El grup de música Segonmà va nèixer a la demarcació de Tarragona i actualment ja han publicat el seu segon disc, 'Respira'. Ara, estan de gira per tot Catalunya i aquest divendres, 9 d'agost, seran a Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta. Dissabte, 10 d'agost, passaran per Vandellòs, al Baix Camp. El grup està format per nou integrants: l'Òscar Ruiz, l'Oriol Morell, l'Ignasi Mir, l'Albert Descarrega, l'Efrem del Valle, el Lluís Colomés, el Manel Sabaté, l'Adrià Pardo i el Joel Llauradó.
Des de TarragonaDigital.com hem pogut parlar amb el cantant de la banda, Òscar Ruiz, i amb el saxofonista, Lluís Colomés, perquè ens expliquin quina trajectòria està seguint el grup i què preparen pels següents anys. De moment, sembla que el grup es vol professionalitzar i esperen que el tercer disc sigui el definitiu i el que els acabi de donar a conèixer arreu de Catalunya, sembla que tindrem Segonamà per anys.
Tots els grups comencen en un garatge
—Òscar tu ets el creador del grup, en quin moment et llences a la piscina i decideixes formar un grup de música?
—Òscar Ruiz: El meu primer grup va néixer quan jo tenia uns 13 anys, per allà a segon d'ESO, i allò sí que era un grup de passar un divendres a la tarda assajant i va arribar un moment que vam dir «ens agradaria fer concerts, perquè no reformulem això?» i un grup d'entreteniment va començar a ser una cosa una mica més seriosa. I llavors va ser quan vam decidir fitxar a més membres i vam passar de ser tres persones al grup a ser-ne nou. Clar va arribar un moment que vam dir «ja està, fins aquí, no necessitem més gent». I la família es va anar ampliant i ampliant però, en realitat, el nucli intern de Segonamà encara el seguim formant els mateixos que vam crear aquell primer grup. Llavors vam agafar a un amic o a un conegut i ell en va portar un altre i la xarxa es va anar ampliant amb coneguts, mai hi ha hagut un desconegut al grup, sempre ha sigut molt orgànic.
—Lluís Colomés: Però tampoc no hi ha aquest sentiment d'«uns són més importants que els altres», tots som igual d'importants.
—Vau començar com a grup de versions i després us vau plantejar fer la vostra música?
—LL. C.: A veure, jo crec que des d'un inici ja hi havia cançons pròpies, el que passa és que com que n'hi havia poques doncs omplíem amb alguna versió. A veure, si mires endarrere, als orígens quan teníem 12 anys, sí que fèiem versions, però jo crec que Segonamà ja neix com a grup amb composicions pròpies. Que no vol dir que després al concert facin alguna versió per enganxar a la gent però l'essència són cançons nostres.
—Sempre heu sigut els mateixos integrants? Com és això de conviure i treballar durant tants anys amb tants amics?
—LL. C.: Al principi, principi, éreu tres o quatre, jo ni hi era, i,és el que et dèiem abans, a mesura que la cosa es va anar fent més seriosa, vam anar incorporant més gent, però des de ben d'hora, els nou que som ara ja hi érem. Excepte un canvi que hi va haver entre el primer i el segon disc, que el percussionista ho va deixar i en vam agafar un altre que és l'Adrià, però sí, sempre hem sigut aquests nou i és complicat el tema d'organització, de concert, de com anar fins allà, el material, el tema dels assajos... però al final amb la voluntat ho fas. Ho portem fent des de fa uns cinc anys ja.
—Ò. R.: El grup com a tal ja fa vuit anys que existeix però només en fa sis que ens movem i que fem gires.
—I a l'hora de crear la música i les cançons?
—Ò. R.: Normalment, els projectes més despullats, que són amb guitarra i veu, els acostumo a crear jo i després entre tots les vestim i no té res a veure el projecte que es presenta amb el que acaba sortint. Un dels avantatges de ser molta gent és que amb les opinions de tots s'acaba transformant molt i s'enriqueix també.
El nou disc i l'estil de Segonamà
—No us tanqueu portes no? Sempre dieu que no teniu un estil definit? Què suposa això?
—Ò. R.: Sí, quant a estil musical no ens volem etiquetar mai en cap dels estils i l'única etiqueta amb la qual ens podem sentir còmodes és la de mestissatge, que és la fusió de diversos estils creant-ne de nous. I amb aquesta etiqueta sí que ens podem sentir més o menys còmodes.
