És un diumenge a les tres de la tarda i he quedat en un bar de Tarragona amb l'Helena, la Clàudia, l'Alba, la Laia, la Gemma i l'Anna de Roba Estesa — la Clara no ha pogut venir— per parlar sobre la seva trajectòria i sobre les experiències que han viscut com a grup musical. Un repàs de què és Roba Estesa i què significa per elles.
Algunes encara no han dinat i aprofiten l’entrevista per fer-ho i altres s’han aixecat fa poca estona. Ahir van tocar a València i d’aquí a una hora marxen cap a Vilanova i la Geltrú per oferir un altre concert. Se les veu cansades però amb ganes de seguir amb la gira i de crear nous projectes de cara a un futur i, això sí, de no abandonar la seva lluita feminista.
Un any més, Roba Estesa passarà per La iMAGInada de Tarragona i ho farà el dijous, 8 d’agost, en un concert a les 21.30 hores. Roba Estesa és un grup de música format per set noies, la majoria del Camp de Tarragona, que van començar com la majoria de grups fan: tocant com a aficionades, creant cançons i passant-s’ho bé. A poc a poc, el grup va creixent, cada vegada són més noies i van oferint més concerts fora del territori tarragoní. Aquest any, han passat per festivals com el Canet Rock o com el Viñarock i aniran fins a Formentera.
Més projectes relacionats amb el grup però que van més enllà de la música
—Com vau arribar a fer música reivindicativa i feminista, des d'un inici ja volíeu crear un grup de música que tractés aquests temes?
—Nosaltres, al principi, partíem de lletres i cançons tradicionals, teníem unes inquietuds personals de fer cançons 'picantones' o cançons del tradicional que tinguessin a la dona en algun punt important de la narrativa d'aquell text. Això ja ens motivava d'una certa manera per poder cantar les cançons o per agafar una mica d'identitat... Però al final, això s'ha anat transformant i ara, encara que no continuem cantant o transformant cançons tradicionals, això s'emmiralla en una perspectiva feminista global, tant en la textualitat de les cançons com en el projecte en general.
—Vosaltres reivindiqueu el feminisme i les desigualtats socials a través de la música i de les vostres lletres, però, més enllà de la música, teniu altres projectes per defensar la vostra lluita?
Roba Estesa, com qualsevol grup del panorama musical català, no només abasta discos, cançons i concerts, sinó que també abasta merchandising, pàgines web, gestió de les xarxes socials i mil gestions més, logístiques, internes, empresarials... Vaja, que de cara a l'exterior hi ha moltes més coses a part de les cançons i els concerts i, a mesura que anem creixent, podem abastar amb una mica més de consciència aquests aspectes des d'una ètica de la sostenibilitat, des d'una ètica de generar projectes paral·lels que tinguin a veure amb les creacions i l'art però no tinguin a veure amb la música directament... Com un projecte que tenim amb il·lustradores.
—El projecte de 'Les col·laboradores' no?
—Sí exacte, vull dir que anem fent petites cosetes que són branques del projecte.
—I ara que parlem de 'Les col·laboradores', com i quan neix el projecte, us vénen a buscar o vosaltres teniu la inquietud de crear una cosa com aquesta? I què voleu aconseguir amb això?
—Doncs mira, el 2016 vam tocar a Cubelles i ens va escriure la Nono Rueda, que en aquell moment algunes sí que la seguíem i coneixíem els seus projectes però encara no estava tan 'a tope', i ens va dir «Ei mira! Que jo sóc de Vilanova, us ve de gust que us regali unes samarretes?» i a nosaltres ens va semblar molt guai. Però tot va ser sense cap mena de més enllà, només vam fer un petit intercanvi i després, amb els anys, ens vam tornar a posar en contacte amb ella i també van aparèixer altres personatges dins de l'univers Roba Estesa, com l'Ame Soler de Tres Voltes Rebels, amb qui també vam fer una samarreta en col·laboració, la Nazareth, La Culpass... Vam entrar en aquest món de la moda alternativa o de gent que gestiona les seves pròpies botigues en línia i vam pensar «per què no fem aquest bescanvi que, per una banda, és entre música i arts visuals i, per una altra banda, entre noves idees de confecció de roba entre elles?». És a dir, posar-les en una mena de comunitat i també conscienciar al nostre públic sobre altres tipus de consum de moda.
—A banda d'això, no us han fet mai dissenys per a vosaltres o per al vostre merchandising, per a Roba Estesa en general?
—No, no, sempre han sigut els seus dissenys i les seves samarretes. L'Amèlia de Tres Voltes Rebels ens va fer una il·lustració que després nosaltres vam transformar en samarreta, però ja està. Aquest any sí que hem treballat amb la Nono, que és qui ens ha fet el disseny i la imatge de la gira actual. Hem apostat perquè ens fes un disseny i una imatge que identifiqués i transformés una mica el logotip que vam utilitzar l'any passat i, al cap i a la fi, és el logo amb els cossos que ella tendeix a dibuixar i hem aprofitat la seva col·laboració per poder fer adhesius dissenyats per ella també.
