Un cop la crisi sanitària està més controlada i ja es preveu un escenari oficial de desconfinament i desescalada de les mesures adoptades en virtut de l’Estat d’Alarma, l’opinió pública hauria de ser conscient dels abusos democràtics i de les vulneracions de drets fonamentals que s’estan succeint amb poca o cap contestació, amb el pretext de la lluita contra la pandèmia.
Si ja eren dubtosos d’adaptar-se poc als ordenaments constitucionals fets com la gestió i pròrroga del confinament, la centralització de competències autonòmiques, el desplegament de l’exèrcit amb finalitats propagandístiques o les coercions i sancions de les forces de seguretat a la ciutadania sense intervenció de cap jutge —en molts casos amb greus arbitrarietats i manca de respecte—, s’ha afegit en els últims dies, davant la incredulitat de molts, un atac governamental a la llibertat de premsa que no es vivia a Espanya des del tancament d’Egunkaria en època del conflicte basc.
Com un drama en tres actes, primer va ser la capciosa pregunta del CIS que pretenia justificar la persecució policial del que es considerés notícia falsa o intoxicadora i deixar la tasca d’informar la població al govern de torn. Sembla mentida però aquest és el marc que es vol imposar. Un moviment barroer per obtenir la resposta sociològica desitjada i una base per tirar endavant mesures que podrien deixar la Llei Mordassa del PP en un joc de nens. Van seguir les declaracions inaudites del cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil José Manuel Santiago, on afirmava que el cos treballava en «minimitzar el clima contrari a la gestió del Govern». Unes paraules que en normalitat haurien de comportar depuracions de responsabilitat d’ell i del ministre d’Interior Grande-Marlaska.
Però l’últim episodi d’aquesta deriva més que preocupant va tenir ahir com a protagonista la ministra d’Educació Isabel Celaá que va dir —i val la pena transcriure-ho: «No podem acceptar que hi hagi missatges negatius, missatges falsos en definitiva, que transmeten a la ciutadania conseqüències que poden alterar la seva salut i que, a més a més, van en contra dels criteris científics i de la integritat de les institucions públiques. Això correspon a les forces i cossos de seguretat de l’Estat». No es pot parlar d’irresponsabilitat, ni d’exageracions ni es pot adduir cap error d’interpretació. El govern d’Espanya identifica els missatges negatius que es llancen contra la seva política com a falsos i, a més, faculta la policia per perseguir-los.
El fet que es vagi creant a poc a poc i des de diverses veus el clima adient per instaurar aquest missatge i que no hi hagi cap retractació clara del fons —només, subtilment, de les formes— fa pensar que la voluntat d’acotar el dret fonamental de la llibertat de premsa és ferma i decidida. Les declaracions successives deixen poc marge a l’equívoc. Si, de retruc, observem que l’oposició dels tres partits de dreta se sent còmoda amb aquesta deriva autoritària i que als mitjans afins a la Moncloa regna un silenci sepulcral, el panorama és desolador.
A Espanya, hi ha molts precedents de censura, de prohibicions i de manipulació informativa. L’emissió per part del govern de consignes que faciliten un clima propici a les retallades de drets bàsics és inadmissible i els ciutadans i la premsa lliure d’aquest país han d’aixecar-se contra qualsevol pretensió que atempti contra aquests drets. No fer res ens porta a lesionar greument el règim democràtic i tornar a una dictatova com ja havíem conegut amb Primo de Rivera o els darrers anys del franquisme, fins el cop d'Estat del 81. Encara som a temps d’aturar-ho.