Josep Domingo Ferrer és el director de la Càtedra UNESCO de Privadesa de Dades de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Una càtedra que es va muntar el 2007 quan el món d'Internet encara era molt incipient. Amb els anys ha anat evolucionant i el seu coneixement els ha permès impulsar i capitanejar el projecte Cybercat, el centre de recerca en ciberseguretat de Catalunya. De fet, la càtedra de la URV és un referent a tot Catalunya i a l'estat espanyol. La protecció de les dades personals, la manipulació de la democràcia o l'ús de les noves tecnologies per part dels menors són alguns dels debats que estan sobre la taula.
—Estem més desprotegits ara, pel que fa a la protecció de les dades personals, que abans de la revolució digital?
—Sí, perquè ens comuniquem més. L'any 94 enviaves 6 o 7 correus al dia, avui, per exemple, són 100 correus al dia entre els que reps o envies. I la gent no només té correu, es comunica per xarxes socials o whatsapp, hi ha una mena de desfici general per la comunicació. Com més et comuniques més fàcil és que t'enxampin. Val a dir que algunes d'aquestes coses, com ara les xarxes socials, han estat muntades precisament per agafar-te informació. Per això són de franc. S'han dissenyat plataformes específiques per mirar què diu la gent.
—Ha entrat en vigència la nova llei de protecció de dades que des del maig les empreses ja estan obligades ha adoptar. A la pràctica això que suposa? Estem més protegits?
—Aquesta llei intenta protegir al ciutadà davant de tota aquesta allau d'Internet, de les xarxes socials i la recollida massiva de dades. Ha pogut semblar molt severa però està intentant posar una mica d'ordre a l'orgia que s'havien muntat totes aquestes empreses de dades durant aquests anys. Ara es poden recollir dades per donar un servei directament, o si tens una causa legítima —si ets Hisenda, un metge o una asseguradora—. El que no es pot fer és recollir dades de persones identificables i guardar-te-les i utilitzar-les més endavant. Si vols examinar dades i fer anàlisis de dades el que has de fer és anonimitzar les dades, no les pots guardar amb noms i cognoms. Nosaltres ens dediquem a fer que això sigui possible. Que puguis anonimitzar dades i fer anàlisis útils sobre aquestes dades.
—Hem viscut episodis conflictius, com el forat de seguretat de la companyia Movistar, el tema de Cambridge Analítica, en què dades personals d'usuaris de Facebook van ser utilitzades per campanyes polítiques als Estats Units. Com es protegeixen d'això els usuaris?
—Una manera és fer el que faig jo: Abstinència. No tinc xarxes socials i tinc un telèfon mòbil vell. I només faig servir correu electrònic.
—Precisament per aquest perill?
—Bé, perquè crec que no ho necessito. És una cosa personal. No m'aporta res com a persona. Però és veritat que així ajudes que es controli més el que se sap de tu.
—Llavors, no hi ha manera de protegir-nos, només l'abstinència?
—L'abstinència n'és una. Un cop tu tens un compte a una xarxa i expliques coses has de refiar-te de l'empresa i pensar que sabrà protegir les dades que agafa de tu. Per altra banda és una obligació que tenen. Perquè el reglament de protecció de dades diu que una de les coses que s'ha de garantir és la seguretat de les dades que s'emmagatzemen, encara que s'emmagatzemin legítimament. Se suposa que les empreses ho fan tan bé com poden perquè no les ataquin, com el cas de Movistar.
La segona cosa és l'explotació indeguda de les dades, el cas de Cambridge Analítica. Això sí que depèn d'aquestes empreses i en la mesura que es vegin obligades a seguir el reglament general cada cop hauran de controlar més el que fan. Podem estar segurs que s'està lluitant per tot això, ara bé, què podem fer nosaltres? Doncs donar-los menys dades. Fer-nos menys de les seves plataformes
—Quin és l'ús que poden fer plataformes com Facebook o Google de les nostres dades?
—L'ús més evident és el de la publicitat dirigida. El que fan aquestes empreses és publicitat contextual. Si parles amb uns amics d'un viatge que vols fer a Cuba, rebràs anuncis d'hotels a l'Havana. Mentre la redirecció dels anuncis la facin ells i no passin les dades a tercers, la cosa encara s'aguanta. Si ells venen les dades a tercers, com el cas de Cambridge Analítica que fan estudis de mercat, llavors ja és més greu. L'usuari de xarxes socials ha de saber que el mínim que li passarà serà rebre anuncis i el màxim que li pot passar és que les seves dades vagin a parar a algú altre i algun dia les tingui, per exemple, la seva asseguradora i li pugin la quota.
