Eduard Boada (Nulles, 19 de gener de 1942) és enguany el pregoner de les festes de Santa Tecla. Ho és gràcies a la petició popular dels tarragonins, que han volgut retre homenatge a la seva llarga trajectòria com a restaurador en un dels locals mítics de la ciutat: Casa Boada. Els seus entrepans són una autèntica joia i l'han convertit en un mite, però ell insisteix: «Jo no he fet res de l'altre món, per rebre tots aquests homenatges». La humilitat i la senzillesa el caracteritzen. «Jo sóc del poble», diu, amb un somriure.
Aquest dissabte, 21 de setembre, pujarà al balcó de l'Ajuntament de Tarragona per dedicar unes paraules als ciutadans, en el pregó de les festes. Sobre la seva ciutat, Boada manifesta que li manca «sensibilitat» per la cultura i que «sempre ha estat una mica adormida». Tot i això, prefereix passejar per Tarragona que viatjar i «passar les mans per les velles roques de la Part Alta», moment en què «la història entra dins meu». Al pregó, que ja té «quasi acabat», vol agrair a tothom els homenatges que ha rebut. A més, també tindrà unes paraules especials per Xavi Zaragoza, periodista i amic de Boada que va morir sobtadament el passat mes de maig.
[predef]tarragona-digital-app-180[/predef]
Eduard Boada, l'inventor d'uns entrepans fets amb «paciència» i l'«ànima»
- Li sembla bé si li tracto de tu...?
- Em sembla bé, és més proper, però jo de formació tracto de vostè. Són formalismes.
- L’església encara tracta de vostè.
- Perquè sempre va endarrerida.
- Recordes quan van començar a tractar-te de tu?
- Sí, quan van arribar al bar els primers joves de la universitat. Allò em feia sentir jove.
- Com et sents després de tants homenatges? Ha estat un any replet d'actes...
- Fa molta il·lusió, però l’important és la família, els amics de cada dia. La gent que pots trucar diàriament si necessites alguna cosa.
- Com ho està vivint la família?
- Com una festa major. Aquesta setmana vam anar al concert de la BUMT i em van dedicar el concert, van parlar de mi... Per una part et fa sentir incòmode i per l’altra alegre.
- Per què t’incomoda?
- Perquè jo soc molt humil i no he inventat res, no he fet res important.
- Molts diuen que vas inventar els millors entrepans de Tarragona...
- Hi vaig posar l’ànima. No eren els millors, estaven fets amb amor i paciència. El rellotge a l’hosteleria no existeix.
- Quin secret tenien els entrepans?
- Les salses i els bons productes. Per exemple, si vols fer un romesco bo, hi has de posar ametlles, avellanes i pinyons. L’èxit és la bona matèria primera.
Tarragona, una ciutat on «falta sensibilitat i amor per l'art i els artistes»
- Com veus Tarragona?
Tarragona m’encanta i m’enamora. Sempre que parlo de la meva ciutat parlo bé. Tothom canviaria alguna cosa, però...
- Què faria si manessis?
Posar un escenari al Balcó del Mediterrani perquè hi actuessin els grups novells. Els que es volen donar a conèixer i són joves, i ara no tenen oportunitats.
- Tarragona no estima la cultura?
Ens falta l’amor per l’art i els artistes. Tarragona sempre ha estat una ciutat una mica adormida, però encantadora...
- De què viu la ciutat?
De la història. En tenim tanta que no patim pel futur. El que més m’agrada és passejar per la Part Alta, passar la mà per sobre de les pedres antigues i sentir com la història entra dins meu.
«Per mi, tocar el saxo era com una dutxa cultural i relaxant»
- Enguany ets el pregoner de les festes de Santa Tecla. Què sents?
Alegria, il·lusió i compromís.
- Quin és el millor moment de les festes?
El concert de la Banda Unió Musical de Tarragona, el còctel que preparo a la gent de la residència de la Mercè el dia 24 i el ball de Dames i Vells.
- T'agrada la música?
Em va salvar del Servei Militar, i allà vaig aprendre a estimar-la. Vaig entrar a l’orquestra, on no existien els galons i tots érem iguals.
- Què tocaves?
El saxofon. Bé, ho intentava...
- Per què vas deixar de tocar?
Perquè tenia molta feina, i cada dia m’esbroncaven quan arribava a casa. El saxo per mi era com una dutxa d’aigua freda quan estàs suat. La música era una dutxa cultural i relaxant.
- I la música d’ara?
No l’entenc i em fa mal als queixals quan l’escolto.
- També m’ha arribat que ets un apassionat de la fotografia.
M’agrada molt. De fet, fins i tot vaig treballar per algunes agències de notícies.
- Encara fas fotos?
Tinc dues càmeres digitals per estrenar, però crec que ja no serveixen. Ara els telèfons ja fan unes fotografies increïbles, la tecnologia avança massa ràpid perquè pugui aprendre com funciona.
- Què fotografiaries de Santa Tecla?
És impossible dir alguna cosa. Les festes tenen molts motius: els castells, la baixada de l’Àliga, els pilars caminants... Per un fotògraf hi ha infinitat d’opcions.
«Faria el pregó a peu de plaça. Jo sóc del poble»
- Ja tens el pregó preparat?
Gairebé, però després caldrà veure si em centro en el que he escrit o improviso.
- Estàs nerviós?
Una mica, però ja he parlat en públic i tinc una tècnica especial per no posar-me nerviós: mirar només a una persona del públic.
-Me’n podries fer cinc cèntims, del pregó?
El que faig és agrair a tothom l’estima que m’ha fet arribar, i també tinc unes paraules pel meu amic Xavi Zaragoza, que va morir fa alguns mesos.
-Què et sembla que hagin canviat la ubicació del Saló de Plens al balcó de l’Ajuntament?
El Saló de Plens és solemne i bonic, però jo soc del poble. Si fos per mi, el faria a peu de plaça. En el moment en què acabi el pregó i baixi les escales tornaré a ser com la resta. La vida és així.
-Creus que en saps, de la vida?
El que m’agradaria és saber-ne més per poder ajudar a la gent. Jo he estudiat molt a Rovira i Virgili...
-A la universitat?
No, al carrer.
-Què té aquest carrer?
És l’alfa i l’omega. Comença a la Rambla, a l’inici de la vida, i acaba al cementiri.
-I Casa Boada al centre...
És l’equilibri. Però jo cada vegada estic més a prop de la part de dalt (riu).
-Què vols fer un cop hagin passat les festes?
Operar-me i curar-me.
-I després?
Tinc molts projectes. Vull muntar una exposició, presentar els llibres que m’han fet... Però sobretot estar amb la família.