Enguany, el Drac del Morell fa el seu vint-i-sisè aniversari. Presentat per l’Associació Cultural l’Embruix el cap de setmana de la Festa Major de Sant Abdó i Sant Senén del 1994, aquesta bèstia de foc, un dels elements més emblemàtics del bestiari festiu de la nostra cultura popular, viu un estiu especial enmig d’una atípica i adaptada Festa Major.
I és que la pólvora, els transports i els anys desgasten i passen factura, i tal com diu un dels seus creadors, en Pep Barberà, «cada vuit o deu anys un element d’aquest tipus s’ha de restaurar». Així ha estat. Entre els mesos de juny i juliol, el Drac del Morell ha passat pel taller del Joan Gallego, veí del poble, artesà i antic membre de l’Embruix, que l’ha deixat llest per tornar a sortir al carrer a llençar foc.
Per celebrar-ho, dins els actes de la Festa Major del Morell, que va començar aquest passat dijous 23 de juliol, l’Embruix ha organitzat un esdeveniment de presentació del Drac. Serà al jardí de l’Ajuntament, el dilluns dia 27 a partir de les cinc de la tarda. No obstant això, aquest no serà l’únic moment que es podrà veure la bèstia pel poble. S’esperen sorpreses.
La tercera restauració, la més profunda
El procés de restauració implica paciència i respecte per les característiques originals del Drac, motiu pel qual Gallego s’ha basat en les fotografies fetes durant la primera restauració, el 2009. «Ha estat ‘fotut’, hi havia moltes coses que no es veien i que he anat descobrint», assegura l’artesà, que s’ho ha pres «amb calma». Ell també va ser el responsable de la renovació inicial que va viure la bèstia, quinze anys després de ser creada, en què es van mantenir els colors originals del drac. Uns anys després, pels volts del 2012, alguns membres de l’Embruix ho van fer per segona vegada.
Tantes mans de pintura, retocs i millores per la comoditat dels portadors suposen, en part, un compromís amb la pèrdua de les tonalitats originals del Drac. De fet, al poble, hi ha qui diu que en té quaranta, i d’altres asseguren que en té fins a cent cinquanta.
Més enllà de les llegendes populars que corren arreu, aquesta ha estat la restauració més profunda que ha viscut el Drac, ja que en Joan Gallego l’ha pintat de nou amb molta cura i utilitzant més tonalitats de les que anteriorment tenia. «L’última vegada que el van restaurar, el van pintar tot del mateix to de verd i es van perdre moltes tonalitats». No tan sols d’aquest color, ja que entre tota la gamma cromàtica, es poden percebre marrons, morats i tons vermellosos.
El primer pas de la restauració ha estat retirar totes les parts malmeses, punts de la pell del Drac on la pintura saltava, hi havia forats, cops i petites esquerdes. Tan bon punt el drac va arribar al taller d’en Joan, a sota de casa seva, ell ja va percebre que, especialment a la zona més baixa del Drac, calia dedicar-se a treure totes les parts que estaven a punt de caure i posteriorment recobrir-les amb massilla i fibra de vidre. Completada aquesta part inicial del procés, en Joan va pintar amb molta pausa tot el cos per complet, aquesta vegada amb una presència de colors més ocres.
Les ales i la visera s’han millorat per la comoditat dels portadors
A banda del que es pot considerar una restauració íntegra, des de la llengua que surt de la boca fins a l’altre extrem, la cua, el Drac també ha patit un parell d’arranjaments d’especial importància. Per un costat, s’ha canviat la visera, que anteriorment constava d’un conjunt de forats a l'altura dels ulls del portador, a la part superior del coll de la bèstia. La ubicació no s’ha canviat, però s’ha substituït el punt de visió per un sol forat que cobreix una reixa més segura que impedeix l’entrada d’espurnes o trossos dels petards.
D’altra banda, les ales del drac, que es col·loquen a ambdós costats del llom tan sols quan surt al carrer, han estat adaptades amb més cura al cos per tal que siguin més fixes. També han estat rascades i pintades, moment en què, per sorpresa, Gallego hi va descobrir colors daurats. Amb tot, el responsable de la restauració reflexiona que aquesta «s’hauria d’haver fet l’any passat, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari; però van arribar tard, vam fer els pressupostos i al cap de dues setmanes ja estàvem en plena Festa Major», que, recordem, coincidia amb el quarantè aniversari de l’Associació Cultural l’Embruix.
