Vaig conèixer la Marta Galimany quan teníem 7 o 8 anys, ja que estiuejàvem al mateix poble, on jugàvem durant hores pels carrers. Recordo que la seva mare, la M. Teresa, deia d’ella que li agradava fer esport i en aquell moment es decantava pel bàsquet. Des de llavors ha plogut molt.
Després de molts anys, ens retrobem amb la Marta a la pista d’atletisme del Fornàs de Valls, on és freqüent veure-la entrenar durant hores. Ve amb texans, ja que està en període de descans després de la Marató de Sevilla. «Hi ha algun problema per les fotos si no vaig vestida d’esport?», pregunta. Cap ni un.
El que ha fet la vallenca Marta Galimany aquest passat cap de setmana és brutal. Va aturar el cronòmetre de la marató a les 2 hores 29 minuts i 2 segons, proclamant-se campiona d’Espanya i aconseguint la marca mínima per als Jocs Olímpics de Tokio. I sembla que no té sostre, ja que cada carrera que fa millora l’anterior.
Va mantenir a tot Valls en tensió durant la cursa, alguns seguint la carrera a través del televisor i d’altres, pendents de la ‘retransmissió’ que el seu entrenador i parella, Jordi Toda, anava fent a través de les xarxes socials. Però la Marta ha aconseguit una cosa encara més increïble: que saltem del sofà, que ens emocionem mirant un esport que no s’emet en ‘prime time’ i que l’atletisme ens posi la pell de gallina.
-Primer de tot, enhorabona per la fita de diumenge. Ja ho has pogut assimilar?
Els primers dies van ser de bojos, perquè no estic acostumada a sentir-me així, que tothom em truqui, tenir un munt de missatges a les xarxes socials... estic una mica desbordada, com en una bombolla. Espero tornar ja a la normalitat i poder assimilar-ho tot. Tinc diversos records de la carrera i encara he de pair el que he aconseguit.
-Durant la cursa, vas ser conscient que ho estaves aconseguint?
Nosaltres ho portem tot molt estudiat i planificat. Teníem clar l’objectiu, que era la mínima olímpica, però sabíem que podia passar de tot, perquè és una marató i qualsevol imprevist et pot deixar fora. En aquell moment penses en la marca, no en què suposarà després; vas corrent al ritme que toca. Portava davant al Pablo Villalobos que em feia de ‘llebre’ per no haver-me de preocupar del rellotge.
-No és la ‘llebre’ que portes habitualment, ja que estem acostumats a veure’t amb el Roger Roca.
He fet molts entrenaments i curses amb el Roger, però quinze dies abans de la marató va tenir una punxada al bessó i no ens va poder acompanyar. Vam haver de buscar algú que el substituís, una tasca gens fàcil perquè havia de ser un atleta de nivell que estigui en forma i que no tingui un altre objectiu en ment. Vam trobar el Pablo, ell volia competir al campionat d’Espanya i va renunciar a la seva competició només per ajudar-me a mi. És una decisió molt important que va haver de prendre i li agrairé sempre.
-I ara, cap als Jocs Olímpics. Com ho afrontes?
El meu objectiu és arribar al 100%, buscar la meva millor versió i aconseguir el millor resultat possible. No anem a buscar una marca concreta perquè en aquestes curses no vas a un ritme constant, sinó que et controles més a les rivals i en uns Jocs Olímpics o uns mundials les atletes africanes estan molt endavant. Ara he d’entrenar el millor possible i començar aquest camí emocionant que tinc moltes ganes de viure. El Jordi, el meu entrenador, ja va estructurar una mica la planificació pels jocs, però falta detallar-la. La prova de Marató no se celebra al mateix Tokio, sinó a Sapporo, on la temperatura és més òptima i serà el 8 d’agost.
-Des de la Marató de Berlín 2017 fins ara, has aconseguit baixar en més de cinc minuts la teva marca. Has arribat al teu sostre? Fins a on pot seguir aquesta progressió?
És difícil de saber. A cada marató que he fet, després he començat des d’un punt més amunt, sempre he anat millorant una mica. El Jordi valora sempre cap a on podem millorar i jo vaig creixent com a atleta, cada marató em dona un ‘plus’ per conèixer-me a mi mateixa, de veure com la meva musculatura s’adapta, tot és una suma de factors.