—I teniu intenció de seguir creant projectes com aquest o ampliar aquest mateix projecte?
—Aquest es va ampliant, per exemple, l'altre dia també vam conèixer una noia que pinta samarretes a mà, que es diu Pitram, i ens va dir «el meu somni seria que un grup de música portés la meva samarreta» i nosaltres vam pensar «genial doncs!»[Riuen].
Feminisme, el que caracteritza Roba Estesa
—Vosaltres sou un grup de música format només per noies i que feu música feminista i reivindicativa, això ha sigut un impediment a l'hora de tirar endavant el grup? Us heu trobat amb algú que li fes respecte apostar per vosaltres?
—És difícil la sensació interna que vas tenint amb els anys. Nosaltres no vam néixer amb l'objectiu de crear un grup de música que ho 'petés'. Llavors, a mesura que hem anat creixent, hem anat fent balanç de com ens anem sentint i, a vegades, aquesta valoració també la tendeixes a fer cap a tu mateixa perquè penses «no som ningú, fem quatre cançons i ja està». Però al final vas prenent consciència que comparteixes escenari amb altra gent i que estàs fent una feina que també ha de ser valorada igual que la dels altres grups i també prens aquesta consciència de «fins a quin punt m'estan desvalorant perquè no he arribat aquí o perquè no estan acostumats a veure un grup de música compost només per noies». Hi ha la por aquesta que penses «no arribarem a tanta gent». Són una sèrie de coses que et vas plantejant a mesura que coneixes el panorama, que van des d'això fins que no saps si t'estan programant per complir el nombre de noies que hi hagi en un festival...
—En relació a això que comenteu, creieu que, actualment, s'està donant més visibilitat a grups femenins o a solistes femenines? Heu notat aquest canvi? Creieu que només està canviant per aquesta raó d'«us programo perquè sou noies i així hi ha més igualtat i no em critiquen»?
—Jo crec que hem estat molts anys que, com que això no es qüestionava, hi havia molts grups formats només per nois que, per lògica, tenien l'oportunitat d'ocupar aquests espais. Moltes vegades sí que ens qüestionem el fet aquest de «com que som un grup de noies i ara hi ha demanda perquè si no la gent pressiona perquè volen més igualtat, doncs potser som el grup que supleix bastant aquest rol». Però, d'altra banda, també penso, i això és una opinió personal, que si ara hi ha grups de noies que, només pel fet de ser noies, tenen l'oportunitat de tocar en festivals doncs 'mala suerte'. Els nois ja fa molts anys que tenen aquestes oportunitats. En aquest aspecte, sí que es pot veure la part de «com que són noies les programem» però, per altra banda, penso que ja és hora que, sigui per la raó que sigui, tinguem aquesta oportunitat. Potser es comença així, però d'aquí a un temps esperem que ja no es valori si ets noi o noia, sinó que els grups puguin entrar per com sonen o pel que fan.
—Us cansa que sempre us etiquetin com un grup feminista i reivindicatiu? Teniu altres aspectes a destacar del grup que potser queden més eclipsats?
—A veure, això de proclamar-se i identificar-se com a feminista ja sorgeix de la mateixa banda, tampoc és una etiqueta externa que ens hagin imposat. Potser ens molesta més que ens diguin femenines que no pas feministes perquè moltes vegades és: «Roba Estesa, la banda femenina i feminista»...[Riuen]Això de femenines és més qüestionable que feministes, saps què et vull dir?[Riuen]Potser nosaltres entenem un feminisme que parteix de la diversitat, no només les desigualtats de les dones cisgènere —dones que s'identifiquen amb el gènere que se'ls assigna quan neixen, és a dir, dones que neixen amb aparell reproductor femení i s'identifiquen com a gènere femení— en el món, sinó que són 50 mil lluites que estan trobant-se en aquest marc teòric i que totes, des del seu nivell i entenent-se les unes amb les altres, es van deixant ocupar els espais que els pertoquen, sabent donar passes endarrere i endavant quan veus que tu tens un privilegi per damunt de la teva companya, igual que aquell senyor té un privilegi per damunt teu. Vull dir, que entenem un feminisme més enllà de la dona cisgènere, que potser és el feminisme menys 'mainstream', i potser en ser dones cis, normalment, a escala mediàtica i per resumir les coses, sempre és «la igualtat de la dona, de la dona, de la dona...». Nosaltres intentem batallar un mica més amb això a través dels nostres discursos —sigui en entrevistes, en els concerts o en les xarxes socials...— per intentar agafar un vocabulari que no alieni a la dona cis ni la posi en un lloc d'única lluita feminista possible, sinó com una cosa oberta d'anàlisi, on veiem que nosaltres no tenim uns privilegis davant d'un món que és masclista, però que també hi ha moltes altres realitats, que no estan representades dins del projecte, però que nosaltres també escoltem —que no és que les vulguem representar perquè, per nosaltres i pels nostres cossos, són irrepresentables—, però de quantes maneres i de quines maneres aquestes identitats i realitats (racialitzades, trans, no binàries i els mil etcèteres que existeixen dins del nostre context de Catalunya) poden sentir-se apel·lades i poden tindre el seu espai dins del nostre projecte.
