Doncs ja hi som. Mamma mia here we go again. Avui comença una nova campanya electoral autonòmica que promet emocions moderades tirant a insípides, debats insubstancials, vols gallinacis i dosis elevadíssimes d'avorriment i narcolèpsia. No s'empastifaran —espero— les vies públiques amb els caretos dels candidats de torn, però ens deixarem enganxar els cartells al nostre cor.
No cal enganyar-se: són unes eleccions que fan mandra, peresa i nosa a tothom. Començant pels periodistes que les haurem de cobrir, però també als polítics, que tenen més ganes que ningú que passi tot aquest tràngol, aquest accident de la democràcia que són les campanyes. I tornar als seus despatxos governamentals, en el millor dels casos, o a les batalles intestines per controlar els partits des de l'oposició, cosa que és una tragèdia superior.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
En el fons, la decisió del TSJC —per molta raó reglamentària que tinguessin suspenent el decret de suspensió— és una putada per a tots. Per als responsables de la Salut Pública que rebutjaven la celebració dels comicis pel risc que comporten, per als polítics oportunistes que ja es veien ocupant la poltrona mig any més sense control parlamentari, per als que han fet càlculs d'usurpació del minvat poder de la Generalitat i que probablement els sortirà el tret per la culata, per als que hi hem de participar, per a naltros, per a tots, com diu aquell clàssic anunci de la cocacola recitat per insofribles argentins.
Divuit escons tarragonins
En algun cenacle, ja sigui polític, periodístic o ciutadà, encara hi ha molta gent amb els dits encreuats, tot esperant que ses senyories del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s'il·luminin i tinguin en compte les al·legacions del Govern. Veient el carnaval que estem celebrant sisplau per força, no li estranyaria a ningú, tanmateix és poc probable. Però som al ball i hem de ballar: la festa de la democràcia s'acosta i és el nostre deure cívic conèixer els palendengos que ens han de representar. I com que votem a la imperial circumscripció de Tarragona és la nostra missió explicar-vos a qui donareu el vot si és que d'aquí tres diumenges desafieu les microcuques de Wuhan i us desplaceu a una mesa electoral a contagiar-vos de Covid-19.
Els que manen (en teoria)
Com ja deveu saber, ni ERC ni Junts van guanyar les eleccions però governen. Sembla que hagi passat un segle de les votacions del 155 convocades per Mariano Rajoy, però la distribució parlamentària i els acords de govern actuals són els que van emanar d'aquella contesa. Una elecció guanyada, també cal recordar-ho, per Ciutadans, en una fita històrica que no es deurà repetir mai més.
Els tarragonins vam aportar a la coalició de govern —que havia de proclamar presumptament la República— nou diputats: cinc republicans i quatre juntaires. Segons les prospeccions i enquestes, les dues formacions estarien en condicions de repetir, escó amunt escó avall, els resultats. Encara amb la incògnita de si podrien revalidar la majoria.
Una llista republicana per guanyar bé
ERC parteix amb cert favoritisme i podria guanyar per primer cop les eleccions a Tarragona. A tal efecte, l'executiva tarragonina ha renovat les llistes a consciència per quadrar un equip variat i per atots els gustos. L'anterior cap de llista, el vallenc i Delegat de la Generalitat a Tarragona, Òscar Peris, no repeteix. Tampoc ho fa la reusenca Noemí Llauradó, que ara està enfeinada fent de Presidenta de la Diputació i regidora al govern municipal de Reus. L'únic que torna als primers llocs és Lluís Salvadó —el sospesador de les mamelles de Clara Ponsatí— com a segon de la nova cap de llista, honor que ha recaigut en una cara nova, la vallenca Raquel Sans, que ha sabut transmetre una certa nova frescor al partit.
Els acompanyaran als llocs de sortida tres cares noves més. La regidora de Mont-roig del Camp i dona forta de l'aparell territorial de la formació, Irene Aragonès, la presidenta d'ERC Tortosa Maria Jesús Viña i el fitxatge estrella dels republicans, l'exdiputat socialista Carles Castillo, que encara no ha acabat d'agafar el to republicà i de vegades sembla que s'hagi equivocat de partit. Tot i això, l'antiga esperança blanca del socialisme tarragoní es va deixar estimar molt pel partit de Rufián, Junqueras i el noi Aragonès, que van insistir molt per incorporar-lo a les seves files.
Junts pel psè
Continuïtat absoluta a la llista de Junts, que es limita a moure els noms de lloc. El cap de llista del 2017, l'advocat tarragoní Eusebi Campdepadrós —ara el 3— deixa el número 1 al sempitern Albert Batet. L'exalcalde de Valls va guanyar les primàries de la formació contra pronòstic i davant l'estranyesa de tothom, inclús d'ell mateix. Fins i tot es comenta que Carles Puigdemont ja estava barrinant on col·locar-lo en pagament dels serveis prestats. El tiquet electoral el completa l'ebrenca Mònica Sales. I repeteix també l'exsocialista reusenca Teresa Pallarès, dona de cert prestigi i posició al Camp de Tarragona.