—LL. C.: Sí, és més àmplia i abasta moltes coses.
—Ò. R.: I ens dóna molta llibertat per fer tota la música que volem fer. I una senya d'identitat que té la nostra música és que acostuma a ser festiva, perquè al final és el principal lloc que ocupa en la gira, que normalment són festes majors o concerts d'aquest estil.
—Diuen que dels errors i de l'experiència se n'aprèn, heu notat una evolució i una millora d'un disc a l'altre?
—Ò. R.: Sí. Del nostre primer disc, que es diu 'Endinsa't' del 2016, al 'Respira' del 2018 hi ha un salt qualitatiu molt gran, o sigui, pel que fa a la música i a les lletres, a la mescla del so... el so del segon disc és molt millor. Estem molt orgullosos del primer disc, però es nota que és un primer disc i del segon disc n'estem encara més orgullosos del so.
—LL. C.: Vas creixent molt, al final et poses en contacte amb molta gent, i durant el primer disc coneixaràs a molta gent però d'un ambient molt teu, molt de casa, però, a mesura que vas tocant a molts llocs, vas coneixent a molta gent. Grups que han sigut una referència teva, ara són amics; coneixes a molta gent del mercat de la música i vas creixent amb ells, ells t'ajuden i creixes moltíssim.
—Ò. R.: Jo crec que 'Respira' ens ha servit per trobar la nostra identitat com a estil musical. Al primer disc estava tot una mica més barrejat i al segon ja hi ha uns indicis del so que a nosaltres ens identifica. Jo crec que aquests sons es veuran reflectits en un futur, és a dir, ens ha servit molt aquest disc per trobar-nos artísticament.
—I alguna cançó especial o destacable del nou disc?
—Ò. R.: Jo crec que la cançó més diferent és 'Una llàgrima' i és la primera bachata en català perquè en aquest disc vam voler innovar una mica i buscar coses que encara no s'haguessin fet. Ens obsessiona una mica el fet aquest d'intentar aportar alguna cosa nova perquè hi ha un estàndard de la música catalana del qual ens interessa sortir, buscar coses noves... estem molt orgullosos d'aquesta cançó.
—De fet, vaig veure que vau anar a TV3 amb aquesta cançó, al 'Tot es mou'
—Ò. R.: Sí, els va agradar molt la proposta i mira...
—LL. C.: La cançó ha tirat bastant, és bonic això, la gent als concerts respon bé a aquesta cançó.
—I pel que fa a la gira, heu notat aquesta evolució?
—LL. C.: Hi ha hagut un procés de professionalització del grup molt fort. Al principi era molt «vinga, cotxes! Motxilles amunt i avall!» I ara ja portem un equip tècnic darrere, hi ha un responsable de la furgoneta per mirar que tot estigui a lloc, tot el material. Una persona que organitza el viatge, el tècnic de llums, el de so... Nosaltres hem agafat més la part aquesta de la música i hem abandonat més l'organització perquè hi ha un equip darrere nostre que ens ajuda amb tot això, al final, sense ells no podríem tirar.
Segonamà ha col·laborat amb molts altres grups catalans
—Vosaltres heu pogut cantar al costat de grups com Txarango, Doctor Prats o Ítaca Band, us queda algun grup pendent amb què no heu tocat i us agradaria tocar?
—Ò. R.: Amb Oques Grasses encara no hem tocat, segurament ho farem d'aquí poc però encara no es pot dir...[Riuen]però és que hem tocat amb gairebé tots. Són molts anys ja, nosaltres som joves però com a trajectòria són uns sis anys girant.
—LL. C.: I hem girat molt, els estius no pares, hem recorregut tota Catalunya, València, França... al final acabes coincidint amb tothom. És allò que et deia, que vas aprenent molt de tots.
—Ò. R.: Hi ha grups amb els quals crees una relació molt més especial a partir d'anar coincidint moltes vegades i, fins i tot, ells es poden sentir emmirallats en tu perquè ells també van ser un grup petit que anava creixent. Tenim moltíssima bona relació amb Txarango, La Pegatina... grups que també els hi ha costat bastant arribar on són i llavors crees un vincle especial amb ells.
—El fet de col·laborar amb grups tan populars del panorama musical català, us ha obert portes?
—Ò. R.: Amb el tema de les col·laboracions es veu molt reflectit això. Nosaltres som molt partidaris de fer una col·laboració real, és a dir, que tu siguis amic seu i potser quedar una tarda i tocar la guitarra i crear la cançó plegats.
