En Miguel Villalba, més conegut com a ‘elchicotriste’, és un humorista gràfic tarragoní de 46 anys que en mig de l’esclat de la bombolla va decidir tirar pel dret, abandonar la seva feina, és llicenciat en Psicologia Clínica, i apostar per «dibuixar, el dibuix sempre havia estat allí, com una eina de supervivència psicològica per mi, gairebé».
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
Publica en mitjans de primer ordre de França i d’altres països per la seva participació en el col·lectiu ‘Cartooning for peace’. Té al mercat «Que si quieres arroz…Catalunya», el tancament a una trilogia dedicada al procès polític català formada per «Vaya caña mete Ejpaña» i «El procès es un estrès». Villalba és molt crític amb la situació política catalana però no és l’únic vessant d’un humorista, d’un ninotaire, que, com ell ben bé diu, està «una mica fart de tot el tema de la política».
‘Elchicotriste’ està al darrere d’una de les iniciatives culturals tarragonines més originals, la Setmana del Còmic. Continua fidel «al jurament hipocràtic dels humoristes gràfics» perquè «no tinc res a perdre. No tinc ni hipoteca ni família, per tant puc dir allò que em surti dels collons».
«La gent o és tímida o no veu futur a crear activitats culturals a Tarragona»
— Com entens la professió d’humorista gràfic?
— Crec que consisteix a enfrontar-se al subterfugi, a la presa de pèl generalitzada, més enllà de les ideologies. Els humoristes gràfics no estem per fer acudits per fotre a un partit polític o a un altre. Estem aquí per treure les vergonyes a qualsevol mecanisme institucional que estigui prenent el pèl a la gent o a qualsevol comportament que sigui poc ètic dins el món institucional. El gremi dels humoristes tenim una responsabilitat particular.
— Quina?
— Sempre dic que el gremi dels humoristes gràfics tenim un jurament hipocràtic: sé que hi ha una línia editorial on treballo però la meva professionalitat està per damunt d’aquesta línia i si en un moment determinat m’hi haig d’enfrontar, pel respecte a la meva professió, ho faré.
— Treballes una branca de la cultura, el còmic, que és una branca moderna però que encara ara es considera pseudocultura. Per què creus que Tarragona no produeix més gent alternativa, com tu, en lloc de la cultura oficialista que produeix?
— Gent que dibuixa n’hi ha però la gent o és tímida o no hi veu gaire futur a crear activitats culturals en aquesta ciutat. L’any 2008 vaig impulsar la Setmana del Còmic. Enguany hem complert 11 anys i no hauríem assolit aquesta fita sense la gent que hi creia veritablement. Des del punt de vista de la resposta del públic, tot plegat era molt decebedor.
«Hem obert una finestra a Tarragona al còmic com art i vehicle de cultura»
— O sigui, entenc que és un peix que es mossega la cua, no? Les administracions no fomenten cultura alternativa però el tarragoní tampoc s’interessa?
— Exacte. Si fas un projecte així perquè tingui creixement, o fins i tot perquè puguis obtenir un cert rendiment econòmic, doncs pots plegar des del principi ara bé, aquesta no va ser la nostra idea amb la Setmana del Còmic. Enguany he plegat com a organitzador i espero que la trobada continuï, però ja no depèn de mi. Hem obert una finestra, en aquesta ciutat, al còmic com art i vehicle de cultura que no existia. Hem portat a Forges, a Horacio Altuna, a Paco Roca, a Max, als millors exponents del còmic d’aquí i la resposta que hem tingut és la que és però crec que això no resta qualitat al projecte.
— Ara què parles d’en Forges, sempre l’has definit públicament com el teu mestre...
— Era més que un mestre, era com un tiet de la família, era molt bona persona, una de les millors persones que he conegut, sempre disposat a donar un cop de mà a tothom. Darrerament, i això també format part de tota aquesta davallada que hem viscut a Catalunya, a mi m’ha dolgut molt veure a gent que, fins i tot, ha arribat a acusar a Forges, a Peridis i a molts altres que no fa tant eren reconeguts amb el premi Perich, de fatxes. Jo no he conegut una persona més demòcrata i d’esquerres que Forges.
— I per què ha passat això?
— Doncs perquè quan gires el significat de les paraules del diccionari i canvies els termes i comences a abusar de definicions, de manera caricaturesca, que si «feixista», que si «totalitari», que si no sé què, doncs s’arriba a aquesta situació ‘orwelliana’ on no pots comptar ni amb la serietat de les definicions de les paraules del diccionari.
«El procès ha servit per treure la bilis que hi havia continguda a Catalunya»
— Has sigut, i ets, una veu molt crítica amb la situació política catalana. Hi ha espai per aquestes veus en un entorn molt procliu a les capelletes.
— Si vas per lliure, que és el meu cas, crec que sí però perquè te’l fas tu. Als humoristes gràfics ens ha faltat una mica d’empenta i autocrítica amb tot el que ha succeït a Catalunya. I tot això ha passat perquè si tens la sort de viure del que fas, o malviure del que fas, hi ha coses que no et pots permetre, sobretot si has de pagar hipoteques o tens família. Com que aquest no és el meu cas, faig i dic el que em surt dels collons i, curiosament, no m’ha anat malament fins ara.
— Aporta la teva visió d’humorista gràfic a la situació política catalana
— No veig solució. No és una qüestió política, és una qüestió emocional. És com preguntar-se quina solució té que, a la sortida dels Camps Nous, els Boixos i els ultres del Madrid deixin de pegar-se d’hòsties? Doncs cap ni una perquè aquesta gent, en realitat, estan projectant el seu malestar existencial en uns colors de futbol, de religió...Però tot plegat ens ha deixat unes quantes coses bones.
— Com per exemple?
— Han caigut caretes. A Catalunya semblava que es vivia molt bé, i efectivament es vivia molt bé, però hi havia molta bilis continguda i el procés ha servit perquè sortís aquesta bilis. En aquest sentit crec que és, fins i tot, un exercici de sanejament. Però tot plegat, i a curt termini, no té solució. Aquells que li fan la claca a Puigdemont o segueixen a mediocres com Torra està cabrejada i vomitaran sobre una causa política tot el que porten dins perquè no responen a cap mena de pensament tàctic, lògic o estratègic.