-Et preocupa el fet que el coronavirus pugui incidir d’alguna manera en la celebració dels Jocs Olímpics?
Ara no em preocupa, perquè encara queda molt. No penso en aquest factor, he d’estar preparada per anar-hi i si hi ha algun canvi, ja ens ho faran saber.
«Vull buscar els meus límits i veure fins a on puc arribar»
-I després de Tokio? Quin és el següent objectiu?
Vull seguir per aquest camí. Al món de les maratons hi ha molts objectius: les ‘majors’ o maratons emblemàtiques que em fa il·lusió córrer. És una roda que no acabaria mai. Mentre em trobi bé i les ganes hi siguin, vull buscar els meus límits a veure fins a on puc arribar.
-La part física és molt important, però en curses com les maratons el factor psicològic també influeix molt...
En atletisme, el cap és molt important. Tinc la sort que mentalment sóc una persona centrada i forta i el Jordi també m’ajuda molt a visualitzar la cursa i les alternatives que tinc. Ell em coneix molt i sap quan m’ha de dir una paraula o una altra en el moment adequat.
-És fàcil veure les rutes que feu tu i el Jordi, ja que ho expliqueu a les xarxes socials. Abans d’una marató, per exemple, he vist que acostumeu a anar al Delta de l’Ebre a entrenar.
Ens agrada anar-hi per a poder fer tirades llargues, és un entorn molt bonic, els quilòmetres passen molt agradables i les tirades llargues es fan curtes. Hi ha camins molt plans amb bona trepitjada i si hem d’entrenar campionats on hi ha molta humitat és ideal.
-Formeu un bon equip amb el Jordi.
La seva feina és fonamental, molts cops li dic que si no fos per ell, no estaria corrent. Els dos ens desvivim per això, ens entenem molt bé. Molta gent ens pregunta si ens barallem, pel fet de ser parella, però tenim molt clar el nostre objectiu, els nostres caràcters es complementen i sumem, no restem. Els èxits són dels dos.
-Molts atletes viuen en centres d’alt rendiment, però tu has decidit quedar-te a Valls, per què?
Per a mi, l’estabilitat de viure a casa meva, a prop de la família, amb la meva feina, és el que em funciona. No contemplo anar a un centre d’alt rendiment perquè aquí ho tinc tot a l’abast.
-Com vius l’escalf de la gent de Valls cada cop que fas una cursa?
Em sorprèn. Molta gent que ni conec em troba pel carrer i em felicita, és estrany perquè no hi estic acostumada, però és molt bonic, és una experiència nova que agraeixo molt.
«Preparar-me per als Jocs Olímpics és un somni»
-La teva carrera esportiva també està servint per a fer visible la dona en el món d’aquest esport.
No vaig començar a fer atletisme per a ser cap referent de res, però si pot servir perquè altres dones facin esport i donar visibilitat, n’estic molt orgullosa. Que es vegi que això és el més normal del món, que som iguals i que una dona pot tenir tants o millors resultats que un home.
-Amb tot el que estàs vivint, t’està canviant molt la vida?
Espero ser sempre la mateixa persona, no vull que em canviï en cap sentit, porto la vida que havia somiat. Pensava que la gent que anava als Jocs Olímpics eren quatre escollits que se’ls havien alineat els astres i que era impossible. Només saber que puc començar a preparar-me per això és un somni, és una vida que hagués signat fa molt de temps.
-Qui t’ho havia de dir quan vas començar a córrer.
Llavors no tenia cap objectiu. El Jordi havia fet atletisme i veia que els atletes bons ho eren ja de jovenets, però amb mi s’ha adonat que hi ha moltes maneres d’arribar-hi, que no pots donar res per perdut i que amb treball es pot aconseguir.
- Sempre expliques que vas començar a fer atletisme d’adulta, però saps que tinc el fals record que de petita ja feies atletisme?
En realitat no és del tot fals, ja que en vaig fer durant dos anys. Jo feia bàsquet, però durant aquests dos anys venia un dia també a entrenar, però molt poca cosa.
-Aquests dies de descans, com inverteixes el temps?
Segueixo en una bombolla estranya, faig vida normal a la feina, descanso i aprofitaré per celebrar sopars amb família i amics que he anat posposant per no interferir en els entrenaments.