El pròxim divendres, 2 d'agost, la cantant d'Albacete, Rozalén, passarà per Cambrils per oferir un concert en el marc del Festival Internacional de Música de Cambrils. La cantautora ja ha publicat tres discos: 'Con derecho a...', 'Quién me ha visto...' i 'Cuando el río suena...'. Des del 2017 i fins ara, ha estat de gira amb el seu últim àlbum que l'ha portat a molts racons d'arreu del món.
La seva música es caracteritza per parlar sobre temes socials i defensar els col·lectius més desafavorits. A més, va acompanyada de Beatriz Romero, una intèrpret de llengua de signes que va traduint les lletres de la cantautora. Rozalén serà la cinquena artista que pujarà a l'escenari del FIMC i l'endemà ho farà Álvaro Soler. Podeu trobar més informació i consultar la programació sencera en aquest enllaç.
Rozalén serà a Cambrils per primera vegada
—És la primera vegada que vens al Festival Internacional de Música de Cambrils no? Has estat a Cambrils en alguna altra ocasió?
—No, mai, ni al Festival Internacional de Música ni a Cambrils en general, però m'han dit que al·lucinaré.
—I tens pensat quedar-te i fer una mica de turisme per veure el poble o per provar la seva gastronomia?
—Quina llàstima, ja m'agradaria, però tenim concert el dia abans i l'endemà. No tindré temps per fer gairebé res, però tothom parla molt bé del poble, així que... tant de bo pugui passejar una estona, si us plau![Riu]
—Com que no has passat per Cambrils hi deu haver gent que encara no t'ha vist en directe, què veuran en la teva actuació de divendres?
—Estem en l'última etapa de la gira, llavors ja va tot molt rodat. Hi haurà cançons de l'últim disc sobretot i també dels altres dos. Hi haurà sorpreses que sempre incorporem i tota la part de la banda que té molt de protagonisme. Hi ha molta part teatral, tipus cabaret, parts molt divertides i d'altres molt emocionants, per exemple, quan explico històries de la meva família... A més, també veuran un concert inclusiu, perquè la meva companya Beatriz sempre està al meu costat a cada concert per interpretar les meves lletres en llengua de signes.
Inclusió en el món de la música
—Sempre vas acompanyada de la Beatriz que interpreta les teves lletres amb llengua de signes, com va sorgir la vostra relació? Li vas proposar tu o ella et va venir a buscar o ja us coneixíeu...?
—Ella i jo ens vam conèixer a Bolívia fent una cooperació i ens van proposar fer un concert, a Albacete, per a infants amb diferents discapacitats del Sàhara. Llavors ens vam preparar unes quantes cançons juntes, tot i que, a Bolívia nosaltres ja fèiem coses. Amb això, jo vaig adonar-me que era una cosa important que la Beatriz estigués al meu costat perquè era una declaració d'intencions i era coherent amb la meva manera de veure la vida, que la meva música podia arribar a més gent... tot era un seguit d'avantatges.
—I quina va ser la reacció de la Beatriz quan li vas proposar ja més professionalment?
—A ella li va fer molta il·lusió i ella treballava en un institut amb nens sords i al final ho va haver de deixar perquè amb tot no podia i això segurament vol dir que ella a l'escenari és més feliç.
—A través de passar tantes estones amb ella, has après alguna cosa de la llengua de signes?
—Alguna cosa he après sí, però molt poc perquè estudiar-la són moltes hores. Però, igual que quan aprens alguna llengua nova, doncs et saps les paraules més bàsiques, per exemple, sé dir «gràcies», «encantada», alguns animals...
Amb la música també es pot fer política i difondre el teu missatge
—Ja has publicat tres discos, suposo que has notat una evolució entre el primer i l'últim, tan musicalment com amb les lletres, com definiries aquesta evolució?
—Està clar que sí que hi ha hagut una evolució, si no evolucionem, ens morim, però a mi m'agradaria pensar que hi ha més riquesa musical, per tot el que vaig vivint i amb tot el que em vaig trobant i perquè cada vegada escolto més música. I també m'agradaria pensar que les lletres han millorat, hi ha coses que escolto del primer disc que em grinyolen perquè les vaig escriure quan tenia 15 anys, però suposo que això em passarà amb aquest últim disc, que l'escoltaré i pensaré: «oh! Déu meu!». La cosa és anar prenent molt perquè això es nota amb tot el que fas, jo sí que noto una evolució i espero seguir evolucionant en cada disc.
—Sempre has utilitzat la música com a eina de protesta? També ho has fet d'altres maneres?
—Jo sóc bastant 'canyera', però no té sentit que les meves cançons diguin una cosa i jo després en faci una altra. Abans estava a València en una ONG de voluntària, si hi havia protestes o manifestacions i s'havia de sortir al carrer doncs ho feia i ho segueixo fent, tot i que ara sembla que sigui més difícil perquè tinc menys temps. Però a les xarxes socials crec que dic el que penso i intento ajudar en tot el que jo puc.
