Un amic em va ensenyar fa poc el meravellós concepte de guilty pleasure. Un guilty pleasure és un plaer culpable. Gaudir amb alguna cosa que al mateix temps ens sembla ridícula, fins i tot detestable. Me n’estaré de posar exemples que em posin en evidència. Que tothom es guardi per a si mateix els seus plaers inconfessables, de les cançons de David Bisbal a les salsitxes sense passar per la paella, La isla de las tentaciones, el suc dels berberetxos o l’olor de les gasolineres.
Si hi ha alguna cosa contrària al plaer culpable, és el gaudi que creiem merèixer i no se’ns ha donat. Sovint ens pensem que la vida no ens ha posat al lloc que pertocava. Que el món ha estat injust amb nosaltres. Per això, qualsevol petit plaer que se’ns prengui, per minúscul que sigui, pot fer saltar una alarma en el nostre interior, però una que sona quan cal. Quan els altres, per exemple, obtenen una posició que no els toca, un reconeixement inexplicable, o el pitjor de tot, coses de franc. Tot aquest paràgraf per venir a dir la ràbia que em va fer trobar-me, aquest diumenge mentre passejava pel bosc, amb una família carregada amb quilos i quilos d’espàrrecs verds acabats de collir.
Però és possible, això? Endur-se del bosc —el bosc, que és de tots— manats i més manats d’aquest vegetal autòcton, tan eixerit, tan dret, tan català? I fer-ho a plena llum del dia, sense vergonya, mobilitzant la família i el gos, cridant sense vergonya que se’ls senti expoliar el patrimoni? «Allà n’hi ha un, mira!» «Coi, que n’és de gros!» Quanta vulgaritat. I alhora, quin plaer més gran, aquest d’aconseguir una menja gratuïta. Si, a sobre, encara t’has comprat unes gallines perquè tens una mica de jardí —perquè ets aquesta mena de persona a qui l’únic animal de companyia que l’interessa és el que dona ous— quina truita més bona no en sortirà, d’aquesta col·lecta! I sobretot, quina truita més gratuïta. Truita gratuïta, el somni català fet cacofonia.
Ens trobem la família susdita als encontorns del Pont del Diable. Nosaltres passegem el gos, ells executen la massacre del segle. La persona que m’acompanya —no és català— s’estranya, en primer lloc, que aquest element natural es pugui posar a la boca. No és pas una persona inexperta en temes culinaris —com aquell amic meu que mai no havia vist la tonyina fora de la llauna, i no es podia ni tan sols imaginar que fos un peix— però, ell, els espàrrecs només els ha vist blancs, en pots de vidre o amb una bona dosi de maionesa per sobre. Li explico que nosaltres en mengem molts, d’espàrrecs silvestres. Que, per nosaltres, són gairebé com les maduixes de bosc de Bergman. Una pel·lícula que en castellà va ser traduïda amb el curiós nom de Fresas salvajes, com si les fruites t’anessin a atacar en qualsevol moment.
A la pel·lícula, un vell doctor en medicina recorre els sis cents quilòmetres d’Estocolm a Lund, on serà homenatjat per la universitat. Però els anys no han passat debades per al vell Dr. Isak Borg, que s’ha tornat un vell agre i desconfiat. Sota una capa de persona amable i plena de consideració, només s’hi amaga un home sense capacitat d’estima. De camí cap a la cerimònia, recordarà el lloc de les maduixes silvestres, on va deixar perdre la seva primera experiència amorosa, i obtindrà una mena de segona oportunitat per corregir la seva cara de pomes agres. L’ajudaran força uns autoestopistes molt animats, que encara no saben el que és la rutina, ni la mesquinesa, ni l’enveja.
Per això, em va preocupar que el meu primer pensament, davant el robatori en massa dels espàrrecs, no fos un pensament tendre, sinó amarg. En comptes de recordar una bella escena de fa anys, on jo collia espàrrecs amb la meva cosina en una pendent lleugerament inclinada, tot el que vaig pensar va ser: «Carai, quin morro!».
A la nit, veig el temps amb en Tomàs Molina. Al final d’un capítol intrigant, d’aquells que et deixen enganxat per al següent —farà sol, plourà, vindrà la Glòria un altre cop— en Tomàs ensenya unes fotografies. L’última és la fotografia d’un bosc… amb espàrrecs. En Tomàs anima les masses a sortir i a collir-ne molts, a cabassos. «No n’hi haurà per tots», penso jo, desesperat. Tot seguit, a la pantalla surt una mà amb un bon feix d’espàrrecs. La paraula feixisme ve d’aquí, de feix. He intentat redimir-me durant tot el dia, ser més bona persona. Alegrar-me de la felicitat dels altres. Res a fer. El proper diumenge, tornaré al bosc i no en deixaré ni un.
El verd és el color de l’enveja.