El riudomenc Albert Font té 32 anys i és enginyer elèctric. L’any 2014, va prendre la determinació d’entrar al seminari per a ser capellà i la seva vida va canviar per complet. Recentment, ha estat ordenat diaca i és una de les joves esperances de l’Arquebisbat de Tarragona, en un moment en el qual les vocacions es troben en una situació complicada.
El 30 de novembre passat, TarragonaDigital va entrar a la parròquia de Sant Joan de Tarragona per conèixer de primera mà la seva experiència. Casualment, l’Església catòlica commemora, en la data, la festivitat de Sant Andreu, cridat per Jesús per ser «pescador d’homes» i, en aquest sentit, Mn. Albert assegura «que ell va sentir la mateixa crida que l’apòstol, als 25 anys, i es va embarcar en una nau que li proporciona l’autèntica felicitat, la vida en Déu i els germans, i les respostes a preguntes existencials que s’ha fet durant molts anys».
— Quina és la teva història fins que descobreixes la vocació?
Déu té preparat, per a cadascun de nosaltres, un pla de plenitud lligat a la nostra persona, amb els nostres talents, personalitat i aptituds. Jo vaig estudiar enginyeria i vaig tindre la sort de viure i treballar a Anglaterra. També em vaig enamorar d’una noia i vam festejar durant força temps. En això, puc assegurar que tenia una vida bonica i feliç, però notava que dins meu hi havia alguna peça que no acabava d’encaixar. L’any 2014 tot va canviar i vaig descobrir el camí que Déu havia preparat per a mi.
— Què va passar?
Simplement vaig preguntar-li què volia de mi, d’una manera sincera i profunda. A Sheffield, la ciutat on viva aleshores, l'índex d’avortament és molt alt. Motivat per retornar a Déu el favor per tant com sentia que em regalava, vaig implicar-me en en la campanya ‘40 dies per la vida’, que proposa la pregària com a solució davant d’aquesta greu crisi humana. El moment vital on em trobava, sumat al fort estímul espiritual que impulsava organitzar aquesta campanya i pregar a diari per la vida davant d’un centre on es practicaven avortaments, va possibilitar a Jesucrist els elements necessaris per cridar-me i descobrir-me la meva vocació.
— Deuria ser un sí difícil de dir.
Amb 25 anys, vaig haver de desmuntar tota una vida que havia construït amb molt de sacrifici i d’esforç, tant pels estudis com per la vida professional que era prometedora. El mes de setembre de 2014 vaig entrar al seminari i ara, amb la perspectiva que dona el pas del temps, he de dir que Déu mai et pren una cosa sinó és per donar-te quelcom més ple i millor per a tu, ni et deixa desemparat quan fas una aposta per Ell. Déu funciona amb lògica de pare bo.
— A què has renunciat?
A formar una família tal i com convencionalment l’entenem. Aquesta és la il·lusió que té qualsevol home jove. He de dir, però, que m’he adonat que Déu no em va cridar amb la finalitat que fos menys feliç, com deia, sinó al contrari. La seva proposta m’ha obert a viure de prop altres realitats precioses de la vida, com poder navegar en el més preciós que les persones atresorem en el cor, el nostre món interior, o poder-les acompanyar essent signe de la presència de Déu en moments crucials de les seves vides, com el naixement, el matrimoni o la mort. La nova vida m’ha regalat la plenitud de saber-me fent i vivint en la voluntat de Déu: això sí que és viure en la màxima felicitat.
— Què és, per a tu, ser capellà?
En temps difícils com els actuals, un sacerdot ha de tindre molta proximitat amb les persones més vulnerables, les que pateixen i tantes allunyades de Déu, que busquen conscient o inconscientment un referent que els acompanyi a trobar Déu a les seves vides. Per a mi, és molt bonic poder donar esperança i consol en un funeral, quan el dolor és intens i la foscor no deixa veure, a vegades, la vida preciosa que ens està regalant Déu en el nostre pas per aquesta vida. La nostra dedicació s’enfoca a realitats intangibles i que no es veuen a simple vista, però que són les més importants i les que s’han de preservar amb més consciència.
«La societat actual es troba desorientada i perduda»
La meva ordenació és una bona notícia per a l’Arquebisbat de Tarragona, ja que les vocacions es troben en un moment difícil. A tall d’exemple, enguany s’han mort 6 mossens i s’han ordenat de prevere els meus companys Robert, i el 12 desembre Francis, i jo com a diaca. Amb aquestes xifres, es fa molt difícil el relleu i la continuïtat de la tasca pastoral de la diòcesi tal i com la coneixem fins ara. Aquesta problemàtica no és exclusiva de Tarragona, sinó de bona part de l’Església catòlica occidental.
Aquest fet és degut, en part, a la deriva del sistema de valors d’occident i d’haver-nos tancat al Pare qui ens ha creat per Amor: estem vertaderament perduts i encegats per un seguit de focus que ens enlluernen amb moltes propostes atractives però que ens allunyen d’allò essencial i ens desorienten. Malgrat tot, però, Déu sempre ens estima, se’ns vol mostrar amb tota mena de signes, ens busca i ens continua cridant. Només hem d’estar disposats a escoltar-lo.