Ferran Figuerola ha estat escollit, de nou, president de Bravium Teatre. Va arribar al càrrec ara fa quatre anys, després de la mort de Jaume Amenós, i ha aconseguit que, si bé se segueix recordant l'anterior president, el Bravium hagi demostrat que és i funciona com una família, i que fent pinya se superen els mals moments. La històrica entitat reusenca —l'any 1877 es va fundar el Centro Católico, que acabaria evolucionant en Bravium Teatre— s'ha mantingut, i l'activitat al teatre està al màxim.
TarragonaDigital entrevista el renovat president del Bravium al teatre reusenc del carrer de la Presó, propietat de l'Arquebisbat de Tarragona. Ferran Figuerola ens rep a les oficines de l'entrada, té un gruix de papers i dossiers sobre la taula, i el calendari de programació del teatre just davant. L'entrevista la fem al despatx, i després tombem amb ell per l'entrada i l'escenari, on ens posem al dia de què s'ha fet i què s'hi vol fer, al teatre.
El segon mandat de Ferran Figuerola
—Se us ha tornat a escollir president del Bravium, hi ha d'haver canvis significatius, dins de l'entitat?
—Sí, m'he tornat a presentar a les eleccions per quatre anys més, tampoc no hi havia cap candidatura més, i vaig fer la pregunta del milió als actuals membres de la junta, que si em podien acompanyar quatre anys més. De nou membres de junta que érem fins ara, dos van dir que no per motius personals, familiars i laborals, i hem passat a ser set. Ells han passat a l'equip tècnic de diferents comissions, seguiran fent la mateixa feina a la casa, però sense el lligam i les responsabilitats de ser de junta; no han marxat ni molt menys.
—Amb quins objectius engegueu aquest segon mandat?
—En tenim un de molt calent, molt pròxim, que és el contracte de la casa. A mi em feia 'cosa' dir 'ara que vindran les bufetades, aquí us deixo'. El gener del 2020 ens venç l'actual contracte, que el tenim signat amb l'arquebisbat, que ha tingut una durada de trenta anys. Jo hi vaig ser present, quan es va signar amb el Jaume Amenós, i poc em podia pensar que, trenta anys després, hauria de negociar aquest contracte; trenta anys han passat volant.
El contracte del local, principal qüestió a abordar
—Preveieu que sigui una negociació complicada?
—No és que hi hagi cap problema, les relacions amb el propietari de la casa, que és l'Arquebisbat, són molt cordials, amb l'actual prior també són molt cordials. Vam tenir una xerrada sobre aquest tema abans de l'estiu, i em va dir que no em preocupés, que potser no faríem un contracte sinó un conveni amb diferents entitats o organismes oficials.
Aquesta casa és molt més gran que l'espai que utilitzem, hi ha dependències que no fem servir perquè segons el contracte actual no hi tenim accés, i és llàstima, perquè estan completament buides i a nosaltres ens aniria molt bé poder ocupar més espai per posar-hi attrezzo o vestuari, que ara en tenim una part fora de l'entitat. Però els propietaris pensen que podríem fer un conveni amb altres organismes públics o privats per distribuir l'espai que hi ha a dalt, no sé més.
—Us fa patir com es pugui acabar resolent la situació?
—Què pensen fer amb el Bravium?, em va assegurar que estiguéssim tranquils. Li vaig dir: 'si em posa un lloguer de 2.000 euros al mes, no és estar tranquil', i em va dir 'no, no, no pateixis'; va ser una conversa informal, però és que poden posar-nos un lloguer..., el propietari el que vol és treure'n un rendiment, i ho entenc, de debò, però no sabem per on sortiran. Fa quatre anys, quan vaig entrar de president, el primer que vaig fer va ser anar-me a presentar a l'Arquebisbat amb la resta de la junta i ja vam estar parlant del contracte.
Obres de millora al Bravium
—I com van anar, les converses?
