Els Pets s’han fet esperar cinc anys, però tornen amb una vertadera joia que presentaran davant del públic en un escenari immillorable: el Gran Teatre del Liceu.
Han passat cinc anys des del seu darrer enregistrament en estudi, l’'Àrea Petita', sí, però Els Pets ja en duen 33 a dalt dels escenaris. «Cada vegada que fas un disc, és un nou desafiament, perquè penses que ja ho has dit tot i després de tants anys ja tens una manera de tocar i compondre.
El que val la pena de continuar fent cançons és aquest repte d’autosuperar-te, de pensar com ho faràs i anar veient que ho aconsegueixes». Joan Reig explica que anys enrere s’hauria estranyat si li haguessin dit que als 55 anys estaria preparant un nou disc i una nova gira.
Els Pets sempre han estat coherents amb ells mateixos i amb el seu entorn, i cada nou disc és un reflex del moment en el qual estan com a artistes i com a persones, així com del país on viuen. «No pretenem ser allò que no som, cantem en la nostra llengua i escrivim amb la perspectiva de la nostra edat, no volem semblar d’un altre lloc ni d’un altre temps».
Això no significa, però, que les seves cançons no puguin interessar tant als seus coetanis com a gent que quan van enregistrar el primer disc, encara no havia nascut.
Els Pets continuen parlant de temes locals que sovint són universals, però amb la perspectiva del que ara són, amb el bagatge i l’experiència acumulats durant més de 30 anys dalt dels escenaris.
L’enregistrament d’aquest disc ha sigut dels més plàcids que recorden, expliquen. Segurament, el fet d’estar a Guissona gairebé tot el mes, en un ambient tranquil i plàcid, propici per a la creació, hi ha contribuït.
Ha sigut molt diferent dels processos de gravació de discos anteriors, on els mancava aquest component de convivència conjunta que aquest cop sí que han tingut, i aquest fet els ha unit més del que ja estaven.
Ha sigut una gravació planera, on tot ha sigut molt fluït: «És dels discos que he viscut més intensament i en què he tingut una implicació més gran en tot el procés», confessa Joan Reig.
Aquest disc, que veurà la llum el pròxim mes d’octubre, és el fruit de mesos de feina que culminen en aquesta gravació entre les parets de Ca l’Eril. Un mes de sol de juliol, de camps, d’amics, companys, de convivència, complicitat i maduresa.
L’enèsim regal que Els Pets han preparat amb la màxima cura i que ara ens regalaran, juntament amb una gira arreu dels Països Catalans. Prepareu-vos, que es preveu la millor tardor des de fa cinc anys.
Un mes a Ca l’Eril, al bell mig de Guissona
És el primer de llevar-se, a les set del matí, i Joan Reig esmorza, es calça i surt de la casa.
Avui camina uns vuit quilòmetres i no l’acompanyen els camins entre hortes i avellaners ni la refineria, sinó que de camí es trobarà camps segats i per segar, alguna font, una ermita, i una alzina generosa que li farà ombra.
Quan torni, cap a les nou, els altres potser encara faran el ronsa per no llevar-se o, en el millor dels casos, s’estaran preparant el cafè.
Els camps de secà de color d’or i el sol infernal de la Segarra han sigut els acompanyants i la inspiració d’Els Pets durant tot un mes. Carretera C-14 amunt, a uns vint quilòmetres passat Tàrrega, un vertader imperi agroalimentari dona la benvinguda a aquells qui arriben a Guissona.
A banda de ser coneguda per això, però, Guissona amaga una altra joia al seu bell mig, a la plaça Major: el Teatret de Ca l’Eril.
Aixecada el 1658, una espectacular casa pairal, immensa, que a banda de ser la residència de la família de Joan Pons (líder d’El Petit de Cal Eril), ha sigut sala de ball i actualment és un teatre amb una programació estable de concerts, per on hi han passat músics de primera línia com Roger Mas, Mazoni, Pau Vallvé, La Iaia, Sanjosex, o Maria Arnal i Marcel Bagés, Joan Miquel Oliver i Quimi Portet, més recentment.
Ara, a més, també és un estudi de gravació que, a banda d’Els Pets, ha acollit artistes com Germà Aire, Pau Riba o Ferran Palau.
