Jordi Sugranyes és un videoperiodista musical de Reus que va començar a seguir concerts l'any 1988 i aquest dilluns 5 d'agost del 2019 arribarà als 3.000 concerts documentats arreu dels Països Catalans. A més de la seva afició per gravar concerts, també és col·laborador en diversos mitjans locals on sempre parla de música catalana.
El passat mes d'abril, aquests 30 anys de música els va recollir en un llibre en format escrit i va publicar 'Joventut i més enllà. 30 anys de música en català', un recull documental i personal dels últims 30 anys de la música dels Països Catalans. Al llibre, Sugranyes narra bona part de les seves experiències que ha viscut com a videoperiodista i també hi apareixen personatges coneguts, i no tan coneguts, de la música catalana.
Aquest dilluns, 5 d'agost, el videoperiodista Jordi Sugranyes arribarà als 3.000 concerts gravats i aquesta xifra l'assolirà amb el concert del grup 'Petites grans coses' —de la Selva del Camp— en el marc de la programació del cicle de concerts 'chill out' que organitza ell mateix a la Biblioteca Pere Anguera de Reus. Des de TarragonaDigital hem volgut parlar amb el reusenc per commemorar aquesta fita i perquè ens parli del seu llibre i de les seves experiències viscudes en el món de la música al llarg d'aquests 30 anys com a videoperiodista musical.
Sumant concerts des del 1988 fins a arribar als 3.000
—Quan vas començar a sentir aquesta inquietud per la música?
—La inquietud em va sortir l’any 88 quan vaig començar a fer el meu primer programa de ràdio, va ser aquell neguit de voler veure en directe els grups que sonaven a l’emissora de ràdio. Però no em pensava pas que 31 anys després encara estaria cobrint concerts.[Riu]
—Tens preparada alguna cosa per commemorar els 3.000 concerts? Quan arribaràs a aquesta fita?
—Sempre em passa el mateix quan arribo a les xifres rodones, tothom em pregunta què faré o si faré alguna cosa. Aquest any ja tenia aparaulat que aniria al programa Popap de Catalunya Ràdio però s’han trobat que ja marxen de vacances i ja no estan en antena. Aleshores, des de la Biblioteca Pere Anguera em van proposar organitzar un cicle de quatre concerts ‘chill out’ i, vulguis o no, estic veient que això serà la celebració d’aquest concert 3.000. A més, veient que el concert 3.000 caurà al mes d’agost i que aquest cicle el tinc en marxa al mes d’agost… fa de mal dir però ja faré de més o de menys perquè el concert 3.000 em caigui en algun d’aquests concerts. No serà una celebració buscada però, aprofitant la ben entesa que els organitzo jo, doncs que sigui un d’aquests. A vegades m'he quedat a casa i no he anat enlloc perquè pugui quadrar els concerts. Imagina't que estic al 2.999 i me'n surt un altre, en aquest no hi puc anar perquè així el 3.000 em cau en el cicle 'chill out'. Coses d'aquestes les he fet alguna vegada o també he accelerat una mica més «me'n falten tres pel 2.800, doncs vinga va, aquesta setmana aniré a algun concert més perquè així em quadri amb el 2.800...» Trampetes d'aquestes que fas...
—Quin és l’últim concert a què has anat? Quan i on va ser?
—Ara estic pel concert 2.994 —moment en què es va fer l'entrevista— i va ser el concert d’Oques Grasses de l’Acampada Jove
—I el primer?
—El primer va ser el de Tradivarius, que era un grup d’aquí del Baix Camp i van actuar el 4 de juny del 1988 a La Palma de Reus. Era uns dels grups dels quals teníem la maqueta i els anàvem posant a la ràdio.
—Com comptabilitzes els concerts? Ho fas en funció dels grups, de les gires de cada grup...?
—Per escenari, és a dir, si en un escenari, durant tota la nit estan tocant diferents grups, jo només compto aquell escenari com un sol concert. Que durant la tarda hi ha hagut un altre escenari durant l’Acampada Jove però a la plaça Major, ho compto com a concert diferent.
—Quan vas als concerts, els graves sencers? I després o abans dels concerts parles o entrevistes els cantants?