Alguna coseta curiosa, en el que és la llista més divertida d'analitzar, tots ells amb poques opcions o cap d'obtenir acta de diputat. El número 7 és per a Josep Maria Llasat, el veterà polític vendrellenc que va obtenir acta amb Primàries a les últimes municipals. O el número 9 per a Rai López Calvet, el friqui tuitaire que va anar a peu fins a Waterloo per rendir homenatge a l'emperador KRLS. També apareix més avall un altre clàssic, l'altafullenc d'adopció Hèctor López Bofill, provinent d'aquell experiment entranyable que va ser la Solidaritat per a la Independència de Joan Laporta. Tanca la llista l'alcalde de Montblanc Josep Andreu, que per fi ha deixat Esquerra i ha trobat un partit polític del seu gust.
Serà clau observar què passa amb el PDeCAT, aka la Convergència Autèntica, que segons sembla a Tarragona té alguna opció d'obtenir representació. Els escindits del discurs de Puigdemont i Laura Borràs, que han tornat a prometre la independència automàtica, aposten per un independentisme deixatat i ajornat, ofereixen un programa de centredreta pragmàtic basat en el poder local que acumulen en molts ajuntaments i apel·lant bastant a la nostàlgia pujolista. Presenten l'exregidor reusenc Marc Arza, que ja fa moltes setmanes que fa quilòmetres per donar-se a conèixer a ell i a un partit que, ara per ara i malgrat tenir els drets electorals, és extraparlamentari. L'acompanya l'alcalde de Gandesa, Carles Luz.
L'opa socialista
Segons tots els indicadors, la transferència entre Ciutadans i el PSC serà completa. Potser no en transvasament directe de vots, perquè el factor VOX distorsiona el panorama de l'espanyolisme, però si en escons. El 2017, els socialistes van treure dos diputats. La vallenca Rosa Maria Ibarra repeteix com a cap de llista socialista però ha substituit el mencionat Carles Castillo per Rubén Viñuales al número 2. Viñuales és l'exlíder municipal de C's a Tarragona. Un home poc radical i una mostra clara de les intencions socialistes d'abordar la Generalitat emparats en el misteriós efecte Illa, que no se sap ben bé si és un bluf o un miracle. En tot cas, el PSC hi anirà amb tot.
El PSC aspira a arrabassar tres o quatre escons a Ciutadans. O si poden, tots. Per tant, podrien entrar també l'alcalde de Batea Joaquim Paladella, la veterana i reviscolada alcaldessa de Cunit Dolors Carreras o el jove tècnic reusenc Alberto Bondesio. Al seu torn, la sagnia a Ciutadans es preveu profunda. Repeteix per quarta elecció consecutiva el militar Matías Alonso, però la fugida de Lorena Roldán al PP ha deixat un lloc com a número dos a l'advocat reusenc i regidor a Salou Pere Lluís Huguet, un home de tarannà més moderat i amb punts d'entesa amb el catalanisme autonomista però que ho tindrà complicat per sortir elegit diputat.
Arriba Espanya
I ve forta. VOX pot entrar per primer cop al Parlament de Catalunya, i segons les enquestes amb força. A Tarragona competirà amb els sectors espanyolistes del PSC, amb C's i amb el PP que el 2017 va obtenir un escó in extremis que es va endur Alejandro Fernández. Com que el cap del PP català concorre per Barcelona, ha hagut de deixar el seu lloc tarragoní a Inma Rodríguez, l'exregidora de Turisme a la ciutat en l'anterior govern municipal, una figura amable però mancada del punx que requereix la batalla al sector unionista.
Tampoc és que VOX presenti res de l'altre món. Isabel Lázaro ha hagut d'imposar-se a contínues lluites intestines a la secció tarragonina del partit, però és un perfil més aviat baix i amb poques taules polítiques. També és cert que el votant de VOX es mira més la marca que el candidat, però tot i això es preveu una pugna ferotge per aconseguir aquest últim escó tarragoní que sembla reservat als sectors de l'espanyolisme hard.
Comunistes aburgesats
Uns altres que hauran de suar de valent per mantenir la representació parlamentària són els Comuns. Sembla que els postcomunistes s'han adonat que Yolanda López no era la candidata idònia i l'han fet passar al número 2. Al seu lloc entra una cara bastant desconeguda, el tortosí Jordi Jordan que, malgrat el nom de llegenda de la NBA és un meló per tatxar i obrir. La presència al govern d'Espanya pot ajudar el partit, tanmateix, a mantenir l'escó.
D'altra banda, segons com, la CUP podria tenir l'opció de recuperar el diputat que va perdre el 2017. Els nivells de participació i de disgregació del partits grans de l'independentisme els poden donar alguna opció d'entrar al Parlament. Sabent-ho, els anticapitalistes han estat conservadors i presenten dos noms amb experiència i prou coneguts: la regidora tarragonina Laia Estrada com a cap de llista i el reusenc Edgar Fernández com segon.
En quinze dies sortirem de dubtes. I si pel camí ens tornen a suspendre les eleccions, doncs tampoc plorarem gaire, què voleu que us hi digui.