El pròxim dissabte 13 d'abril, el Palau Firal i de Congressos de Tarragona s'omplirà de grans clàssics amb el concert de Los Secretos. La seva gira s'atura a la nostra ciutat, oferint les més emblemàtiques cançons en un format acústic que no deixarà indiferent a ningú. Ramón Arroyo, a la guitarra; Jesús Redondo, als teclats; Juanjo Ramos, baixista; Santi Fernández, el bateria; i Álvaro Urquillo, veu i guitarra, són els components d'aquesta banda pop rock que, amb més de 40 anys d'història, continua omplint escenaris.
Encara sou a temps de comprar la vostra entrada clicant a aquest enllaç. El concert començarà a les 21.30 hores del vespre, al Palau Firal i de Congressos de Tarragona.
Álvaro Urquillo ens parla sobre la seva gira, la música i Los Secretos
— Per què aquesta gira?
En els últims anys quasi ha desaparegut la venda física de música, i la ràdio i la televisió no reflecteixen la realitat musical que viu el país. Les gires no només són el mitjà de vida dels músics, també són la via de promoció i divulgació dels seus projectes. Per aquest motiu molts artistes necessiten els concerts perquè el públic sàpiga en quina forma estan i es conegui la qualitat dels seus treballs.
— Sempre se us ha associat amb la «Movida Madrileña» a causa del moment en el qual va sorgir el grup i el que aquest va suposar, però us heu mantingut al marge d'aquesta «descripció». Per què?
Repassant la nostra trajectòria... Vam començar el 78 amb maquetes que sonaven a emissores locals. Al 80 teníem ja 15 temes i un contracte discogràfic. En aquell moment no existia un moviment conjunt que se li pogués dir de cap forma, de fet, d'aquell «Déjame» i d'altres èxits, tan sols vam poder vendre 10.000 còpies. Va ser a partir del 82-83 quan van començar a sorgir grups amb vendes abundants i gires multitudinàries. En aquella època ens van fer fora de Fonogram, la nostra discogràfica, perquè pensaven que no érem comercials o no estàvem a la moda. Al 84 va morir Pedro Díaz, bateria, cantant i compositor, i ens va deixar desfets. No va ser fins al 88, amb nova formació, quan vam començar a escalar en popularitat i els nostres discos es van començar a escoltar a tot arreu. L'apogeu de la «Movida» va ser en aquell parèntesi i ens va agafar completament fora de joc. És per això que no ens identifiquem amb el concepte estilístic i musical que per a molts va suposar «La Movida». Una altra cosa és que de tots aquells grups, pocs hagin aguantat en el temps i nosaltres sí. En qüestió de cançons, la gent associa els nostres primers temes amb aquest corrent, però mai vam sentir que estiguéssim formant part de quelcom comú, més bé ho veiem des de fora.
— Com definiríeu la banda?
Un grup de pop rock que cuida els seus temes i que té un so propi. Amb més de 40 anys d'història.
— Aquesta gira té un component especial, l'acústic. Per què heu decidit fer-la diferent?
És un format que ens encanta, manté l'energia i la sensibilitat dels temes, aportant minimalisme i nitidesa. El públic surt encantat, potser perquè nosaltres ho gaudim molt i la sensació és propera i emotiva. En carreres llargues com la nostra també és necessari canviar de show de tant en tant, o bé tenir diferents formats per alternar i no ser repetitius. De fet, tenim format simfònic, trio i quintet acústic, elèctric bàsic (90 minuts) i elèctric gran (2 hores i 30 minuts).
— Compteu amb un públic d'edats molt diferents, joves i adults. A què creieu que és degut?
Sincerament, no ho sé. Potser les cançons viuen millor a les persones que a la indústria, que només vol rendiment econòmic. Jo, personalment, ho entenc així. En el meu cas, escolto música de totes les èpoques i si m'agrada una cançó, m'agrada tota la vida i sóc capaç de convèncer a unes quantes persones perquè l'escoltin. M'agraden les cançons que escolta la meva filla de 16 anys i a ella les que escolto jo. Ningú que jo conegui, professionalment parlant, li posa edat al públic que va a escoltar les cançons que compon. De fet, és el públic qui diu on i com estàs. En realitat, només el mercat o indústria musical necessita una audiència determinada per a facilitar la seva feina, apareixent estils comercials dirigits a adolescents, o fins i tot música per a nens petits. Per mi, la música és lliure i democràtica, ningú et pot convèncer que t'agradi ni del contrari.
— Què espereu d'aquesta gira?
Que la gent que es pren la molèstia de venir a veure'ns i, a més, es gasta diners, surti encantada del concert i vulgui repetir.
—Què li diríeu a tot el públic que us dóna suport des de, pràcticament, els vostres inicis?
La paraula gràcies se'ns ha quedat petita per a descriure el que sentim. Aquesta és la gent per la qual ens esforcem a fer-ho cada dia millor. El nostre públic és sagrat i intentem cuidar-lo. Són ells els que decideixen si el grup segueix o no, i són ells els que ens han mantingut quatre dècades.
— El grup ha patit diverses pèrdues, considereu que ha afectat al treball de Los Secretos? Com ho heu afrontat, musicalment parlant?
Sens dubte, sí que ha afectat. Tant Canito com Pedro, i sobretot Enrique, el meu germà, a més de tocar o cantar també componien. Van influenciar molt en la trajectòria del grup. Superar les seves pèrdues i sobreposar-nos ha sigut el més dur de les nostres vides, tant professional com personalment. És evident que a nosaltres no ens ho van posar fàcil els esdeveniments, i aquest esforç extra encara el seguim fent dia a dia.
— Teniu cançons que s'han convertit en autèntics himnes, com «Déjame», «Pero a tu lado» o «Quiero beber hasta perder el control». Per què creieu que han sigut aquestes i no altres?
Aquesta pregunta val milions. En la meva humil opinió, existeixen patrons harmònics, melòdics i rítmics que compartim amb la gran majoria sense ser conscients. D'una forma casual dones amb la tecla adequada sense saber quina ha sigut i arribes a la gent... o la gent decideix que aquesta sí i no una altra. És un misteri que fa millor a la música. Si algú descobrís la fórmula, deixaria de ser tan apassionant.