Ca l’Eril, teatre i estudi de gravació de primer nivell
Una gran portalada de fusta, una rajola a la paret amb el número 3 i les lletres majúscules «Ca l’Eril» són l’entrada a aquest santuari. En passar el llindar de la porta, l’immens vestíbul condueix a les estances de la casa, però si tombem a la dreta, trobem unes escales que pugen al teatret o bé a una ala de la casa habilitada amb diverses habitacions, lavabo i cuina perquè puguin dormir-hi els músics durant la gravació.
El pati de butaques del teatret, ara buit, l'ocupen tres bateries; diversos altaveus i amplificadors de diferents mides; una col·lecció de guitarres, recolzades sobre les úniques butaques de vellut vermell que queden a la sala; altres instruments, pedals, cables i un micròfon preparat. Els elements que acaben de conformar l'escena són dos matalassos a terra, al fons de la platea, a tocar de dos grans finestrals per on entra el sol de matí de juliol. Aquest raconet del fons és el dormitori provisional de Lluís Gavaldà i Jordi Bastida; que la primera nit que van passar a Ca l'Eril van patir tant amb la calor, que van agafar els matalassos i els van portar a l'estudi, a tocar els finestrals, amb l'esperança d'estar-hi més frescos, no s'equivocaven, però llavors a la Plaça Major, com és habitual a les nits d'estiu, hi havia el jovent de Guissona que feia xivarri fins entrada la matinada.
A l’altre extrem del teatre hi ha l’escenari, que durant la gravació és un espai més d’enregistrament. I és que tant el que seria la platea com l’escenari, separats per una densa cortina, donen molt de joc a l’hora d’aconseguir segons quin efecte sonor. Així ho explica Joan Reig, mentre pica de mans a l’interior de l’escenari, en surt un so sec i, a continuació, pica de mans a la platea i el so fa eco i rebota per les parets.
El que anys enrere va ser el galliner del teatret, al segon pis, avui és la sala de control de l’estudi. Des d’allà dalt, el productor dona les ordres als cinc músics que són a la sala de gravació. Per a aquest disc, Els Pets han escollit Joan Pons com a productor perquè dirigeixi, controli i supervisi l’enregistrament de les cançons.
Sota la direcció minimalista, perfeccionista i revolucionària de Joan Pons
A l’hora de definir Joan Pons, Joan Reig coincideix amb les paraules de Jordi Bastida: «Joan Pons és com un pintor que ha d’omplir una tela des de zero. Hi va posant textures, colors, llum i perspectives, utilitzant diferents pinzells, pintures i tècniques. Tria cada instrument per a cada melodia o ritme, busca l’essència de cada cançó i posa totes les eines al seu servei».
Pons ha donat un to més minimalista al disc, inèdit fins ara en la sonoritat del grup. El productor no és partidari d’allargar excessivament les cançons: si amb una sola tornada n’hi ha prou, doncs ja està bé. És auster, no és amic de les sobreproduccions, ni de fer excessives capes d’instruments. «A mi, per exemple, m’ha despullat de manera important les meves cançons respecte com les portava pensades des de casa. Jo, que en aquest sentit sóc molt zelós, he quedat convençut i cedint perquè he vist que les portava a bon port», explica el bateria de Constantí.
Joan Pons ha volgut jugar amb Els Pets, ha buscat sonoritats originals utilitzant aparells i instruments antics, com ara teclats dels anys 60, 70 o 80. Joan Reig explica que «a mi m’ha fet recuperar una bateria Ludwig dels anys 70 que ja havia venut, i que m’han tornat a deixar molt amablement per a aquesta ocasió. També n’he rescatat una altra que estava plena de pols a casa dels meus pares i no utilitzava des principis dels anys 90». Malgrat l’afany per provar sonoritats noves, però, el disc no ha perdut en cap cas l’essència característica d’Els Pets.
La virtut d’un productor, com a responsable de l’enregistrament, és fer-se entendre i treure el millor de cada músic amb benefici de l’obra que estan construint, però que alhora se sentin còmplices i ho facin amb un somriure. «M’ha agradat molt la manera com m’ha fet treballar el meu instrument, d’una manera que segurament no hauria fet mai, i això per un músic no deixa de ser un aprenentatge».
