El matí de xafogor passa més de pressa dins un edifici de façana blava a La Canonja. És l'Arxiu de la Diputació de Tarragona, que aquest divendres viurà un dia estrany i especial a parts iguals: el seu director, Eugeni Perea, es jubila després de 22 anys al capdavant del servei. Expert en història moderna i professor d'universitat, reivindica l'art de fer pedagogia i de respondre amb noves preguntes. Reconeix que encara no té clar si afronta amb ganes això de fer una passa al costat i aparcar la feina de forma definitiva.
Diu que va trobar un dipòsit de documents l'any 1997 i que ara deixa un Arxiu —així, en majúscules— de quatre quilòmetres de documentació local i amb la porta oberta al món digital. Es defineix com un apassionat, així en general, i no té inconvenient en deixar que aquesta passió l'acompanyi cada dia pels passadissos i passadissos de l'Arxiu. Ferm defensor de la història i la memòria, demana obrir-la i compartir-la sense complexos a les noves generacions.
Perea: «Sense arxiu no hi ha història, no hi ha coneixement, no hi ha memòria»
— Eugeni, se’m fa difícil explicar bé què és un arxiu.
— No és tan difícil. Digues-me un edifici que t’agradi en especial.
— El Castell de Tamarit.
— És molt maco. Però sense els fonaments no existiria.
— No existiria, no.
— L’arxiu són aquests fonaments de la nostra societat. Sense arxiu no hi ha història, no hi ha coneixement, no hi ha memòria.
— De quants documents estem parlant?
— Si els poséssim en línia recta, en aquest edifici tenim quatre quilòmetres de prestatgeries plenes. És la vida del nostre territori des del 1822, quan neix la Diputació, fins a l’actualitat: documents oficials de gran interès per entendre el nostre món actual. La història no val res la guardem en un calaix tancat.
Perea, sobre le futur de l'Arxiu: «No vull que es faci el mateix que fins ara, espero canvis»
— Com era aquest arxiu fa 22 anys?
— No era cap arxiu, era un dipòsit de documents (riu). Han calgut molts anys de feina per transformar-lo en el servei accessible, transparent, digital i modern que és avui. Em sento molt orgullós.
— Què n’espera, a partir d’ara?
— Que els que vinguin per darrere meu canviïn coses, que intentin aportar un segell propi diferent: és una qüestió gairebé sanitària, perquè tots estem de pas. No espero que intentin fer el mateix que jo, al contrari.
— També són uns nous temps.
— La funció de la història és entendre i aprendre. Només des del coneixement dels nostres orígens podem créixer. Hem d’aprendre a despertar vocacions, a connectar amb la gent, perquè no tothom és conscient del valor immens que tenim entre aquests prestatges.
— Què vols dir?
— Cal fomentar la investigació, fer-la arrelar, estimular-la. I per a això és bàsic reivindicar el prestigi dels historiadors i les universitats juguen un paper absolutament fonamental.
— No valorem la història?
— No tant com l’hauríem de valorar. El cert és que la joventut està més preparada que mai, té més mitjans i recursos que mai, però això no es tradueix en un interès més alt per la història.
— Qui visita l’Arxiu?
— Els investigadors i l’administració, si ho necessita. I la meva queixa és que costa moltíssim ser investigador: massa hores no remunerades, dificultats per publicar... si no sabem cuidar això, ens empobrirem com a societat.
— Quin és el valor de l’Arxiu de la Diputació?
— És la història qui el determina. El nostre valor és el del context, el del territori. Aquí tenim llestos per consultar tots els documents de la província des que es va crear la Diputació: la nostra memòria en lletra i fotografia.
«La nostra història és un trencaclosques: les peces, aïllades i separades del dibuix global, no tenen cap sentit»
— Memòria més enllà de la Tarraco romana.
— Hem d’entendre la nostra història com un trencaclosques. Som peces, milers de peces, que no tenen cap sentit fins que les encaixem en un dibuix global. No som éssers aïllats, sinó socials. Hem de saber que la nostra història no és només romana.
— Quins deures deixa pendents?
— M’hauria agradat que el fons de documents digitalitzats per Internet ja estigués disponible, però em temo que encara trigarà uns mesos a veure la llum. Serà un avenç majúscul. La tecnologia és una meravella, no hi ha cap dubte, però és cert que hem de preguntar-nos cap a on anem. Perquè no tinc clar que la sapiguem utilitzar de forma òptima, encara.
— No sembla que tingui ganes de jubilar-se!
— Sí i no! El que passa és que m’agrada la meva feina, perquè crec en ella. Jo no puc entendre la vida sense passió. Raonada, conscient, calmada: és el màxim valor al qual podem aspirar. Sense passió, la vida seria massa avorrida!