—LL. C.: L'exemple és 'Crida', la cançó ha triomfat molt i ells encantats. Quan van gravar el videoclip era com si estiguessis gravant amb un grup d'amics. Ens ho vam passar molt bé, el dinar va ser una conya.
—Com us prepareu el directe?
—LL. C.: Nosaltres, últimament, sí que hem tingut ajuda externa, d'algun productor o d'alguna persona reconeguda, que ens ajuda en moments puntuals a organitzar coses o amb temes d'escenografia...
—Ò. R.: Aquest any amb tema musical també. Nosaltres sempre ens ho hem autogestionat tot però aquest any volíem fer un petit salt i ser més professionals i hem rebut ajuda externa de gent que es dedica a això.
—LL. C.: Hem tingut el Rubén de La Pegatina ara fa un parell de gires, aquest any hem tingut a l'Ignasi Caballé i al Ferran Samper que s'encarregava de la part musical i l'altre de l'escenografia i això es nota.
—I això com funciona, perquè una vegada ja tens les cançons fetes el directe no canvia massa no?
—Ò. R.: Nosaltres intentem canviar el directe, ens agrada sorprendre una mica i que no sigui tal qual el disc. Potser durant la primera gira sí que ho has de mantenir bastant, perquè si no la gent no sap què estàs tocant, però de cara al segon any ja li vols donar un altre aire. Tu mateix, a mesura que vas tocant, vas veient coses que pots millorar i tu mateix les vas canviant.
—LL. C.: També pel dinamisme del directe, si tu vas fent cançó, pares, cançó, pares... no acabes de connectar amb la gent. Sempre intentes que hi hagi una continuïtat i entre cançó i cançó, intentes posar algun pont. Que no sigui només vomitar cançons.
—Ò. R.: També és veritat que nosaltres anem a molts llocs on encara no se'ns coneix i aquest any estem impulsant el tema de tocar poquet per aquí Tarragona, perquè és una zona que ja ens coneixen bastant, i centrar-nos més en altres zones. I quan anem a fora, hem de fer un concert que enganxi i és quan aprofitem per sumar-hi aquest espectacle i que la gent, sense conèixer les cançons s'ho pugui passar bé. Aquest any hem aconseguit entrar a la ràdio, sense discogràfica i això té bastant de mèrit.
Encara costa pujar cap a Barcelona si ets del Camp de Tarragona
—Vosaltres sou tots del sud, intenteu posicionar el Camp de Tarragona dins del panorama musical català? Creieu que encara és un territori una mica oblidat? A vosaltres us ha costat arrancar?
—LL. C.: Costa, costa bastant pujar. Però jo crec que tampoc és un impediment, perquè hi ha grups de la província que han tirat fins dalt de tot, però sí que és veritat que si estàs lluny de Barcelona o de Girona costa més pujar.
—Ò. R.: Aquí tenim un avantatge que és que, un grup petit com el nostre s'ha pogut fer gran perquè aquí hi ha moltes festes majors, molts poblets... i hi ha molta contractació de grups petits que comencen i estem molt agraïts amb això. Però una vegada vols fer aquest pas d'intentar-te professionalitzar, com més lluny estàs de Barcelona, més difícil és arribar a ser massius. De fet, això ho hem vist, perquè hi ha molts grups dels nostres inicis que ja no hi són, que ho han deixat... nosaltres, per sort, encara seguim aquí lluitant però és difícil.
—I quan vau fer aquest pas de deixar de tocar en barraques i pobles de per aquí?
—Ò. R.: Jo crec que hi ha concerts puntuals que saps que canvien la trajectòria del grup. Crec que tocar a la Sala Apolo, per exemple, va ser un toc d'atenció.
—LL. C.: Perquè et veu molta gent i gent que no t'ha vist mai i que després parlaran bé de tot.
—Ò. R.: Jo crec que quan vam tocar a la Sala Apolo vaig adonar-me que ja no érem un grupet que tocava per pobles, sinó que la cosa ja anava a més. I ja hi hem tocat tres vegades...
—LL. C.: A final és que en prenguin seriosament. Tu vals la pena, simplement és que et vegi la persona que t'ha de veure.
—Ò. R.: I d'un concert després en ve un altre i, si tu ho fas bé, segur que sempre hi haurà algú allà que organitza algun concert i d'un lloc saltes a l'altre i a l'altre i així anar fent.