—Depèn del moment, si he de gravar una entrevista pel programa de ràdio doncs ho he de fer no? Llavors això ja ho faig quan li va bé als músics. A partir de l'any 2013 vaig començar a demanar autògrafs als grups perquè em posessin la xifra exacta del concert que era i així poder certificar-ho... És una història compartida, jo vaig a veure els grups i ells em veuen a mi. Però miro de no fer-me gaire pesat, si no tinc alguna entrevista per fer, no dic res perquè els músics també tenen la seva feina i les seves històries i si no he de dir-los res, no els molesto. M'agrada estar una mica distant.
Amb 30 anys de gravacions han d'haver passat coses
—Alguna vegada has tingut problemes per enregistrar algun concert?
—Sí, de tot m'ha passat, m'he quedat sense bateria, m'he deixat la targeta, no m'han deixat gravar... Al llibre està explicat que una vegada em va caure la càmera a terra una hora abans de començar el concert i vaig anar a la cap de premsa del festival i em va dir «espera't que mirem a veure si te'n trobem una altra» i una cantant, la Mireia Vives, em va deixar la càmera dels seus pares i amb aquella càmera vaig poder gravar tota la segona part del festival. Sempre estaré agraït a la Mireia. O un dia una persona de seguretat no em va deixar gravar un concert i em va requisar la càmera i jo als concerts sense càmera no m'hi sé estar. Aquell dia vam fer alguna cosa malament i no estava acreditat com a periodista i vam entrar com espectadors.
—I suposo que has anat a concerts sense la teva càmera, no els gaudeixes més? Perquè no has d’estar tota l'estona pendent de gravar
—Sí, alguna vegada he anat sense càmera però no els gaudeixo més, al contrari, em sento molt estrany i perquè, moltes vegades, ja he vist aquests grups abans. Jo necessito una càmera perquè és una manera de documentar el concert, em sento molt desarmat sense càmera.
—De totes les experiències i concerts on has anat, tens algun record especial d’algun concert en concret?
—El concurs Música Jove de Montblanc l’espero amb bastant il·lusió, més que res perquè dura sis hores. Aquest any van tocar nou grups i em vaig esperar que toquessin els nou grups i la majoria són grups novells, a molts no els conec i ells no em coneixen a mi i això em fa especial gràcia perquè penses «ja els veuré més endavant» i quan tingui l'oportunitat de tornar-los a veure els diré «aquell dia, que feia tanta calor i us va passar això o allò, jo estava enmig del públic». A mi m'agrada molt el tema de seguir els començaments dels grups, les primeres passes i els seus primers concerts, aquelles ganes que tenen de tirar endavant... quan ja tenen un nom o uns mitjans de comunicació que els promocionen perd sentit no? M'agrada estar amb els més petits de la casa.
—Tens alguna cosa destacada o alguna anècdota que no hagis explicat al llibre?
—Que estic fent les segones memòries, això ja se sap no?[Riu]Jo ho vaig dient... Al cap de 15 dies d'haver acabat el llibre vaig pensar que havia de tenir una segona part perquè el llibre és història musical del nostre país. Per tant, al cap de 15 dies, en un concert de La Clandestina a Lo Submarino em vaig posar a escriure el meu segon llibre. Anècdotes... doncs mira, la fotografia de la portada està feta a Lo Submarino i la bateria que surt de fons és de Segonamà. La foto la vam fer un dia que anàvem molt justos de temps i vam poder fer les fotos entre les proves de so de Segonamà i les de JoKB, va estar feta en cinc minuts aquella foto.
—Per escriure el llibre has hagut de fer molta documentació o tu mateix ja anaves arxivant material per un dia publicar totes aquestes experiències en una mena de recopilatori?
—Jo tinc una llista, que la vaig començar a fer als inicis ja, on vaig apuntant tots els concerts i els documents que tinc de cada concert. Llavors, d'aquesta manera, he pogut saber al llarg dels anys quin material tinc de cada concert, siguin entrevistes gravades en àudio, imatges en vídeo o fotos, declaracions de grups... Tot el que he generat durant aquests anys ho tinc en discs durs i en cada carpeta tinc la data exacta que vaig anar a cobrir cada concert. Per exemple, «Acampada Jove, Montblanc» i els grups que són. L'altre dia vaig preguntar al servei de premsa de l'Acampada els noms exacte dels grups que van actuar en aquest concert de sis hores de dissabte perquè m'interessa saber com es diu cada grup perquè... Mira! L'any 2010 hi van participar els Itaca Band en aquest concurs i, per això, val més tindre'ls ben guardats perquè no saps mai... A més, l'endemà de cada concert escric una mena de crònica on explico què va passar, a qui em vaig trobar... més que res per no perdre'm detalls ni res perquè així ja vaig fent feina de documentació. Per tant, quan el Guillem Ramos em va proposar de començar a escriure aquell llibre, vaig començar a revisar el material que ja tenia.