—La junta teníem ganes de fer obres, de modernitzar-lo, necessitàvem més espai i a dalt n'hi ha, i vam proposar de fer un contracte nou abans que vencés l'actual, i ens van dir que no. Vam tenir diverses reunions i vam portar diferents pressupostos per arreglar les dependències de dalt assumint-ho nosaltres; van decidir que, mentre hi hagués l'actual contracte, no el volien renovar; i així va quedar.
—A l'espai que avui sí que té ús, li convé alguna inversió concreta?
—Sí; com que el gener és d'aquí a quatre dies, nosaltres no podem invertir en obra civil perquè potser sí que fa falta alguna renovació o algun manteniment, però no ens podem gastar uns diners sense saber si, el gener de l'any vinent, hi serem o no hi serem, o en quines condicions hi serem. Una de les coses que fa temps que vull canviar és la taquilla.
—Per què?
—És molt bonica, hi ha gent que s'hi fa fotos i tot perquè és molt petita, i com que és tan petita, doncs no s'hi cap. Voldria fer-hi obres i fer una taquilla gran, com la del Bartrina o el Fortuny, que la gent, quan passi pel carrer, ho vegi. Si això val els euros que sigui, potser estaran mal invertits, perquè no sabem què passarà. Sí que hem invertit uns 20.000 euros més o menys en material com focus, micros, projector, taula de so, monitors, altaveus... Això és diferent, perquè si al gener de l'any que ve hem de marxar, es pot vendre.
L'excés de propostes i la salut afecten el ritme del Bravium
—Pel que fa a l'activitat del Bravium, els darrers anys ha anat creixent, no?
—Sí, jo sempre he dit el mateix, que aquí a Reus hi ha molta gent que té necessitat de trepitjar un escenari, i busquen llocs per poder mostrar què fan. Si han d'anar al Bartrina o al Fortuny, llogar això val molts diners. Sempre hi ha els més petits, com l'Orfeó, la Sala Santa Llúcia o nosaltres mateixos, que el lloguer de vegades no existeix, o com a mínim és més còmode i accessible. Pel que fa a l'activitat, hem hagut de frenar una mica.
—Per excés de propostes?
—Hem hagut de frenar una mica perquè, la gent del Bravium i la gent que col·labora al Bravium, no cobra, i com que no cobra ningú, tampoc pots exigir. Si has d'obrir taquilla divendres, has d'obrir taquilla dissabte i has d'obrir taquilla diumenge, i gent de sala, i porters... al final la gent es cansa. Hem frenat en aquest aspecte, perquè de propostes en tenim igual o més, tant de gent de fora com del territori.
—En el vostre cas, a més, amb condicionants que van més enllà de la feina o la vida social...
—Sí, jo fa un any i dos mesos que estic de baixa, des de fa un any que estic en llista d'espera aquí a l'Hospital de Reus i, de moment, no m'operen, i no estic al 100 %. Faig el que puc, no vaig a molts dels llocs on s'hauria d'anar, però si no, delego; el Bravium segueix funcionant igual i al 100 % gràcies a tota la gent que m'envolta. He d'agrair també a la meva dona i la meva filla que també em donen suport. Quan puc, vinc, i quan no puc, delego i això funciona igual; entre tots sumem 30 persones, entre junta i col·laboradors de diferents comissions.
Compaginar l'activitat pròpia i la programació externa
—Bravium, a més de gestionar el teatre, té tota l'activitat de l'entitat en si, en quin moment es troba?
—Això ens feia una mica de respecte, el teatre de producció pròpia; nosaltres venim del teatre, és la nostra activitat, no és la programació. Ara mateix tenim tres obres de teatre en marxa que, gràcies a actors, actrius i directors, tirarà endavant; feia temps que no teníem tres obres alhora. I això complica la disponibilitat de l'escenari, perquè també fem cursos de teatre, i està ocupat tres tardes a la setmana. De les tres obres, una la dirigeix el Pep Ayala, l'altra la Mabel Bofarull i l'altra, el Jordi Vall; aquesta última, 'No et preocupis, ulls blaus' serà la primera de representar-se, el cap de setmana de l'1 i 2 de juny.