—I què ha suposat per vosaltres arribar a tocar a escenaris com Barraques de Reus o de Riudoms, a l'Acampada Jove... escenaris on vosaltres vau gaudir de molts concerts des de l'altre costat de l'escenari?
—Ò. R.: De fet, quan jo vaig fundar el grup, el meu objectiu màxim i la meva aspiració màxima era tocar a Barraques Riudoms i ja hi hem tocat tres o quatre vegades, és a dir, que... el somni ja està més que complert.[Riuen]
—LL. C.: Però sí que és veritat que sempre hi ha una meta. Quan arribes a l'escenari de Riudoms dius «doncs ara m'agradaria arribar aquí» i sempre hi ha una meta a la qual t'agradaria arribar. I sempre que puges a l'escenari que vols impressiona. Jo recordo quan vam tocar a Amposta, davant de 10 mil persones... perdona l'expressió però jo els tenia per corbata.
—Ò. R.: Però sí que és veritat que als concerts on hi ha molta gent és on menys observat et sents i és on deixes fluir més, a mi m'agraden molt aquests concerts.
—I ara quines metes teniu?
—Ò. R.: No ho sé la veritat, ara estem fent aquesta gira i les metes... sí que ens fiquem metes molt exigents. Jo crec que exportar la nostra música a tot l'Estat seria un repte molt bonic i, fins i tot, més enllà, si poguéssim començar a fer més concerts per Europa (que ja hi hem posat un peuet), però a veure...
—Per tant, us plantegeu fer gira europea?
—LL. C.: Ens encantaria però... falta una empenta, anys al davant que queda molta feina per fer però per què no?
—Ò. R.: El repte que tenim ara és aquest.
Compaginar feina o estudis amb el grup de música
—La majoria de vosaltres teniu els vostres estudis i les vostres carreres professionals paral·lelament al grup, us heu plantejat dedicar-vos professionalment a la música i deixar de banda les vostres carreres?
—LL. C.: Toques la ferida eh![Riu]
—Ò. R.: Sí, és just el què estem vivint ara. El que passa és que, deixar-ho tot de banda per apostar pel grup, ara mateix encara és molt arriscat perquè nosaltres no tenim un sou del grup que ens pugui permetre sobreviure, llavors, per ara, ho hem de compaginar. Sí que estem començant a prioritzar el grup. Sempre l'hem prioritzat, però ara sí que arriba el moment que s'ha de fer aquest pas.
—I al revés, algú que hagi deixat el grup perquè no pot o no vol dedicar-hi tantes hores?
—LL. C.: Ja n'hi ha, el noi aquest que feia percussions ho va deixar perquè va arribar un moment que no arribava.
—Ò. R.: Hi ha moments puntuals, com el Lluís que va marxar d'Erasmus o el guitarrista que va marxar d'Erasmus també... a vegades, ens agafa en un moment de la vida que ho hem de compaginar amb l'educació i, a vegades, pot xocar això. Però, per sort, com que ens coneixem de fa tants anys, sempre acabem solucionant-ho tot.
—LL. C.: Amb la confiança... jo l'any passat d'Erasmus, aquest any faig el màster fora... sí que, aquest estiu que estic a Londres, no puc fer tants concerts com voldria, però també hi ha una trombonista que ocupa el meu lloc...
—I baixes expressament per algun concert?
—LL. C.: Ocasionalment, però diríem que no[Riu]Aquest estiu faré un parell de concerts i al setembre ja torno a Barcelona així que...
—I de cara a un futur, teniu nous projectes i intenció de treure un nou disc?
—Ò. R.: Sí! Però encara no podem dir dates ni res, de moment estem fent cançons i estem treballant en les maquetes. O sabem quan però volem treure un disc, no ens volem precipitar perquè volem que sigui un disc...
—LL. C.: Ara ja és el bo[Riu]
—Ò. R.: És el que et deia abans, en l'últim disc hem trobat la pinzellada de com volem sonar i el tercer ha de ser com el nostre primer disc.
—Quan acabeu la gira de 'Respira'?
—Ò. R.: La gira no té data de finalització com a tal, sinó que s'allargarà fins a festes de Nadal aproximadament. Tot l'estiu segur que seguim amb la gira i després algunes dates puntuals que anirem fent.
—LL. C.: Bàsicament, la part forta de feina és fins al setembre.
—Teniu un últim concert preparat?
—Ò. R.: Hi haurà un últim concert especial de fi de gira però encara l'estem organitzant i no sabem massa cosa més.