Alba Sotorra va néixer a Reus l'any 1980 i es va estrenar en el món del cinema l'any 2005 i el 2008 va dirigir Miradas Desveladas, encetant un currículum, fins avui, de quatre pel·lícules. Després de Qtar la carretera l'any 2011 va arribar 'Game Over' l'any 2015, premi Gaudí a la millor pel·lícula documental. Protagonitzat per Djalal, el film explica l'evolució d'aquest noi català obsessionat pels jocs de guerra que acaba anat al front afganès, i com torna a casa i què s'hi troba. L'any passat, Alba Sotorra va estrenar 'Commander Arian' —va ser nominada als premis Gaudí d'enguany—, un retrat des de dins de les YPJ, en kurd, les Unitats de Protecció de les Dones.
Es tracta d'una organització militar femenina que ha estat combatent principalment Daesh a la guerra de Síria, en concret a Rojava, una regió eminentment kurda al nord del país i que també s'anomena Kurdistan Occidental, actualment en disputa pel seu control. Alba Sotorra porta 'Commander Arian' a Reus, on s'ha projectat al Centre de la Imatge de Mas Iglesias, el CIMIR. L'afluència de públic va obligar a habilitar una segona sala perquè tothom pogués seguir la projecció del documental.
Abans de la projecció, TarragonaDigital entrevista aquesta cineasta reusenca que, instal·lada a Barcelona, dedica els seus projectes a explicar històries personals a través de pel·lícules documentals. Afirma que aprèn, canvia i creix cada vegada que dirigeix un film pel grau de connexió que estableix amb les persones que el protagonitzen. Quan explica com ha viscut el rodatge o què n'ha après, ho fa amb passió i emotivitat.
La descoberta de la comandant Arian
— Què és, 'Commander Arian'?
— És una pel·lícula que narra la història, en primera persona, d'una comandant de les YPJ, que són les Unitats de Defensa de les Dones; és un exèrcit de dones que s'ha format a Síria arran de la guerra i de l'amenaça que suposaven els grups islamistes radicals. Crec que un dels punts més interessants de la pel·lícula és que és una mirada molt des de dins d'un conflicte vist des d'una dona que en pren una part activa, d'una dona que s'arma per defensar-se d'una agressió. En els contextos de guerra, les dones i els nens són víctimes dels conflictes armats; en aquest cas, aquestes dones han decidit que no seran víctimes, sinó que agafaran un altre rol.
— Com hi arribeu, a explicar una història com aquesta?
— El 2014 aquest exèrcit es fa molt mediàtic arran de la resistència de Kobane, i el que em va fascinar no va ser tant el fet que s'haguessin armat per defensar-se, sinó l'agenda política que hi havia darrere d'aquesta lluita, i que l'objectiu del moviment fos acabar amb el patriarcat. Hi ha una part egoista que és voler-ho viure en primera persona, conèixer-les i aprendre, d'aquest procés. Com a documentalista sentia la necessitat d'involucrar-m'hi i donar-ho a conèixer.
— Com dieu, és un exèrcit que es va convertir en mediàtic; com us reben quan dieu que voleu explicar la seva història?
— Jo sentia que, des dels mitjans de comunicació i el periodisme, s'estaven fent treballs, algun d'ells una mica superficials, d'altres de bons, i jo tenia ganes de fer una proposta que fos més personal i des de la intimitat. Això es fa mediàtic a finals del 2014, jo arribo allí a principis del 2015, quan els periodistes encara estan arribant-hi, i elles estan una mica decebudes amb algunes mirades periodístiques 'mainstream' que les retrataven com a dones guapes amb armes, buidant tot el contingut ideològic que hi havia darrere.
Jo em presento allà com a cineasta, sóc dona i sóc feminista; elles estan encantades. A més, els vaig dir que el meu projecte era a llarg termini; 'necessito estar amb vosaltres, vull conviure amb vosaltres, vull entendre què està passant des de dins'. Va ser molt senzill, en aquest nivell; em van acollir, em vaig passar els primers dos mesos fent investigació, i quan vaig tornar per rodar, em van donar un uniforme i em van integrar en un batalló; em van obrir les portes de bat a bat.
Les tres lluites de les YPJ
— Expliques que no lluiten només contra Daesh, sinó contra tota una concepció de la societat, no?
— Exacte, s'estan enfrontant a una mentalitat, que és un tipus de mentalitat que ha permès que, en una regió com aquella, hi floreixin grups com el Daesh, Al-Nusra, Al-Qaida, com tots els grups radicals que hi ha hagut allà. Jo sempre dic que és una lluita triple i és molt forta. Per una banda lluiten contra el Daesh; després lluiten contra la societat que les rodeja, que és una societat patriarcal.
