Eva Llatser és la degana del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Tarragona des del desembre passat. Aquesta psicòloga experta en teràpies de coaching s'ha posat al capdavant del sector amb ganes d'impulsar-lo i de fer veure a la societat el valor que té. El Col·legi compta amb una comunitat de 1.200 professionals, de tots els perfils. Parlem amb ella del futur de la psicologia i el Col·legi de Tarragona.
Entrevista a la presidenta del Col·legi de Psicòlegs
—Quina és la funció del Col·legi de cara als professionals?
—Estar col·legiat sempre marca una diferència, perquè el Col·legi marca unes normes, un codi deontològic. La persona col·legiada sap que es regeix per uns paràmetres més acotats. A més, la col·legiació en els psicòlegs és obligatòria per l'exercici de la professió.
—I què fa el Col·legi per la societat?
—Organitzem moltes jornades com la d'esports i valors que es va fer al novembre de l'any passat, que vincula la importància de fer esport amb la salut mental. L'any passat es va organitzar una jornada d'atenció primària que és molt important per atansar la psicologia a l'atenció primària. Una de les coses que també volem fer aquest any és impulsar molt més la figura del psicòleg a la societat.
—Com és vist el psicòleg per la societat tarragonina?
—Moltes vegades les persones van al psicòleg quan estan molt malament o molt esgotades. Perquè s'associa anar al psicòleg en què patologicament estàs malament, o que tens un trastorn patològic. I un psicòleg també pot ser una figura de referència per la prevenció. Per la prevenció d'ansietat, angoixa, prevenció d'una possible depressió, prevenció d'estres. Perquè si tens algú que de tant en tant t'ajuda a gestionar el que et va passant en el dia a dia, si tens moltes més eines de gestió, sabràs donar més resposta i solució a allò que et passa al dia a dia.
—I és aquesta idea la que es vol fomentar des del Col·legi?
—Volem fer motles més activitats a escala social, en l'àmbit de la població en general, que donin aquesta idea. Els psicòlegs els necessitem tots en un moment determinat de la vida. I no perquè ens passi res i tinguem cap trastorn, sinó perquè tothom en un moment determinat es bloqueja, té dubtes, no sap que fer, fins i tot en l'àmbit professional.
Psicologia i tabús
—De fet, anar al psicòleg és quelcom que encara avui és vist com a tabú. I molta gent no acudeix al psicòleg fins que no té un problema serio. Us arriben persones amb problemes molt desenvolupats que haguessin pogut venir abans?
—Totalment cert. La gent és molt reticent a anar al psicòleg. És un estigma. Jo tinc consulta privada i moltes vegades amb altres companys ho comentem, molts pacients ens diuen: 'Si hagués vingut abans'. I jo ho penso: 'Si haguessis vingut abans el que t'hagueres estalviat'. I com que arriben tan sota mínims, estan tocats a nivell emocional, a nivell d'autoestima, et venen sense força. Llavors posar remei quan una persona està tan malament, el tractament o el temps de teràpia és més llarg.
—Per què encara hi ha aquest estigma? Per què costa tant acceptar que es necessita ajuda d'un professional?
—És com una etiqueta que s'imposa la persona de: No sóc capaç. I si dic que vaig al psicòleg i ho dic en públic, estic dient a tothom que no sóc capaç de gestionar la meva vida i això vol dir que no sóc tan fort com els altres es poden pensar. Una sèrie de construccions mentals totalment equivocades i errònies.
Alguns pacients van al seu psicoterapeuta o psicòleg igual com altres al seu osteòpata, un cop al trimestre per anar gestionant tot allò que li va passant. Són un màster de gestió emocional. I aquesta gent, clar que té problemes, però els recursos per gestionar-los són molt diferents. El mateix passa amb les famílies. Hi ha molts pares que passen amb pena l'època de l'adolescència, i no saben per on tirar, ho comenten amb amics però no obtenen solució, van parlant i es va fent la bola de neu. A vegades amb una sessió o dues es regeixen unes pautes d'actuació o es veu a l'adolescent per saber si hi pot haver un conflicte de conducta o si hi ha una possible addicció, per exemple.
Els tòpics positivistes
—Vivim també en un moment en què hi ha un auge exagerat dels discursos positivistes i optimistes. Sembla que no puguis expressar el contrari. Has de ser molt positiu i optimista. Això dificulta encara més la vostra feina?
—Aquest fenomen és terrible. Perquè has de tocar molt de peus a terra i tenir el cap ben moblat per aquest bombardeig d'aquests missatges tant positius. Moltes vegades aquests missatges creen frustració. Perquè no aconsegueixes els teus somnis sempre i totes les vegades. I «Persegueix els teus somnis. Si ho penses, ho podràs fer», doncs si i no. I no tothom, i s'han de valorar les circumstàncies. A vegades tens algú al teu costat que ho fa i se'n surt i ja està bé, però tu no i potser tu ni tens aquesta necessitat de fer-ho. Però com que la societat te l'està imposant, alguna cosa dolenta està passant amb tu que no pots aconseguir-ho: O que no ets valent, o que no ets tan positiu.
—El mateix passa amb allò de «surt de la teva zona de confort».
