector. Al mateix temps, la manca de personal adient impossibilita la consolidació d'aquestes mateixes empreses i l'eventual millora de les condicions, en un cercle viciós que no afavoreix el desitjable creixement de la nostra economia.
Les conseqüències de no afrontar amb decisió aquest problema són greus i encara ho poden ser més. Pèrdua de població en edat productiva, desequilibris en el creixement demogràfic o disminució del dinamisme econòmic. En tots els casos un desgast social que no ens podem permetre i que és urgent d'arreglar. Abans que el país no es converteixi en una gran residència de gent gran.