El naixement del Drac, fruit de la voluntat d’ampliar el bestiari i de la feina conjunta
Hem parlat amb en Pep Barberà, un dels fundadors de l’associació i pare de l’actual cap de Colla del Drac del Morell, en Guillem. En Pep de Manel, tal com és conegut al poble, va tenir part de responsabilitat en la construcció del Drac —malgrat que va ser obra i disseny de l’escultor Martí Royo— i amb ell, hem pogut conèixer la història del Drac, algunes anècdotes i, sobretot, les motivacions que van portar a construir-lo.
L’Embruix va néixer el 1979, fruit de l’afany i la gana d’una vida social normalitzada dels joves morellencs com el Pep. «Sortíem d’un estat totalment totalitari i això comportava un alliberament, les ganes que tenia la gent de fer coses», afirma amb rotunditat. En aquell lapse de temps fins al 1992, quan la creació de la figura es va convertir en un objectiu real, havien nascut els Gegants, el Ball de Diables i s’havien fet un gran nombre de capgrossos. A més, s’havia creat un prototip de drac molt rudimentari que es va utilitzar tan només en una ocasió. «La intenció de l’associació era anar incorporant nous elements als quals teníem, i vam creure que el nou havia de ser un drac, no una bèstia», comenta Barberà.
«En aquells temps l’Embruix tenia una gran activitat, hi havia molt moviment i es feien moltes sortides». La voluntat, pel que fa a la construcció de nou bestiari, era sempre l’autonomia i l’autogestió de l’associació, sobretot per motius econòmics. Però en el cas concret del drac, «no ens vam veure capaços de fer una figura d’aquestes dimensions, i vam necessitar un escultor bregat», explica Pep Barberà..
Curiosament, es va ponderar l’opció d’atorgar la creació del drac a Joan Gallego, que ja participava a l’associació, però no es va veure factible que ho fes un artesà que, en aquell moment, segons Barberà, «no tenia tanta experiència i no coneixia moltes de les tècniques artístiques».
Un procés de construcció llarg i diverses fases per assolir el resultat final, una peça de setanta quilos
Així, es va buscar un artista, en Martí Royo, que es pretenia que esculpís la peça. La resta, seria feina dels joves embruixaires, per d’aquesta manera fer un estalvi econòmic. La tasca, que Barberà sentència que «no s’acaba amb un dia», va ser llarga. L’escultor, després de presentar la maqueta la diada de Sant Jordi del 1993 i de construir amb ferro i tela metàl·lica un esquelet, va tardar aproximadament un mes a construir la bèstia amb fang, sempre acompanyat i ajudat pel Pep Barberà i d’altres membres.
A posteriori, l’Embruix, amb l’ajuda, encara, de Royo, va passar entre dos i tres mesos fent els motlles, fets de guix, que esdevindrien la figura definitiva. Una vegada arrencats els motlles del fang, fins a quaranta, es van polir, es van cobrir amb diverses capes de fibra de vidre i resina i es van unir des de l’interior. La figura prenia forma; es van encaixar totes les peces, a mena de «puzle» —segons la comparació que fa Pep Barberà—, es va rematar amb massilla i es va pintar.
L’última preocupació va ser la practicitat, el pes i l’equilibri. Es desitjava que la peça pesés, com a molt, entre setanta i vuitanta quilograms. I així va ser. Però, sobretot, Barberà fa referència al «pes equilibrat», que és molt més fàcil de portar. «Vam fer una estructura dins el cos del drac, que vam suportar amb fibra de vidre, i vam buscar el centre de gravetat que fes fàcil portar el drac».
Més de dues dècades i un lustre després d’aquest procés de construcció d’una bèstia tan estimada al poble, padrina del Moll de Vallmoll, els seus portadors poden presumir d’haver-lo fet trepitjar gairebé tots els pobles del Camp. Les sortides més especials del Drac, però, les ha fet a les Festes de la Mercè de Barcelona, un any després de ser estrenat, i a una festa de la cultura catalana a Copenhage.
‘Renovar-se o morir’, que diríem. El temps passa per a tots, inclús per a les robustes bèsties de foc. És per això que cal sentir alegria amb la notícia de la tercera restauració del Drac del Morell, perquè és senyal que la cultura popular i les arrels continuen vives.