Del pop-rock català al mestissatge
—Em podries fer una valoració general del panorama musical català? Quins estils de música són els més populars ara? Han canviat molt els estils dels cantants catalans, actualment hi ha més varietat? També hi ha més grups femenins?
—Pel que fa als grups femenins, jo crec que a principis dels 2000, cap al 2010, tinc la impressió que hi havia més grups novells femenins que ara, però no eren gens coneguts i no en parlava ningú. I pel que fa als estils musicals, diria que cap als anys 90 hi havia més pop-rock tipus Sau o Sopa de Cabra. Després hi va haver el 'pop calmadet' que dic jo amb Els Amics de les Arts i Manel i ara estem en l'època del mestissatge dels Txarango o Doctor Prats. A banda, també hi ha el rap i aquestes coses, ara està tot molt barrejat, però a grans trets és això. Ara tenim l'oportunitat de saber quins concerts es fan gràcies a les xarxes socials, abans anava de boca a orella o gràcies als cartells que es penjaven i el fet que hi hagi tanta oferta també vol dir que hi ha molts estils.
—I el Camp de Tarragona, quina situació musical viu actualment?
—Aquí a Reus tenim la sort de tenir Lo Submarino i el cicle Accents que han portat a grans grups de música fins al Baix Camp. Encara costa que els grups baixin al sud, però no és cap novetat, això ja passava als anys 90, costava molt que els grups grans que veies per TV3 vinguessin fins aquí. Ara igual, primer és a Barcelona i després tiren bastant cap a Girona i aquí baix els costa molt baixar, sobretot en les primeres gires.
—Què significa per la nostra llengua i per la música en català la cançó ‘Milionària’ de Rosalia?
—Jo ho trobo bé i ho interpreto com una prova. Jo crec que ha fet una prova per veure si tenia públic en català i si se'n parlava molt i crec que en un futur farà un disc sencer en català.
—Has anat mai en algun concert seu?
—Encara no, però m'agradaria molt anar-hi. A mi m'agrada la música ballable, una altra cosa és que vagi a concerts de cantautors però si la Rosalia toca per aquí prop, jo hi vaig de cap. Jo si sé que una persona cantarà una cançó en català en algun concert hi vaig. Per exemple, la Lau Noah, que ve aquí a Reus, sé que té una cançó en català, doncs jo m'esperaré fins que canti la cançó en català que té en el seu repertori. Si no la fa, no li demanaré, però si sé que la té m'esperaré fins que la canti, si no la canta, doncs hauré passat per allí.[Riu]
Què se'n farà de tot aquest material gravat?
—Al llarg d’aquests 30 anys has conegut a molts grups de música que han acabat desapareixent, quin és el grup que més lamentes que hagi abandonat el panorama musical?
—Lamento que s'hagin dissolt molts grups, és evident, però si ho han decidit ells... potser els que més lamento són Rock Gaià de Vilabella, La Taranbanda de Valls, els Mai toquem junts de Reus i Els Trossos.
—Algun dia veurem un recull de tots aquests vídeos que has gravat en els concerts? Una mena de recopilatori d’aquests 3.000 concerts i d’aquests 30 anys però, en lloc d’escrit, en format audiovisual clar?
—M'han demanat que faci un museu, que faci una web penjant-ho tot... el material hi és el que passa és que no m'he plantejat de quina manera ho faria. Pot ser un altre llibre però enlloc que sigui en paper, que sigui en el format digital que hi hagi en el seu moment. Però sí, alguna cosa hauré de fer perquè el material hi és i es va acumulant. Podria fer una tria d'aquells primers concerts també. Jo vaig tenir l'oportunitat d'estar al primer concert d'Els Amics de les Arts i dels Manel, hi ha imatges d'aquell primer concert que són les meves. Podria fer alguna cosa en format audiovisual, però ja es veurà... també jugues amb els editors i amb els que t'ho vulguin publicar. De moment, continuo escrivint aquest segon llibre que vaig començar l'any passat però fins que no tingui prou material, que serà l'any 2025-2026, no crec que tregui res més.