—Alguna vegada, alguna noia us ha parlat per les xarxes socials o us ha vingut a demanar ajuda en un concert perquè s'ha sentit agredida o perquè està passant per una situació difícil?
—Sí, sí, més d'una vegada, al Mirarock de Miravet, l'any passat al Festiuet... A vegades la gent es confon i es pensa que som un punt lila, en plan, «no sé on anar, vaig a buscar aquestes noies que em diran què fer». La nostra resposta sempre és traspassar-ho a l'organització o al punt lila d'aquell festival. Però sí que ens ha passat diverses vegades de rebre missatges a través d'Instagram tipus «he patit una agressió i no sé a qui acudir i us he escrit a vosaltres» o us trobo, us paro i us dic que m'ajudeu. Clar, aquí es creuen unes fronteres... que és guai, perquè nosaltres podem tenir les eines de contactes i de poder explicar a aquesta persona què pot fer, perquè molta gent no sap què ha de fer. Nosaltres, damunt de l'escenari, intentem crear uns espais de seguretat dins del públic i moltes vegades hem tingut aquest 'feedback' d'«ostres que guais els vostres concerts perquè em sento segura». Crec que va ser a l'Apolo que ens van venir unes noies i ens van dir «que guai l'ambient que s'ha creat entre el públic, m'he sentit segura» i això és bonic. Crees aquest punt en què la gent veu en tu un espai de seguretat fins al punt que et vénen a demanar «què puc fer?» i és guai que nosaltres també puguem tenir aquestes eines i informar a la gent sobre què pot fer en aquests casos.
Fer d'intèrpret de llengua de signes també és una professió
—Amb vosaltres teniu a la Sandra que interpreta en llengua de signes les lletres de les vostres cançons. Sandra, vas ser tu qui les vas anar a buscar no? En quin moment se’t va acudir contactar amb elles i et vas oferir per interpretar les seves lletres dalt dels escenaris?
—Sí, sí, vaig ser jo que vaig contactar amb elles. Jo ja havia estat fent col·laboracions al Teatre Auditori de Granollers que fèiem obres de teatre, monòlegs i, de tant en tant, algun concert… i me les havia trobat durant l’estiu diverses vegades i, certament, el que em va cridar l’atenció va ser que, justament, el missatge que elles estaven transmetent a dalt de l’escenari no arribava a la comunitat sorda, perquè, la comunitat sorda al final està esbiaixada de la informació que ells puguin arribar a entendre i no tots els sords tenen el mateix tipus de nivell de lectoescriptura i vaig pensar que seria molt interessant que el missatge que elles transmetien pogués arribar a la comunitat sorda.
—I a banda d'això, també fas d'intèrpret de llengua de signes en altres ocasions? Fins a quin punt t'hi dediques professionalment?
—Moltes vegades que m’he trobat amb ajuntaments que estan obligats, per norma i perquè tenen persones sordes al poble, a adaptar alguns actes i t’ofereixen coses molt precàries. A mi m’han arribat a demanar que interpretés un Pregó a canvi d’una samarreta de les festes… jo no faré tot un pregó, que és una hora, a canvi d’una simple samarreta, moltes vegades no et tracten com si la teva feina fos la d’un professional. Això passa molt amb els intèrprets, moltes vegades et diuen allò d’«ens pots fer un favor?», que està molt bé, però realment també és una professió.
—Suposo que això amb els grups de música també passa no?
—Sí també! El típic «veniu a tocar a canvi d’una cosa molt precària».
—Quan acabeu la gira de ‘Desglaç’?
—Ui, encara queda! Ens queda l’agost que és la meitat gairebé, però tenim previst acabar-la quan s’acabi l’any.
—Després de ‘Desglaç’ i de la gira, quins són els pròxims projectes? Tindrem un nou disc?
—Hi ha noves cançons per l’any que ve però encara no tenen forma… Encara no hem decidit plegar i tenim intenció de treure un nou disc amb noves cançons però les dates encara són una mica incertes… en els pròxims cinc anys hi haurà un tercer disc[Riuen].
—Heu notat una evolució del primer disc al segon? Musicalment, heu trobat el vostre estil o no us tanqueu portes i voleu seguir experimentant amb la música?
—Musicalment parlant estem obertes a experimentar, no ens tanquem portes. Pel que fa a l’evolució del primer disc al segon crec que ‘Desglaç’ és més ‘canyero’, amb sons més elèctrics perquè vam introduir la guitarra elèctrica, una bateria més potent, que l’Alba ha anat incrementant els seus instruments de percussió fins a arribar a la bateria, i hem potenciat més aquests sons surant els directes. La intenció era que reflectís una mica el que en aquell moment estàvem fent en els escenaris, perquè vam veure que teníem uns directes que tenien poc a veure amb el primer disc que fèiem. Però ara ens passa el mateix,[Riuen]tenim un segon disc i als directes fem coses una mica diferents també, però sí, estem obertes a experimentar amb noves músiques.
