La sastreria Queralt de Reus ha anunciat el seu tancament després de 110 anys d'història. Es tracta d'un dels negocis emblemàtics i tradicionals del centre de la capital del Baix Camp. Referència en el món de la costura, ha vestit personalitats de tots els àmbits al llarg de les tres generacions que l'han gestionat. El negoci ha viscut evolucions i expansions fins que, finalment, posarà punt final.
Abans que s'abaixi la persiana, TarragonaDigital ha volgut conversar amb l'actual gerent de la casa, Francesc Queral, net del seu fundador, de qui porta el mateix nom. Oberta l'any 1908 al mateix carrer de Monterols número 35, ha vestit personalitats de tots els àmbits i ha arribat a portar el nom de la família arreu del món. Quan hi entrem, Francesc Queralt ens fa pujar i, asseguts a les cadires del pis superior, ens explica els orígens i l'evolució del negoci, així com la seva perspectiva de la situació del comerç actual.
—Queralt té 110 anys d'història, com va començar, el negoci?
—Hi ha una auca que va escriure el poeta Xavier Amorós pel 75 aniversari que defineix molt bé d'una manera molt gràfica com es va iniciar, diu:
'A Valls, el segle passat, nasqué un noi espavilat,
sa mare, viuda Queralt, el volgué sastre cabdal
i l'envià a Barcelona per fer-lo sastre i persona.
Va tenir l'ofici après com aquell qui no fa res.
Quan es va haver d'establir sa mare va decidir:
«Allí on paguen millors preus no hi ha dubte que és a Reus'.
—En més d'un segle d'història, ha canviat la tipologia de clients que han passat per la sastreria?
—Hi ha hagut certa evolució en la tipologia que jo he atès des dels 16 anys fins als 63 que tinc ara. Quan vaig iniciar-me aquí vestíem la burgesia d'un àmbit molt ampli de Catalunya. Després es va incorporar una burgesia estrangera durant els mesos d'estiu i tota aquesta gent van ser que els que van generar la classe mitjana, que són els que ens van permetre continuar i evolucionar el negoci.
Potser la dificultat està ara, amb aquests fills de la classe mitjana, que de les tres generacions que jo he tractat és la més preparada, però que els està costant, a causa de les circumstàncies econòmiques, seguir amb els hàbits de consum establerts fins ara.
—També hi han passat personalitats de tots els àmbits, no?
—Per aquí han passat moltes tipologies de clients. En el món de la política tinc un gran record de l'alcalde Anton Borrell, era una persona que cuidava molt el detall vestint; des del meu punt de vista tenia molt bon gust. Del món de les arts tinc molt bon record de Joan Miró, que era una persona molt detallista amb el vestir, molt escrupolosa, molt metòdica; escollia el color dels folres, la tipologia dels botons...
L'escultor Joan Rebull també era una persona amb un aire diferent, els francesos en deien 'décontracté', per això va viure molts anys a Montmartre, però l'acompanyava el tipus que tenia, sabia portar un abric fins i tot sense corbata, era un home que jo considerava trencador.
—Pel que fa al comerç local, tradicional, quin moment viu, actualment?
—L'evolució del comerç evidentment ha canviat, el 10 % està al núvol, el 10 % està en mans de les grans superfícies, el tall britànic seria la més representativa, el 60 % està en mans de franquícies i el 20 % està en mans del comerç tradicional. Nosaltres com a empresa ja vam evolucionar, ja vam obrir diferents establiments amb rètols que duien el nostre nom, vam obrir el Queralt a Tarragona, vam evolucionar cap al 2Q, que era una tipologia de comerç d'autor jove, després ja vam començar amb rètols que no portaven el nostre nom, com Jack & Jones.
—I quines són les principals dificultats, actualment?
—La dificultat està en que no hi ha relleu generacional i, per tant, tot això es va haver de vendre en el seu moment, i ara, evidentment, per una falta de relleu, això ha arribat al final. El comerç, actualment, crec que està afectat per la falta de projecte, ja no parlo municipal sinó de país. Hi ha un moment en què l'administració ha de normativitzar les coses, si no es normativitza, si es deixa actuar lliurement el capital, acaba amb tota una tipologia d'una manera de viure, i jo crec que és el que està passant al sector comercial.
—A què us referiu, amb aquesta falta de normativa?
—Per un costat tenim totes aquestes requalificacions salvatges, falta de normativització. Les ciutats mediterrànies haurien de créixer compactadament i les requalificacions d'usos comercials haurien de basar-se en el creixement en nombre d'habitants, que de fet és el que es fa a Àustria, a Suïssa, a Escandinàvia, a molts països que són referència.
—En què caldria més o millors normatives?
—S'haurien de normativitzar els horaris, 72 hores d'obertura en aquesta tipologia de comerç és excessiva. Hi hauria d'haver una reforma horària, aquesta reforma horària afecta tres àmbits, afecta el món dels serveis, el món de l'Ensenyament i el món del funcionariat i el teixit productiu. Com a referència ja no cal agafar Escandinàvia, sinó que només cal que ens fixem en Grècia, Portugal o Itàlia.