—Has pensat a posar-te en política? Alguna vegada t'han ofert anar en alguna llista electoral?
—[Riu]Això m'ho pregunten molt, però jo no m'hi veig. Jo crec que des de la música, des de l'art en general i cada persona des de la seva feina pot fer política i no cal militar en cap partit. No sé si m'agradaria o què la veritat, és que amb la hipersensibilitat que tinc no sé si ho faria bé. Però jo crec que, des d'un forner fins a un cantant, tothom pot fer política, si cadascú, mirant al seu voltant, veu una injustícia i no calla ja està fent política.
—Quan vas publicar la cançó de 'La puerta violeta' vas rebre moltes respostes de dones que se sentien identificades? Quina va ser la teva reacció?
—Moltíssimes sí, a més no paren d'arribar comentaris d'aquests. A mi m'impacta molt el que ha passat amb 'La puerta violeta' i el que passa amb totes les cançons perquè clar, jo les faig sola, en una habitació i mai imagines que arribarà a tanta gent i que tanta se sentirà identificada i, fins i tot, nois s'han sentit identificats amb la cançó o persones que han patit un maltractament psicològic. És clar que t'impacta i he rebut molts missatges de dones maltractades, és molt bèstia. I no només físicament.... suposo que escoltar alguna cosa així ajuda que ens alliberem, no tinc ni idea.
—I fins a quin punt tu les pots ajudar? Perquè no ets una professional del sector oi?
—A veure, m'han trucat moltes vegades i m'han proposat participar en xerrades d'institut o de feminisme, a mi m'encanta parlar, quan faig aquesta mena de xerrades fas reflexionar a la gent, perquè, al cap i a la fi, l'educació és la base de tot, em sembla l'eina més potent per poder canviar-ho tot.
—I com afrontes les crítiques i els comentaris desagradables i insultants?
—He rebut moltes crítiques, amb 'La puerta violeta' i amb altres cançons perquè si no penses com ells t'ataquen. Però si estic molestant a algú, aquesta persona s'ho hauria de fer mirar... Com quan et diuen «femi nazi» o que «també hi ha dones dolentes», clar que hi ha dones dolentes, ningú ha dit el contrari! Però hi ha una llista de mil dones mortes, assassinades, no hi ha tants homes assassinats... llavors no sé en quina part està el terrorisme, a mi em sembla el cúmul, no paren d'assassinar a dones.
—L'altre dia mateix, una dona va ser assassinada per la seva parella a Terrassa
—Sí, és que és això! Qui no ho vulgui veure és que... Et diuen «hi ha dones que també maltracten» clar que sí, però aquí hi ha un problema de base molt greu i és que ens estan assassinant. Llavors crec que s'ha d'anar a l'important i tant de bo algun dia es puguin mirar altres tipus de problemes que no siguin aquest...
—L'any passat vas publicar un llibre en prosa, t'has plantejat escriure poesia i no posar-li música?
—Sí, és com una mena de diari, però jo no m'atreveixo amb la poesia...
—Però la teva música és poesia al cap i a la fi
—Sí, a veure, és prosa poètica però jo poesia... és que tinc molt de respecte als poetes i als escriptors i a mi no se'm dóna bé comptar i mesurar, rimar encara, però fer sonets i tal em costa molt. Llavors jo escric el que escric i estudio per millorar però amb la poesia no m'atreveixo jo.
—I tindrem un altre llibre?
—Doncs no ho sé, tant de bo però no sé sobre què seria... ja ho veurem.
Altres actuacions i nous projectes
—T'han imitat a 'Tu cara me suena' diverses vegades i amb la d'Esther Arroyo tu estaves allà, quina va ser la teva sensació? Com és això que t'imitin?
—Sí! Amb la de l'Esther estava allà i, a més, va guanyar. Jo quan veig a les noies d'Operación Triunfo cantant les meves cançons o a 'Tu cara me suena' jo al·lucino en colors perquè jo vaig començar i encara canto cançons d'altres persones i per mi aquestes persones són els meus ídols i els meus mestres i no m'entra al cap que això passi al revés, és a dir, que m'imitin a mi i que cantin les meves cançons, em sembla surrealista.
—I també has actuat als Goya al costat d'Amaia i Judit Neddermann, com va ser? Suposo que estaves molt nerviosa abans de pujar a l'escenari
—Sí, sí, va ser com un somni. A mi m'encanta el cinema espanyol i sempre veig la gala i formar-ne part, ni que fos per poca estona cantant les cançons que estaven nominades, em va fer molta il·lusió. A més, vaig poder entregar el premi, tant de bo pogués participar-hi cada any.
—Quan acabes la gira de 'Cuando el río suena...'? Quins projectes tens al cap, estàs treballant en noves cançons ja?
—A l'octubre acabo a Espanya i al novembre toquem a Dublín i a Londres. I sí, ja estic començant a compondre coses noves i tinc algun projecte en ment però res concret, no tinc ni idea ni de dates ni com ni res, tot està a l'aire.