—Un altre dels debats relacionats amb l'ús de les noves tecnologies té a veure amb els menors. Com protegim els nens de tots aquests perills i com els hi introduïm aquesta tecnologia?
—El que es diu és que els tecnòlegs com Steve Jobs i Bill Gates no volien que els seus fills tinguessin accés a xarxes socials i a mòbils fins als 16 anys. Fins que la gent no té un cert ús de raó o maduresa potser no caldria que estiguessin tan connectats. Els comportaments d'assetjament que es donaven als patis d'escola fa anys, ara es donen a les xarxes. I la crueltat infantil és considerable. La millor manera és enrederir més enllà dels 16 anys l'accés a xarxes socials i mòbils. Però és complicat.
—Deies que les dades serveixen per fer publicitat segmentada. Tot i els problemes que comporta, pot haver-hi un avantatge, que és que almenys la publicitat que ens arriba és de productes que ens interessen, per dir-ho així. Això abans no passava.
—Això és cert. I això és el que diuen les empreses quan ho defensen. Que només rebràs allò que t'interessa. Això és bo i no es pot negar. Una altra cosa és què fan ells amb les teves dades: Si es limiten a fer-les servir ells directament per enviar-te anuncis o les venen a tercers, que és el que a vegades passa.
Però hi ha un altre problema. Igual que fan segmentació d'anuncis, en fan de notícies. I acaba passant això que cada cop veiem més: La manipulació de la democràcia. Si la gent només rep notícies que encaixen en el seu perfil, la gent viu en una bombolla. I això s'encoratja amb aquests sistemes de perfilatge. Al final et creus que el món és com tu voldries. Això és perillós, perquè disgrega les societats en societats diferents i aïllades.
—Hem parlat de com les empreses fan ús de les dades, però també hem vist com els partits polítics han pogut fer ús d'aquestes dades a l'hora de fer campanya. El perill d'això encara és més gran, no?
—Un partit és com una empresa que ven un producte. Una empresa fa anuncis, un partit també, la segmentació que fan servir les empreses per arribar als clients interessats, també la fan servir els partits. Gràcies a la segmentació que permeten les xarxes, el partit pot fer arribar missatges diferents a col·lectius diferents de gent i a cadascú li explica el que vol sentir. Això és el que ha passat a les eleccions americanes, el que va passar a França amb Macron i el que fa qualsevol polític avui. Cada cop és més habitual. La diferència entre els anuncis d'empresa i els polítics és que, si compres o no compres un producte a una empresa és cosa teva. Les conseqüències són per tu. En canvi, si tu compres un missatge polític i l'acabes votant i guanya, tindrà conseqüències per tothom. És més greu.
—Cap on estem anant?
—Està passant una mica el mateix que ha passat en el món físic. Aquests darrers 20 anys del món d'Internet han estat una mica com el Far West. Aquest període d'anarquia s'està acabant. Aquí a Europa s'ha fet una llei que crec que és molt avançada i que està sent un estàndard mundial. Moltes empreses australianes i xineses ja estan intentant fabricar tecnologies compatibles amb aquesta llei, no només per vendre-les a Europa, que és un mercat important, sinó perquè veuen que en els seus països dintre de poc hi haurà lleis semblants. En el cas del Canadà ja està en tràmit i a Austràlia també.
De fet, Bill Gates va estar a Brussel·les fa poc i demanava que al món hi hagués un reglament semblant a l'europeu. Perquè les empreses al final el que volen saber, també, és en quin marc s'han de moure. Evidentment preferirien que no n'hi hagués cap de marc, però si n'hi ha d'haver un, doncs que sigui semblant a tot arreu. Anem doncs, cap aquesta regulació. I és possible que els grans negocis que s'han fet fins ara no siguin tan grans a partir d'ara.
—I des del punt de vista de les empreses, cap on es mouran?
—Cada cop hi ha una concentració d'empreses més gran. La capacitat d'innovació cada cop és més limitada. Si tens una idea, al cap de poc seràs comprat o seràs copiat per aquestes grans empreses. Hi ha d'haver uns grans blocs polítics capaços d'afrontar-se a aquests gegants corporatius. I tenim la sort que Europa és un gran bloc i ho està fent. No és bo sortir d'Europa ara, no és bo desintegrar Europa, almenys des del punt de vista tecnològic. Tenir un gran mercat de 500 milions d'habitants és l'única manera d'aconseguir que aquests gegants tecnològics et facin cas. O tens un gran mercat darrere o no ets ningú. Estats Units és un gran mercat, La Xina és un gran mercat, i Europa ho és. Si et vols fer respectar, has de ser gran.