—En quin sentit?
—Són països mediterranis on el comerç obre de 10 h a 19 h, on als restaurants les cuines les tanquen a les 21 h a molts d'aquests països, on els molts espectacles comencen a les 21 h. El que no pot ser és que les màximes audiències televisives, dit per Mediapro Espanya, siguin d'11 a 2 de la nit, es dorm una hora i mitja menys que a la resta d'Europa... tot això fa que el relleu generacional, en aquesta tipologia de negocis, sigui molt complicada.
—Què implica, tot plegat?
—Actualment hi ha molta gent que prioritza els valors de conciliar una família i sacrificar, de vegades, una possible vida material més plena. A la meva generació, evidentment, no ens preguntaven a què ens volíem dedicar, ens fotien aquí i prou, i ara les coses han canviat. Als nostres fills els hem donat formació que d'alguna forma els ha donat una amplitud de mires, tenen referències d'altres països, veuen això i diuen 'això no és el que jo vull per mi'. Això està canviat la fesomia de les ciutats i pot portar unes conseqüències molt més profundes del que la gent es pensa.
—Parleu de falta de projecte, en què ho veieu?
—La manca de projecte, insisteixo, és institucional, no parlo de l'àmbit municipal; si jo em poso a la pell d'un alcalde i em donen la possibilitat de requalificar un espai firal... no sé què faria, sincerament. Insisteixo, tal com es va planificar La Catalunya del Demà, concretament a la ponència de comerç, les coses havien d'haver anat en una direcció que no hi han anat, per gaudi dels fons d'inversió, dels lobbys de distribució i en detriment de les economies locals.
—Com ho veiem, això, a la pràctica?
—Des de les pòlisses de comerç que es feien a l'àmbit local, des dels autònoms que treballaven en aquests comerços, tot això desapareix i les xifres que els centres comercials, a Espanya, diuen que estan facturant de l'ordre del 60 % del que es factura en aquella regió, no deixa de ser preocupant. En aquest cas, a Catalunya, estem al 40 %, hi ha hagut una certa normativització, però ni molt menys la que havia d'haver estat.
Ciutats com Tarragona, Mataró, Badalona o Reus han estat afectades per això que, de moment, és irreversible. Totes aquestes rendes marxen de la ciutat i evidentment, per cada lloc de treball que s'acostuma a generar se'n destrueix 1,5 als centres de ciutat, i tot això passa factura, porta conseqüències.
—Tot això porta a perdre part de la identitat de ciutats com Reus?
—No és un problema de Reus, insisteixo, és un problema de projecte de país, la mateixa pèrdua d'identitat que pot portar a Reus l'està portant a Badalona, a Mataró. És un problema de falta de projecte de país, de dir quines ciutats volem i cap on anem. Això es va fer a La Catalunya del Demà, concretament jo vaig estar a la ponència de Comerç, però no s'han aplicat les conclusions.
L'entrevista amb Francesc Queralt acaba sense gravadora, passejant pel pis superior de l'establiment. Hi ha emmarcades i penjades peces com l'auca escrita per Xavier Amorós, o correspondència personal entre Joan Miró i la família Queralt. Són bocins de la història d'una marca i, alhora, d'una saga familiar que Francesc Queralt recita de memòria.
Alguns d'aquests fragments són presents al dia a dia del comerç de Reus. Un exemple n'és una de les cartes de Joan Miró on l'artista desitjava a la família Queralt una primavera comercial que ha acabat posant nom a una de les festes promocionals que organitza, cada any, el Tomb de Reus. L'auca, recitada al principi de l'entrevista, explica els primers 75 anys d'història de Queralt.
A Valls, el segle passat, nasqué un noi espavilat,
sa mare, viuda Queralt, el volgué sastre cabdal
i l'envià a Barcelona per fer-lo sastre i persona.
Va tenir l'ofici après com aquell qui no fa res.
Quan es va haver d'establir sa mare va decidir:
«Allí on paguen millors preus no hi ha dubte que és a Reus.
A Reus mateix ja el tenim on no coneix més que el Prim,
Els dotze mesos primers va tocar molts pocs diners,
però el públic, aviat, veu que allí es vesteix clavat.
Amb bon tall i bona tela va creixent la clientela.
Al juny de l'any vint-i-nou, s'arma un enorme enrenou,
car l'Expo de Barcelona a Francesc Querlalt corona.
Amb els premis ha guanyat la internacionalitat.
És qüestió de no confondre's: som a Reus o a Londres?
Passen anys de tots colors sempre vestint els millors.
Per l'empresa enrobustir dos fills s'hi van afegir.
Quan vénen els estrangers no paren mai els tallers.
I l'estil Queralt galopa per tots els indrets d'Europa.
S'arriba als tres quarts de segle seguint la mateixa regla.
I el que vol vestir com cal, més que mai va a cal Queralt.