“Cuida’t”, em crida la Carme a través del vidre. Hem estat dues hores aclarint detalls sobre la presentació dels seus llibres Escrivim el futur amb tinta lila i Les paraules seran sempre lliures, que tot just aquesta setmana s’ha posat a la venda. “Aprofitant” la situació de tercer grau, havíem planificat diverses presentacions que ara haurem de realitzar, això sí, sense ella.
Parlar dels llibres, de les presentacions, quan t’acaba d’explicar que s’ha passat les últimes 48 hores tancada a la cel·la: esmorzant, dinant i sopant… —greuges que la Pandèmia ha afegit a la privació de llibertat— em sembla frívol, fins i tot un punt inhumà. Perquè mentre a Wad-Ras el temps sembla estar aturat per a ella; fora el món va de pressa, el món no s’ha aturat. I aquest contrast, cada cop que la visito a la presó, m’esquerda l’ànima. No hi puc fer més.
—Com estàs?
—Sobrevivint.
Aquest petit diàleg s’ha convertit en una mena de preludi de totes les converses que hem tingut a la presó. A través del vidre, o en una de les petites sales habilitades pels vis a vis. Amb la Carme hem parlat de tot. També de moltes de les històries que narra en aquest llibre meravellós: Escrivim el futur amb tinta lila, on dóna veu a les que no en tenen. On humanitza, amb una alta dosi de realisme, les companyes que des de fa tres anys que formen part del seu dia a dia. Llegir-lo ha estat una constatació més de qui és la Carme. A qui més enllà de qualsevol qualificatiu —que ja us dic que seria positiu— la defineixen el seu humanisme i els seus valors. Uns valors que ni tan sols la duresa i la crueltat de la presó no han pogut corrompre.
Sempre pensant en els altres, sempre sent capaç de posar-se al lloc de l’altre. Sense odi ni rancúnia. Amb voluntat de suma i de construcció, amb voluntat de treure el millor de cadascú. Així és la Carme, dins i fora de la presó. Em quedo amb aquest fragment del llibre: “He après a separar la persona del delicte. No m’ha estat fàcil; la miro i sé que ha estat capaç de fer allò, un assassinat, un robatori o delictes dels quals no puc ni dir el nom perquè tenen a veure amb infants. Però cal que ho faci, cal que ho fem; una persona ha de ser encara el que pot fer i no només el que ha fet”.
Quan colpeja la porta de ferro darrere meu, no puc evitar que em torni a caure la llàgrima. Sempre se m’escapa. I penso en la Dolors, en l’Oriol, en el Raül, el Quim, el Josep, els Jordis, però també en la Diana, en el Bernat, en les mares de la Carme i la Dolors, en els fills de l’Oriol i del Raül, en els néts de la Carme… I en tots els presos i preses polítiques. També en els i les companyes que tenim a l’exili. En les seves famílies. I tinc clar que tot aquest patiment no pot ser en va. Que cal que totes i tots i posem el nostre granet de sorra, perquè si no, no ens ho podrem perdonar mai.
Raquel Sans Guerra és diputada d’Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya per Tarragona