El curs escolar a les comarques de Tarragona ha arrencat amb normalitat. Com és habitual, quan les coses van més o menys bé sembla que no hi hagi notícia. Per això, a TarragonaDigital ens hem volgut fixar en un model que funciona. Les ZER, les Zones Escolars Rurals, constitueixen una estructura d'estat —o estructura territorial, si no volem caure en el llenguatge èpic d'una etapa que ja sembla periclitada— en tota regla.
Aquest model, que ja compta amb una trajectòria de 40 anys i actualitza la clàssica figura del mestre rural, té un objectiu senzill però clau en la vertebració de la regió i la cohesió dels alumnes: que tots els nens tinguin l'opció d'escolaritzar-se en el seu àmbit més proper i no hagin de desplaçar-se a poblacions veïnes. Així doncs, a Tarragona disposem de 13 ZER distribuïts per tota la regió que aglutinen 38 escoles i que garanteixen poder mantenir una línia de primària.
En uns temps que s'acosten en què tant la diversitat com l'equilibri territorial es podran llegir cada cop més com un valor afegit, humà i econòmic, apareix amb una importància vital la celebració i salvaguarda del model. Si ho sumem a la millora de les comunicacions físiques i telemàtiques i la deslocalització dels entorns de treball presencials, podríem estar a prop de revertir un dels grans problemes que amenaça la Tarragona del segle que hem encetat, que no és altra que el despoblament i la desertització de les zones més allunyades dels nuclis habitats més importants, que en el nostre país es concentren a la costa.
És clar, com els implicats assenyalen en el reportatge que hem elaborat que, sobretot per als docents, la implicació en aquests projectes comporta molts hàndicaps i una manera diferent i més intensa de viure l'ensenyament. A banda del dèficit de recursos humans i de finançament que els llasten. Però també salta a la vista que els beneficis i les contrapartides per als pobles i per als nens ens parlen d'un èxit rotund. Vincles i relacions entre municipis i persones, coneixement de l'entorn, models educatius plenament adaptats al paisatge i la idiosincràsia de cada lloc. En definitiva un sistema de sostenibilitat ecològica adaptat en el que és l'estructura més important de tota administració, l'escola pública.
És tanta la preocupació per les llistes d'espera per entrar als col·legis escollits, la massificació i la qualitat de l'ensenyament en les escoles dels municipis més grans que molts pares ja es plantegen desplaçar-se cada dia deu, vint o trenta quilòmetres per dur els seus fills en una escola de poble acollida en un ZER. De vegades perquè són originaris del poble en qüestió. D'altres simplement perquè valoren més una atenció més personalitzada, amb menys alumnes i amb uns altres valors docents que no pas la molèstia del desplaçament diari.
La concentració urbana i la capitalització dels nuclis de població és un factor determinant per una societat pròspera i per al creixement com a col·lectiu, però les ZER garanteixen un equilibri sense el qual la ciutat pot esdevenir suburbi i degradar-se. Que tots els nens tinguin les mateixes oportunitats d'aprendre en el seu entorn natural fa que la nostra escola pública sigui més humana i, gairebé gosaríem dir, netament republicana. En el sentit no grapejat del terme.