Sí, sí, sorprendrà els lectors, oients o espectadors dels mitjans de comunicació al servei del procés, però l’independentisme, per primer cop en aquests darrers deu anys, ha perdut vots i suport electoral. I no poc, precisament. De fet, a les eleccions de 2017 ERC, Junts i la CUP van obtenir el seu millor resultat en unes eleccions celebrades amb garanties democràtiques: més de dos milions de vots (2.079.000). Després, a les eleccions municipals, generals i europees s’ha mogut entorn dels 1’6-1’7 milions de votants.
Doncs bé, a les eleccions de 14-F l’independentisme ha obtingut menys d'1’5 milions de vots. ERC, Junts i la CUP han baixat fins a tan sols 1.360.000 votants, és a dir, ni més ni menys de 719.000 sufragis menys que a les darreres eleccions al Parlament. Si sumem el PDeCAT, primàries o qualsevol altra candidatura nacionalista menor constatarem 1.448.000 votants, diguem-ne, “processistes”. 1’4 milions de vots... en un cens electoral superior als 5’4 milions de votants a Catalunya. Qui vulgui veure aquí a una “majoria aclaparadora del 80%” a favor de la independència menteix i s’està mentint, literalment.
Dic això perquè la màquina fabricadora de mites s’ha posat altre cop en marxa per construir un nou relat: el de la majoria mitològica de “som del 50%”. Fixeu-vos que en un temps rècord han abandonat el “som més de dos milions” per “som més del 50%”, bàsicament perquè aquests més de dos milions de votants independentistes han desaparegut (i no per poc, com acabem de veure). Però com sabem tots i totes, la realitat mai ha estat un obstacle pel nacionalisme independentista capaç de veure majories aclaparadores, estructures d’Estat i reconeixements internacionals sorgits del regne de les faules i de la imaginació certament fecunda del senyor Puigdemont.
Així doncs, i ja que “ara som més del 50%” –senzillament perquè l’abstenció ha estat descomunal aquestes eleccions- i ignorant que el guanyador dels comicis ha estat Salvador Illa i el PSC doncs ara, ens diuen, “estem legitimats per...” i aquí posen el primer que se’ls passa pel cap, o bé un nou referèndum pel 2025, o bé reactivar la DUI, o bé seguir amb la confrontació i la unilateralitat, etc.
Ras i curt: aquesta “majoria aclaparadora” i aquest “més del 50%” representa exactament el 26% del cens electoral de Catalunya. És a dir, només un de cada quatre catalans i catalanes amb dret a sufragi vota als partits independentistes. Per evitar nous desastres, frustracions i desfetes tan sols diré que qualsevol política de confrontació que se sustenti amb un suport electoral tan escàs està condemnada al fracàs. Seria aconsellable que el senyor Aragonès i la senyora Borràs no ho oblidessin.
Ho faran? De moment, els primers inputs no ens ajuden, certament, a l’optimisme. A hores d'ara la gran idea del senyor Aragonès per garantir la seva investidura és fer entrar la CUP al Govern o regalar-los la presidència del Parlament. Bé, en una societat sacsada per les conseqüències socioeconòmiques de la crisi de la COVID no sé si fer entrar a una candidatura que es defineix com si mateixa com a antisistema sigui el millor en la governabilitat d’aquest sistema. M’atreviria a dir que no.
Perquè la CUP, en efecte, no enganya ningú. I el seu programa electoral defensa no només que Catalunya ha d’abandonar Espanya, sinó que també ha d’abandonar la Unió Europea i la zona euro, definides com a “organitzacions al servei de l’imperialisme internacional.”
Bé, m’agradaria recordar a tothom –també al senyor Aragonès- que si en aquests moments estem rebent vacunes i si rebrem uns fons absolutament vitals de més de 140.000 milions d’euros és perquè formen part de la Unió Europea i de la zona euro, si ens quedem fora no tindrem ni una cosa ni l’altra.
Però més enllà de les argúcies i de les contorsions de l’independentisme vull traslladar als tarragonins i les tarragonines un missatge d’esperança: el canvi ha arribat per quedar-se, com diu Salvador Illa. Això té sortida, clar que sí!, i no estem condemnats in eternum a viure el dia de la marmota amb nous enganys que ens divideixin i ens facin perdre oportunitats.
La societat catalana, com la tarragonina, està plena de virtuts. El dia que siguem capaços d’unir-nos entorn d’uns objectius d’excel·lència social amb un Govern de progrés a la Generalitat liderat i presidit per Salvador Illa Catalunya tornarà a ser imparable com ja ho vam ser en els nostres millors dies. Ens hi deixarem la pell per aconseguir-ho, en podeu estar segurs.
Santi Castellà, primer secretari de l’agrupació socialista de Tarragona