Jaume Sendra, perpetuador de les festes de Santa Tecla, parla amb TarragonaDigital entre entrevista i entrevista. El dia que li demanem entrevista ens confon amb un altre mitjà i quan ens rep hem d'interrompre la conversa perquè li truca una ràdio. Ens atén a tots amb un somriure als llavis i prenent hores al descans necessari per poder fer els torns de nit de la feina.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
Ens trobem a començaments de setembre a Tarragona. La ciutat escalfa motors, es treu la mandra d'estiu de sobre i es prepara per a la seva festa major, Santa Tecla. En Jaume, enguany, ha rebut «l'honor» de ser el perpetuador de les festes. Ser perpetuador té connotacions especials.
El perpetuador simbolitza «el llegat patrimonial» de les festes i algú que ha estat 26 anys al capdavant dels Nanos Vells de Tarragona, una agrupació amb més de 150 anys d'història, encaixa com un guant en aquesta definició. Sendra, qui sempre ha portat la Gitana dels Nanos Vells, pren el relleu al serrallenc il·lustre Pitu Mosquits, perpetuador l'any 2018, i rebrà aquest nomenament aquest divendres, 13 de setembre, a l'Ajuntament de Tarragona.
Serà un moment àlgid per la trajectòria d'una persona, en Jaume, compromesa amb la cultura tarragonina i memòria de la Santa Tecla d'abans i d'ara.
«Santa Tecla, de cop, ha passat a tenir un seguici molt gran»
— Què suposa ser perpetuador de les festes?
— Tothom m'ho pregunta però no sé com explicar-ho. És un orgull i una satisfacció però té un component de tristor perquè hi ha gent de l'agrupació que també s'ho mereix però vull compartir aquest reconeixement amb tots ells. La tasca que hem fet, l'ha feta tota l'entitat i a mi m'ha tocat ser la persona que ha estat al capdavant, amb el fuet, tirant de la maquinària.
— Quin futur li veu a les festes de Tarragona?
— Santa Tecla, de cop, ha passat a tenir un seguici molt gran. Quan era petit i anava a veure'l sortien el Magí de les Timbales, els Gegants, els Nanos i els castellers i para de comptar. D'aquí hem passat a tenir bestiari de foc i s'han recuperat elements gremials com ara el ball de pastorets. Ara tenim un seguici gremial.
— Creu que activitats com ara 'Sigues Nano per un dia' o 'Santa Tecla a les escoles' serveixen per fer ciutat, estan prou arrelades?
— 'Sigues Nano per un dia' ha arrelat, sí, i cada any tenim entre 40 i 50 persones que vénen a posar-se el nano. I sobre Santa Tecla a les escoles... Doncs sempre he demanat que els Nanos no siguem els primers a anar per què és clar, la canalla si ens veu, deu pensar «si avui em porten això, què em portaran demà...»
— Li haig de donar la raó. El Nano Capità a les guarderies ha causat més d'un, i de dos, disgustos als més petits.
— Clar! És que no és el mateix que et plantin una figura allò que no una que es mou. Recordo una vegada a Bonavista que tenien a tots els nens i nenes asseguts i de cop els hi diuen: «mireu qui ve per allí! El Nano Capità». Els nens van començar a tirar cap enrere fins que van topar amb la paret i cregui'm que si l'haguessin pogut grimpar, l'haurien grimpat.
«Dins d'un Nano es viu la festa d'una altra manera»
— Què suposa sortir amb els Nanos, estar al Seguici?
— D'ençà que sóc portador només he vist la festa de Santa Tecla dins d'un Nano. Vius la festa d'una altra manera, gaudint de les cares dels nens, dels pares, dels avis rient però a vegades també patint una mica perquè hi ha alguns que t'estiren d'un lloc, altres d'un altre...
— Hi ha molta diferència entre com era ser portador abans i com és ser-ho ara?
— Sí, és clar. Abans els Nanos eren de cartó pedra i ara són de fibra; abans pesaven entre 40 i 45 quilos i ara entre 15 i 20. Ara són més portables. Quan vam fer la rèplica, vam estudiar la fórmula de què els portadors poguéssim anar còmodes. Vam afegir un seguit de característiques per aconseguir aquest objectiu, el de la comoditat del portador. Entre altres, volíem poder-nos vestir fàcilment. A mi els vestits antics sempre em feien pensar en l'Encarna i les agulles que sempre demanava «agulles, nens, agulles...»
— Encarna és la responsable de mantenir els vestits dels Nanos apunts però això de les agulles se m'escapa, la veritat...
— Pensava exactament igual: «per què vol agulles?» És molt fàcil d'entendre: els pantalons dels vestits antics anaven lligats amb vetes; les faixes anaven cosides amb agulles i si et movies, et punxaves segur. Però bé, en resum, amb les rèpliques hem posat, per exemple, tirants als pantalons i així si el portador es treu el Nano, es pot quedar amb el pantaló posat.
«Durant el 150 aniversari vam reproduir la primera sortida dels Nanos»
— Heu passat el relleu com a president de l'agrupació dels Nanos Vells però encara ets membre de la junta. Quins reptes teniu al davant i què recordeu del vostre 150 aniversari?
— Els reptes sempre són els mateixos. I sobre el 150 aniversari recordo que vam reproduir la primera sortida que vam fer, ara fa 150 anys, a casa del senyor Arquebisbe. També el pas a la Casa de la Festa i l'exposició. L'exposició la vam treballar molt, ens vam endinsar dins l'hemeroteca municipal buscant fotografies i vam trobar coses sorprenents, fotografies inèdites que no coneixíem....
— Com per exemple....
— Doncs una fotografia datada l'any 1950 on es veu l'Andalús, amb el seu portant, agafant a dos nens de la mà. Vam poder identificar al portant i als dos nens, que eren els seus fills.
— Parlàveu de la Casa de la Festa. Quina opinió teniu d'un equipament que sempre ha estat envoltat de polèmica?
— La Casa de la Festa té un problema de manca de pressupost. Si hi hagués diners, no dubto que funcionaria però a veure, tampoc vull que s'entengui que poso l'Ajuntament entre l'espasa i la paret. La Casa de la Festa se li hauria de donar més vida i hauria d'estar més potenciada. Hauria d'estar ubicada cèntricament i a prop de la plaça de la Font. No sóc partidari de posar-la a l'antic aparcament Jaume I.
— Acabem amb alguna anècdota que us vingui a la memòria així de cop...
— Doncs diria quan vam trobar l'arracada de la Negrita l'any passat. Durant la professó de la passada Santa Tecla. A l'altura del carrer Merceria vam perdre l'arracada, la vam buscar però com que no la trobàvem, vaig dir: «i si ho fem públic per xarxes socials?» Així ho vam fer i va aparèixer l'arracada que l'havia trobat una nena de 10 anys poc abans de la professó a prop de la plaça de la Pagesia. Tot i saber que pertanyia al seguici, desconeixia a quin element. En aquell moment l'acompanyava la seva cosina – que viu a Alemanya- que és qui va veure la notícia i va avisar-la. Gràcies a això va aparèixer l'arracada.