Van néixer a Tarragona l'any 2011, s'anomenen Crim i aquest divendres tocaran a la Sala Zero amb totes les entrades venudes per presentar el seu nou disc: «Pare nostre que esteu a l'infern» (BCore, 2018). Amb la música punk-rock per bandera, l'Adrià (veu i guitarra), el Quim (guitarra i segones veus), el Javi (baix) i el Marc (bateria) han recorregut Catalunya, Espanya i part d'Europa i els Estats Units.
Tenen clar que Tarragona és una ciutat on «la cultura és condemna» i culpen d'això a l'Ajuntament. «Si ens reconeguessin algun cop com exemple de la cultura tarragonina els enviaríem a la merda», asseguren. TarragonaDigital parla amb l'Adrià, el Quim i el Javi sobre el panorama musical de la ciutat, política i, per descomptat, música.
[predef]tarragona-digital-app-180[/predef]
Tarragona i el ressorgiment del punk-rock català
— Aquesta nit toqueu a la Sala Zero i amb totes les entrades venudes. Això mereix una felicitació.
— Moltes gràcies.
— Què sentiu quan torneu a tocar a casa?
— Javi: És estrany. Passes de tocar al Cau per a sis persones o a la Zero per quinze a omplir el local, i això impacta. Fins i tot la meva mare em va dir que volia venir a veure'ns, i li vaig dir que ni pensar-ho (riuen).
Adrià: A mi especialment m’agrada bastant.
Quim: A mi també. Ens hem tirat tota la vida sense tocar a Tarragona perquè estava molt fotut el tema.
— Abans no hi anava ningú i ara ompliu. Al públic tarragoní li torna a agradar el punk-rock?
— J: Ha estat global, ha passat a tota Catalunya alhora. Dissabte també omplirem a Manresa, per exemple. No ha sorgit aquí i s’ha expandit.
Q: És el mateix que a altres llocs. Alguna cosa haurà influït. Potser a la gent jove, que és el nou públic de Crim, els agrada que siguem d’aquí.
A: Tarragona peca de poble i de capital. Gent n’hi ha, però com passa al poble o no coneixen o no tenen interès ni paren l’orella al que passa al voltant. Ha estat una cosa d’adonar-se del que passa, no del fet que hagi entrat nova gent.
— Però a més de públic, també hi ha hagut una fornada de grups nous del vostre estil, com Impuls o Groggy Rude. Sou els pares d'aquest moviment?
— J: No som ni els pares ni els padrins de cap moviment. La resta de grups està format per gent que ha tocat tota la vida, però han format grups ara...
Q: A més són tots del grup d’amics, familiars... fins i tot compartim membres.
A: És gent que ja li agradava aquest estil. Potser s’han atrevit per haver vist les coses que passen al voltant, això podria ser, però en cap cas som influència ni pares de res.
Q: No ho sabem molt bé, potser li preguntes a algú de Groggy i et diu que sí. Però abans que als Crim ens anés tan bé, alguns d’aquests grups ja existien o començaven a formar-se. Som col·legues tots.
La gestió cultural i musical a la ciutat
—Què li passa a Tarragona amb els grups de Tarragona?
— J: No és qüestió dels grups, és que a la ciutat no hi ha oferta. Només pots tocar en una o dues sales.
A: La culpa és de l’Ajuntament o dels que controlen els fils. No ho posen gens fàcil perquè els grups comencin. No hi ha espais dignes. Les oportunitats que hi ha estan segrestades per l’Associació de Músics de Tarragona. És fotut que la cultura tarragonina depengui més d’una empresa privada com la Zero que dels que realment ho haurien de fer.
— De fet, l'únic espai municipal pensat per als grups joves és la Capsa de Música. Què en penseu de la seva gestió?
— J: Que és una màfia. La Begoña Floria ho porta tot cap a on ella vol.
A: És fastigós.
Q: La Capsa és un exemple més de com es fa aquí tot. Quan vam anar a Mallorca i vam veure el centre musical que hi ha, on tots els grups de l'illa tenen un local increïble, amb dues sales per fer qualsevol mena de concert, vam al·lucinar. A fora de Tarragona hi ha molts llocs on s’incita que la gent tingui grups perquè toquin cada setmana, es promouen concerts de grups locals... a Tarragona no hi ha res.
— Assenyaleu directament a l'Ajuntament.
— A: Si ens arribessin a felicitar des de l’Ajuntament i ens reconeguessin com a exemple de la cultura tarragonina, els enviaríem a la merda.
J: Per això no ho faran, perquè ja saben què passaria. (riuen)
A: Després dels Jocs Mediterranis m’ho crec tot.
—Quin és el primer pas perquè tot això se solucioni?
— J: Que marxi el PSC de l’Ajuntament (riuen). Han de començar a ajudar. Només caldria organitzar una mica millor la Capsa i posar-la al servei de la ciutat i les coses canviarien molt. Ara tot és privat, no hi ha res municipal.
A: el problema és que a Tarragona interessa que la gent surti dels instituts, fumi porros i sigui mà d’obra de les empreses grans. No interessa que hi hagi cap moviment que qüestioni les coses. No es premia la cultura. Al contrari, es condemna.