Proves de so, combinacions d’instruments i gravació
Les sessions de gravació comencen al voltant de les deu del matí. És el torn de Joan Reig, que grava la bateria d'una cançó tranquil·la, pausada, des de l'espai de gravació de l'escenari. Abans de començar a gravar, productor i músic escullen quins instruments utilitzaran, els munten, sonoritzen i fan diverses proves. Joan Pons inverteix molta estona a fer combinacions d'instruments, en buscar aquell so precís que està buscant. Un cop el troba, el músic —o músics, si es graven dos o més instruments alhora— toca damunt del playback de les referències que han enregistrat prèviament com a guia.
En aquesta cançó, per exemple, el productor ha volgut posar un drap sobre una de les caixes de la bateria perquè el so quedi amortitzat i sigui més suau. Pels auriculars, Joan Pons el guia des del control. Reig gravarà la bateria dues, tres, quatre vegades, les que calgui fins que el productor quedi satisfet. «L'últim fes-lo una mica més suau, Joan», li demana des de dalt. A baix, Reig tanca els ulls i, concentrat, fa anar les baquetes amb les mans i els pedals amb peus i ho torna a intentar.
Mentrestant, a la sala de control hi ha Jordi Bastida, que en aquest moment no li toca gravar guitarres i feineja amb l’ordinador, i Lluís Gavaldà, que gravarà les veus de cara al vespre. Encara duu la cara de recent llevat de dormir, s’aixeca del sofà i s’asseu a terra. No està còmode, i ara prefereix estirar-s’hi. Jordi Bastida s’ajeu al sofà i tanca els ulls. Joan Pons, Jordi i Lluís escolten la bateria de Joan Reig, que arriba a través dels altaveus.
Són moltes hores les que passen en aquest espai, opinant, escoltant i reescoltant allò que han creat amb tanta cura. A la sala de control comenten les cançons: «Sembla una d’aquelles cançons marranes que feien als 70», fa broma Gavaldà, mentre imita un cantant italià. Llavors aixeca el braç i el mou de dreta a esquerra com si fos de públic a un concert: «aquesta cançó es cantarà als estadis de futbol».
A l’hora de dinar, en funció de la feina, Joan Reig fa el dinar a Ca l’Eril, o bé, per qüestions pràctiques, van a fer un menú a algun restaurant. Els Pets s’han adaptat a la vida pausada d’aquest poble de la Segarra marcat per una multiculturalitat molt ben avinguda entre nouvinguts i aborígens. «Al principi la gent ens mirava i no gosava dir res, o potser no ens reconeixia», explica Joan Reig, «però a poc a poc i des que va sortir el reportatge al Telenotícies, ja ens van anar reconeixent i ens donaven conversa». I explica que durant tot aquest mes, «lentament hem anat coneixent la gent que ens despatxava quan anàvem a les botigues, a comprar el pa, a l’estanc o a la farmàcia».
A la tarda arriba la resta del grup, Falin Cáceres i Joan-Pau Chaves. Els cinc —sis, amb el Joan Pons— s’abracen i es fan petons. Després de tants anys treballant de costat, la complicitat és més que evident. L’humor i les bromes entre ells són contínues, però no enterboleixen l’ambient de professionalitat. A Joan-Pau Chaves li falta gravar els teclats de la cançó més tèrbola del disc. Abans de començar, Chaves i Pons proven diversos teclats, amb diferents efectes, per trobar aquell que és l’idoni per acompanyar una cançó així. Es decanten per un teclat antic que regala un so solemne, i es fa el silenci a la sala mentre Joan-Pau toca.
Després, els cinc integrants del grup i el productor escolten algunes de les cançons que ja tenen enregistrades. Falin, Joan, Jordi i Lluís seuen al sofà, mentre que Joan-Pau seu a terra i Joan Pons, al tamboret de la taula de control. «Aquesta ens ha costat, la malparida, però ara ja la tenim», diu somrient el productor. Tanquen els ulls, escolten embadalits, piquen amb el peu a terra i amb les mans a les cames seguint el ritme, no poden amagar l’emoció i somriuen sense adonar-se’n, satisfets.