La simple complexitat de la guitarra mai deixa de sorprendre’ns. No para de deixar-nos sumits en matins de sol alegre, grans nits de ball i vespres d’agradable nostàlgia. Només sis cordes, niló, fusta i una mica de metall, diran, però la màgia que desprèn resulta ja ancestral, bella i incalculable.
Va marxar d’allà, d’on la murga i la milonga són un deure, d’un país petit que rep la brisa ‘gaúcha’ del nord i que mira decidit, des d’un cap a les fosques, la immensitat de l’Atlàntic. La terra de Zitarrosa, de Mateo y del ‘Príncipe’ Pena, i dels veïns d’un riu de plata, estimats germans sorollosos, a l’altra ribera.
Ja són vint-i-dos desembres d’una aurora que li va canviar la vida, explica, d’una llarga nit de bars i alegria, rumbs i vocacions, i dels consells delirants d’un tal ‘Martínez’. Precisament, la guitarra, les cançons i el coratge inconscient, qui sap, com un paracaigudes incert, el van impulsar pel camí de la fortuna, destí a Madrid.
Beneïdes les telecomunicacions, diria ell. Ara, ens trobem al núvol, a la llum de les pantalles de cadascú, entre Tarragona i Galicia. Jorge Drexler assaboreix els últims dies de vacances al nord, l’últim glop d’'albariño' abans de fer cap, avui dijous 2 d’agost, al Festival Internacional de Música de Cambrils, on presentarà el seu últim disc: ‘Salvavidas de hielo’.
— El nou àlbum manté el teu segell propi, la lírica i aquelles melodies tan teves però, aquest cop, has fet servir la guitarra —i la veu, és clar— com a única font sonora, en una espècie d’homenatge a l’instrument.
¿Com ha estat l’experimentació i l’enregistrament, des del punt de vista tècnic, d’aquestes sonoritats?
Per tal d’aconseguir alguns sons vam passar diversos dies provant diferents baquetes, micròfons, guitarres... Vam treballar amb cinc percussionistes en total, que van investigar les possibilitats ‘percutives’ de l’instrument.
El procés va ser molt lent i enriquidor, tot i que va haver-hi un parell de moments de crisi, en què vam estar a punt de trucar a un bateria, un teclista i una secció de vents, i gravar-ho tot com ho vam fer amb els discos anteriors.
Però amb en Campi, en Carles ‘Campi' Campón, el productor de l’àlbum, ens vam animar mútuament i ens vam mantenir ferms amb aquesta idea: ni un sol so del disc prové de cap altra cosa que no sigui una guitarra o una veu. Estem orgullosos del so que hem aconseguit.
— Com en el teu últim videoclip, ‘Asilo’, on cantes amb Mon Laferte; la interpretació i la gravació de la cançó en directe dóna aquell plus de naturalitat, bellesa i emoció palpable i sincera a la teva música. O com al teu disc ‘Amar la trama’, amb aquella espècia de roda d’instruments que es va formar, aquella orquestra amb ‘brass’, percussió, etc.
’Salvavidas de hielo’, amb totes les seves guitarres i el descobriment dels seus sons, també l’heu enregistrat en directe, tots alhora?
Del disc ‘Salvavidas de hielo’ només vam gravar en directe total, a guitarra i dos veus, la cançó que dóna nom al disc, amb Natalia Lafourcade i, precisament, ‘Asilo’, amb Mon Laferte. Jo volia que aquestes dues cançons, per la intensitat emocional que buscàvem, tingués la immediatesa i la interacció del cara a cara real.
A la resta del disc la idea era aprofitar, mitjançant l’edició digital exhaustiva, totes les possibilitats sonores de la guitarra.
— ‘Martínez’ (Joaquín Sabina), com dius a la quarta cançó del disc, va animar-te a creuar l’oceà i li estàs profundament agraït. Madrid ara és casa teva, el teu punt de sortida i d’arribada, però les teves cançons sempre parlen del món, de viatges, d’altres llocs; de globalització, congressos o telecomunicacions.