—Segueix sent una «ciutat de militars, funcionaris, putes i capellans»?
A: Sí. Una ciutat on la Setmana Santa ho talla tot, no pot anar bé.
Crim, el punk-rock i la política en la música
— Crim inclou en les cançons la denúncia social. Han canviat les lletres entre el 2011 i ara?
— A: El canvi que provoca l’edat suposo, però ideològicament no. Sempre acabem parlant del que està passant, de la manera més fidel i elegant possible. El que han canviat són els governs i les situacions, que han anat a pitjor. Ara el que tenim en compte és la censura. Quan vam fer la primera demo, no pensava que les lletres les llegissin tantes persones. Ara intento no pensar-hi perquè em condicionaria.
— El vostre perfil de públic és gent d'esquerres, punks i skins. Teniu por que alguna de les lletres no agradi?
— J: Això ja ha passat i ja està superat (riuen)
Q: De fet, tenim una cançó al nou disc on parla una mica d’això («Ullals de llet»). Ens és igual.
A: No estem convidant a ningú a què ens vingui a veure.
— Han dubtat de la vostra ideologia?
— J: Ningú ens diu que som uns fatxes, potser que som més suaus en alguns àmbits. Però tampoc ens preocupa, fem el que ens agrada i ens va bé. Sempre hi ha algú que no li agradi, és normal.
— Creieu que l’independentisme es vol apoderar del punk-rock en català?
— Q: Això ha passat tota la vida. Els grups de punk que cantaven en català parlaven només de política, independentisme, etc. Per això hi havia pocs grups. Nosaltres quan vam començar, i vam escollir en català, era per fer el mateix que fèiem amb altres grups en castellà o en anglès. A les lletres de Crim no trobaràs res pamfletari ni de cap partit polític en concret.
J: Ara s’ha obert més, s’ha normalitzat tenir un grup en català i no haver de parlar exclusivament de política.
A: També hi ha una qüestió de vergonya. En català al principi costa, de fet nosaltres no consumíem música en català. Sembla que cantar en català sobre coses que no siguin l’independentisme o la mateixa llengua, s’hagi de relacionar directament amb grups com Els Pets. Això ho va pervertir el ‘rock Pujolista’. Jo no sóc ningú per dir a la gent sobre què han de pensar políticament, dins d’uns límits, clar.
— Però vosaltres, en cançons com «Quan tornin les sirenes», sí que tracteu la política. Existeix un filtre?
— A: Per mi parlar de política és voler inculcar alguna cosa, dir a qui has de votar. Explicar el que veus a un col·legi electoral no, perquè és parlar del que passa al carrer. Són injustícies, parlem de problemes socials.
Q: Sempre he sentit que quan tens un grup punk estàs condicionat. La gent vol saber fins i tot a qui votes, o de quin equip ets. A un grup de heavy no els pregunten si voten al PP o al PSOE, a la gent li és igual. Crim parla de temes socials, però no explica a qui votem.
— Pot semblar irònic, però l’any passat al concert que vau fer a la Sala Zero hi havia el candidat a l’alcaldia per Cs, Ruben Viñuales...
(Riuen)
— J: Anava amb nosaltres a classe. Me’l vaig trobar a l’entrada i li vaig preguntar què feia allà.
A: Perquè després del concert punxaven techno... (riuen)
Reptes i previsions de futur
— Mai heu tingut cap dependència ni se us ha assenyalat en un espai concret. El camí a seguir és seguir fent el que us doni la gana?
— A: És el nostre camí.
— Teníeu clar que us havíeu de professionalitzar, per dir-ho d'alguna manera?
— Q: Mai hem buscat res. Ha anat així i tu t’has d’anar adaptant a les exigències i a tot. Abans potser no podies anar aun concert perquè el curro no t’ho permetia, però ara el grup és la prioritat.
— Us dediqueu exclusivament a la banda?
— Q: No, tots hem deixat feines que teníem abans per poder-hi dedicar més temps, però encara no podem viure d’això. I tota la vida hem treballat. Hi ha mesos que vivim més de Crim i altres que no, i t’has de buscar la vida.
J: Encara trampegem. No crec que arribi el dia que puguem viure només d’això, tampoc ho concebo.
A: Tothom sap al país on vivim. La part que pots arribar a tenir, comparat amb el que hi ha sobre la taula, no és res.
— Ja ho heu fet tot amb Crim?
— A: Jo estic fent temes... (riuen)
Q: Hem fet molt més del que crèiem que faríem.
J: On són els límits? No ho sabem. Esperem que la cosa tiri endavant i puguem anar al Japó, per exemple.
— Què us espera aquest 2019?
— Q: Tocarem tot l’any i no pararem. A finals d’any hi haurà molts concerts, però encara no podem explicar-ho.
— Tindrem CD nou pel 2020?
— Q: Probablement. Estem una mica més relaxats, però sí. O sortirà al 2020 o es farà durant l’any, perquè depèn d’altres coses, no només dels temes.
A: Esperarem tenir prou temes i bons, perquè fins l’últim dia ens els remirem.
— Per últim, que li voleu dir a la gent de Tarragona?
— Q: Que moltes gràcies per haver comprat totes les entrades.
J: Sí, i això no ho fèieu abans, eh! (riuen).