Però hi ha una tercera lluita que és molt més delicada, que és una lluita contra elles mateixes, perquè elles, quan s'allisten i entren a formar part de les Unitats de Defensa de les Dones —en kurd, YPJ—, estan renunciant a tot allò per al qual han estat educades. Renuncien a la idea de tenir parella, de muntar una família, de ser mares... I ho fan amb el convenciment que allò servirà per canviar la seva situació i, sobretot, la situació de les dones que vindran després.
— Com creus que es percep, tot això, a través de la pel·lícula, des del punt de vista del públic general?
— La pel·lícula, el que planteja és un viatge en el qual pots, durant una estona, estar al costat d'una dona i viure amb ella un procés de tres anys en el qual ella fa un viatge molt intens a diferents nivells. El que et permet és poder empatitzar, no només des de l'àmbit intel·lectual, amb algú que t'està explicant com pensa, sinó des de l'àmbit emocional, amb el que està sentint, per què per ella és tan important, això. Crec que això, aquest procés d'identificació amb algú, ens fa capaços d'entendre una cosa que vagi més enllà d'aquell individu d'una forma emocional, com no passaria si estàs llegint dades, que no t'hi pots connectar.
Crec que una altra part molt interessant és veure la guerra des d'una mirada femenina, que és súper diferent, perquè la guerra, les dones, ni la fan ni la viuen com els homes. I per últim, la lliçó de resistència; jo hi penso moltes vegades quan tinc un problema, 'ella, tot i els entrebancs i les pressions, no es rendeix, segueix endavant perquè creu que allò ha de ser així'; crec que això és una de les coses que et queden de la pel·lícula, una lliçó de fortalesa.
L'agenda cinematogràfica d'Alba Sotorra
— 'Commander Arian' estava nominada als Gaudí, i 'Game Over' se'l va endur l'any 2016, amb una temàtica que no s'allunya de la guerra. Què us porta a repetir aquest tema?
— Em va posseir l'esperit del Djalal, el protagonista de 'Game Over' (somriu). Quan, per fi, arribo al front amb la comandant Arian, em posen l'uniforme i em miro al mirall, vaig dir 'mare meva, sóc el Djalal, avui'. Crec que cada procés de fer una pel·lícula et connecta amb una nova realitat, i t'hi connecta molt profundament, perquè estàs, durant uns anys, a prop d'una persona que observes i amb qui t'identifiques. Crec que això fa que les temàtiques de la resta de pel·lícules es connectin. Tinc una fascinació per Orient Mitjà, les meves quatre pel·lícules hi estan connectades.
— Després de 'Commander Arian', teniu algun altre projecte en ment o a l'agenda?
— Estic començant a rodar un projecte sobre una pintora de Barcelona que tracta sobre l'amor, i també n'estic fent un altre. Al març me'n vaig a Rojava; ara hi ha hagut totes les alliberacions des de Raqa, fa més d'un any, de les últimes bosses de Daesh. Han mort molts combatents, i totes les seves famílies, és a dir, dones i nens, estan en camps, refugiades en aquesta zona de Rojava que controlen les YPJ.
En un d'aquests camps hi ha més de 100 dones occidentals amb els seus fills, franceses, canadenques, alemanyes... Les YPJ no creuen en el càstig, i menys en les dones; creuen en la reinserció i en la idea que l'educació pot transformar-ho tot. Vam parlar d'organitzar un taller feminista perquè aquestes dones puguin plantejar-se què vol dir ser dona des d'una altra perspectiva.
— I quin projecte hi voleu desenvolupar?
— El projecte que estem intentant preparar és anar allà i fer un taller que duri quatre o cinc setmanes que l'imparteixi una dona d'aquestes 'canyeres', de les revolucionàries feministes d'allà, i jo asseure'm amb un grupet de quatre o cinc, i veure què passa. Em sembla molt interessant, també, perquè trenques l'estereotip; una dona d'Orient Mitjà, morena, està parlant i explicant a les rosses blanques sobre feminisme. I després veure i començar a entendre les històries personals d'aquestes dones, que estan estigmatitzades, que ningú les vol.
Jo mateixa tinc un estigma molt gran contra elles, quan em van dir 'fes alguna cosa amb elles', vaig dir 'jo no vull fer res, amb aquestes dones'. Ara vull saber qui són i què els passa, i explicar de quantes violències han estat víctimes. Vaig començar a investigar i hi ha dones que arribaven allà perquè s'havien enamorat per internet d'un noi que era mort i la casaven amb un altre, tenia un fill, mataven el marit i la casaven amb un altre... Hi ha històries horribles, han acabat sent esclaves.
— Què us fa decidir per escollir el documental i no la ficció, per explicar aquestes històries?
— M'interessa molt, la realitat; òbviament que, tot això, es podria explicar amb una ficció, però per mi, la força que t'ho digui qui ho ha viscut... El procés més maco del cinema que faig és tota la part vivencial quan sóc allà, no m'imagino recreant-ho en un plató.