Quina és la teva relació amb els viatges, les gires, els llocs que visites i la seva gent; com intentes conèixer-los de la manera més autèntica possible?
És cert, si en Joaquín no m’hagués aconsellat deixar-ho tot a Montevideo —inclosa una carrera de Medicina acabada, família, amics i una ciutat que amo— potser la meva vida i la meva música serien avui molt diferents. Per això li agraeixo a la cançó.
He après dels músics brasilers a agrair i ser agraït amb els meus referents, a donar gràcies en veu alta quan correspon. Li dec a Sabina, a més, una aproximació literària a la cançó, que abans jo tenia només en part. Em va ensenyar la veritable importància de llegir i del vers fix per escriure cançons.
Música, la cançó en si mateixa, d’altra banda, em va regalar una cosa meravellosa: Iberoamèrica. A través dels meus vuitanta concerts anuals als dos costats de l’Atlàntic —de mitjana... una bogeria que espero matisar d’ara endavant— he anat aprenent a reconèixer accents, idiosincràsies, afectes, menjars, idiomes, paisatges, cançons, tambors...
— Com ha estat aquest viatge de més de vint anys fora de ‘casa’, lluny del Río de la Plata?
Em sento a casa en qualsevol lloc on senti que s’entén allò que faig. El meu territori de pertinença directa ara té 600 milions de persones i em sento a casa cada vegada a més i més llocs. Vaig als indrets amb vocació d’integrar-m’hi.
Durant la gira en si, no sempre tinc temps de viatjar per plaer, però intento tornar als llocs amb més temps, després. Ara, per exemple, sóc de vacances a Galícia. Ahir, al bar, em parlaven d’un senyor que reconeix en tast a cegues els sabors de totes les regions d’origen de l’Albariño. Aspiro a això.
— El silenci és indispensable, en la música i la vida. Saber callar, saber escoltar. El soroll ens abrasa, visualment i sonorament, en bombardejos d’estímuls.
Què va ser o quin va ser el detonant que et va fer escriure la tercera cançó del nou disc, ‘Silencio’? ¿Què et molesta de la nostra societat, avui, més enllà d’allò que ja expliques a la cançó?
El silenci és un bé escàs en aquest moment. Amb la infantil idea del ‘tot ja’ ens hem tornat nens malcriats que no saben ni agrair ni entretenir-se sols. Donem per feta tota aquesta abundància. Tenim més llibres que els que mai llegirem, més música que la que escoltarem i tot això... a la butxaca! Dediquem trenta segons a escoltar i valorar immediatament coses que costa mesos produir. Tenim pressa. Saltem d’una finestra a una altra sense assaborir les coses.
— Com podríem calmar-nos, viure sense saltar d'un lloc a l'altre i sortir d’aquesta espiral?
Només cal detenir-se un instant —cosa dificilíssima d’aconseguir en aquest bombardeig d’estímuls— perquè les coses guanyin color i densitat. Però ho fem molt poc. Jo mateix, estic responent aquestes preguntes a través del mateix aparell amb què faig fotos, veig pel·lícules, llegeixo diaris, rebo cartes...
Aquesta és una època meravellosa per viure. Ho crec sincerament. Però el millor exercici que podem fer és seleccionar, dosificar, posar límits —fer un disc només amb un instrument n’és un intent— i fer una mica de silenci per deixar que les coses i les idees decantin.
Renglons de silenci digital. Agraeixo telemàticament, les paraules, l’amabilitat i el tracte d’en Jorge Drexler. Lluny però proper, ben bé com si haguéssim compartit una copa d’'albariño' a la barra d’una taverna de Pontevedra. Res més allunyat de la realitat, però ja me’n faria a la idea. Això si, com diu ell mateix: «que viva la telefonia en todas sus variantes», l’entrevista ha estat possible.
Aquesta nit, cara a cara, el veurem a l'escenari del Festival Internacional de Música de Cambrils, aturant el temps, entre guitarres, silencis còmplices i un nou disc. Salut i bon concert!