—Està molt bé sortir de la zona de confort però amb unes premisses. Surt de la teva de confort si no estàs bé on estàs i valora. Tens tots els recursos que necessites per sortir-hi? Saps on vols anar? Molta gent diu que necessita fer un canvi, fantàstic. Però, per què? I on vols anar? I cap a quina direcció és aquest canvi? Llavors es llencen a la piscina, no té aigua i clar. A vegades estar a la zona de confort és genial. Perquè si tu estàs bé, estàs feliç, les coses et van bé, saps gestionar el teu dia a dia, la teva zona de confort és el millor lloc on pots estar. Què és el que et fa sortir de la teva zona de confort? Un voler aprendre, un voler sortir d'una situació que no t'agrada. Però tot això estructurat.
—Sents que hi ha molts estereotipis que pengen sobre les expressions d'angoixa, tristesa, etc. Potenciem molt aquest missatge positiu perquè no acceptem que també podem no ser feliços durant una època?
—Exacte. S'associa a què tens una època trista a què ets infeliç. No, pots ser feliç i està trist un dia. Es veu molt amb els processos de dol. I no em refereixo només amb la mort d'un ésser estimat. Pot ser un dol per perdre la feina, pel canvi de ciutat, o per trencar amb la parella. En una situació així els teus companys o familiars et diuen: Has de sortir, no et quedis a casa, has d'estar content. No, no ha d'estar content. És humanament sa que si es mor algú o trenques amb la parella estiguis trist. I no per això ha de passar res, i no per això has d'anar a una depressió. Això s'ha de saber gestionar i s'ha d'acompanyar. Els que estan al teu costat t'han d'acompanyar. Hi ha un verb en català que m'encanta: pair. Hi ha situacions que les has de pair, perquè un dia t'aixequis i diguis: Vinga, va, endavant, evoluciono, aprenc, tiro endavant.
Però clar, és totalment molt paradoxal que a tu et passi una cosa greu i t'hagis de sentir feliç. Això fa molts anys no passava. La gent entenia que aquella persona podia estar desanimada i l'acompanyaven en aquest desànim. I això està molt bé, perquè no et sents sol. Quan t'acompanyen en els sentiments que realment tens i els pots expressar com a tal, no et sents sol. Et sents sol quan t'agradaria plorar i et diuen 'Vinga, va', llavors retens el plor. I quan arribes a casa és quan t'enfonses en la misèria. La societat no t'ajuda en això. Que sa i terapèutic és que t'acompanyin en els sentiments i les emocions que realment sents.
—Amb voluntat d'ajudar s'està actuant malament. Deies, però, que abans no passava tant. Què ha fet que això canvies?
—Un dels factors clau en aquest sentit és la rapidesa en la qual vivim la societat. Tot ha d'anar de pressa. A tu et passa una cosa, doncs l'has de resoldre ràpidament. Tu sents una cosa que és negativa doncs ràpid canvia el xip. A més fem servir l'expressió: Has de canviar el xip. Si, ho sé, però necessito el meu temps. Estem en una societat d'un positivisme fàcil i d'una rapidesa extrema. Tot és ràpid i tot ho volem per ja. Una cosa que costa, implica esforç i requereix temps.
Reptes futurs
—Creus que és suficient l'oferta de psicòlegs dins de la cartera de serveis públics? No tothom té els recursos per accedir a la cartera privada, i en canvi al servei públic només et deriven al psicòleg si tens indicis d'un problema, un trastorn. Cosa que va en la línia contrària del que apuntaves abans.
—Hem avançat molt, perquè abans els psicòlegs no estaven dins de l'atenció primària, i és un primer pas, i a més això s'ha fet molt recentment. Espero, desitjo i confio que aquest desplegament i aquest interès per posar recursos des de l'administració en aquest sentit anirà a més.
—Comentaves que voleu lluitar en contra l'intrusisme. És un dels objectius del teu mandat. A què us referiu amb intrusisme i com hi voleu lluitar?
—L'intrusisme es dóna quan persones que no són psicòlegs es dediquen a tractar persones que no tenen un benestar emocional o psíquic adequat. Hi ha molt intrusisme en el coaching. Persones que tenen una altra professió que no té res a veure amb el món de la psicologia fan algun curs de coaching o algun màster i es fiquen a fer tractament o una teràpia de coaching. Això és purament intrusisme. Nosaltres volem lluitar contra l'intrusisme de forma positiva. Defensant molt la nostra professió. Donant-la a conèixer molt, el valor afegit que té un psicòleg a l'hora de fer qualsevol teràpia i de portar a terme un tractament a un pacient.
—Per acabar. Quins són els reptes dins del sector aquí a Tarragona i com us plantegeu treballar-los?
—Tres reptes. Un és l'intrusisme. Volem fer jornades de 'stop' intrusisme, contactar amb altres col·legis professionals de l'àmbit de la salut per fer front a aquest problema, etc. L'altre punt és el de que hi hagi més psicòlegs a l'atenció primària. L'any passat vam fer les primeres jornades d'atenció primària, continuarem fent-les, i després establint molts contactes amb les administracions, que són les que tenen el poder en aquest sentit. I el tercer repte és transmetre aquesta psicologia al carrer. Si la població ho demana, tot va lligat, també se'n necessitarà més en l'àmbit de l'atenció primària, la pròpia persona del carrer pararà l'intrusisme, etc.