—Us arriben gaires propostes, a més de l'activitat habitual vostra?
—Sí, cada dia; via mail ens arriben propostes de gent que no és del territori, i això ens frena força. Sap greu que vingui una companyia d'Olot, que facin l'esforç del viatge, que no se'ls coneix aquí a Reus, que facin una molt bona obra, i que al pati de butaques hi hagi 20 persones; procurem programar amb gent d'aquí, que almenys per proximitat, els costi menys. Llavors engeguem la maquinària de la difusió a través dels socis, que en tenim uns 350, que reben cada setmana la programació que fem aquí, i després també tenim uns 800 mails de gent que no són socis però també reben la programació que fem; després només falta que vinguin, que cada vegada costa més.
Conèixer el públic del Bravium
—Costa més que la gent vagi al teatre que temps enrere?
—Sí, costa molt, no sé per què, però costa. No és pel tema econòmic, perquè aquí les entrades no pugen mai més de 10 euros, habitualment fem pagar entre 5 i 10 euros. Jo crec que no és pel preu, això és boig. Al novembre fem el cicle de teatre familiar, tots els diumenges del mes de novembre, i programem entre quatre i cinc espectacles al llarg de tot el mes, i jo pateixo molt.
Està adreçat al públic infantil, però qui té canalla no pot preveure, amb tres dies d'antelació, que diumenge aniran al teatre, perquè potser el dia abans se't posa malalt, o té deures; no ho saps mai, jo també tinc canalla petita i sé que no funciona així. Per als adults sí que és més fàcil, 'mira, que fan teatre, després podem anar a sopar, o a prendre alguna cosa', és diferent, però amb el públic infantil... De vegades patim perquè falten quinze minuts per començar l'obra i no hi ha gent i, en sec, comencen a sortir de sota les pedres criatures i famílies.
—A més, en el vostre cas, heu apostat per formats que, fins ara, no tenien espai a Reus, com el Teatre Musical de les Artistes Locals.
—Sí, continuem amb elles, o elles continuen amb nosaltres, fent el Reus Teatre Musical, que cada vegada està més consolidat; mira si està consolidat que enguany farem un dia més, farem quatre dies, que vol dir que vindran quatre companyies. Aquí sí que poden venir companyies de fora més tranquil·lament; si n'hi ha de Reus, millor, però no patim tant, perquè també es fa una selecció prèvia, i perquè a Reus, companyies que es dediquin a fer teatre musical de petit format, n'hi ha molt poques o ja han passat per aquí.
La cultura i el teatre a Reus
—Com veieu, en general, la situació dels teatres i de la cultura a Reus?
—Jo ho veig bé, he de fer una valoració positiva perquè es va ser Capital de la Cultura, i alguna cosa ha quedat i també n'ha quedat alguna per fer, però això depèn del pressupost. No tothom està content, però per nosaltres, va funcionar. En general crec que es fan coses, però el públic també ha de respondre, perquè si tu fas coses i resulta que no respon el públic, has de tirar endarrere, perquè tot val diners.
En general, Reus és una ciutat que es belluga, que tenim molts teatres, i quan ens posem a programar tots, la gent es dispersa. Hi ha gent que va al Fortuny però no va mai al Bartrina, o gent del Bartrina que alguna vegada va al Fortuny, però quasi sempre va a l'Orfeó, al Bravium o a la Sala Santa Llúcia, hi ha públic per tot.
—Creieu que us tapeu els uns als altres?
—Sí que ens podem trepitjar amb altres teatres, però el que fem és que, si al Fortuny fan teatre, doncs aquí potser fem música, perquè la gent pugui escollir, que no puguin dir 'a Reus avui tots els teatres estan en marxa, però tots fan teatre, no n'hi ha cap que faci música, o màgia, o circ...'. Jo penso que estem bastant bé.