Inversions raonables amb una rendibilitat astronòmica i risc zero. Aquest és el ganxo de l’estafa piramidal, un sofisticat sistema de frau financer a gran escala que consisteix a pagar els interessos dels primers clients amb les inversions de nous participants, que deixaran de cobrar quan l’estructura arribi a la saturació.
T'expliquem amb detall en què consisteix una estafa d'aquestes característiques, què signifiquen conceptes com a ‘Esquema Ponzi’ o venda piramidal, i quins són els casos principals d'aquest tipus de fraus a Espanya.
Què és una estafa piramidal?
L'estafa piramidal és un frau financer orientat a la captació d’estalviadors amb la promesa d'altes i ràpides rendibilitats i un risc baix. La clau és garantir el cobrament dels guanys a la primera ronda de clients per generar un ambient de seguretat i una cartera de clients satisfets que recomanaran el negoci.
En aquest tipus d'estafes, per tant, és important oferir una suma generosa en un nombre reduït de clients, que posen en marxa una campanya de màrqueting que funciona pel ‘boca a boca’ i les xarxes socials. El negoci es torna popular i els inversors i els diners que inverteixen augmenten de manera exponencial.
No obstant això, en el moment en què un nombre significatiu de clients volen retirar els seus fons, l'estructura s'enfonsa perquè no hi ha prou diners per cobrir els pagaments. Durant tot el procés es fa creure l'inversor que disposa d'un compte real en què els diners creixen de manera sorprenent, cosa que és falsa. Els economistes en diuen «compte nocional».
I aquí hi ha el parany: els diners dels nous inversors serveixen per pagar els beneficis dels primers clients, que serveixen com a ganxo. Després, la piràmide s'enfonsa.
‘L'Esquema Ponzi’
El sistema d'estafa piramidal conegut com a ‘Esquema Ponzi’ deu el seu nom al delinqüent italià Carlo Ponzi, que l’any 1919 va idear un frau a gran escala als Estats Units encobert en l'enviament de cupons per sistema postal.
Ponzi prometia als seus inversors una rendibilitat del 40% en tres mesos, quan els bancs només oferien un 5%. Va sorgir una autèntica febre inversora en el negoci aparentment suculent, i en els primers mesos alguns dels inversors rebien els seus diners, generant confiança en els altres inversors.
Fins que un analista financer va deixar anar una bomba en un important diari: Ponzi no havia invertit un sol dòlar a la companyia, i perquè tots els clients rebessin els guanys promesos hi hauria d'haver en circulació 160 milions de cupons, quan només n'hi havia 27.000. El sistema es va enfonsar en qüestió d'hores, i Ponzi va ser arrestat i condemnat.
L’'Esquema Ponzi’ consisteix que l'empresa no genera cap inversió productiva amb la recaptació, que s'utilitza exclusivament per pagar els interessos als estalviadors. Per tant, la utilitat de l’empresa és la diferència entre la recaptació aconseguida i els interessos pagats.
El cas més conegut d'’Esquema Ponzi’ a nivell mundial és el de Bernard Madoff, condemnat a 150 anys de presó als Estats Units per haver enganyat milers de clients.
El 1960, amb només 5.000 dòlars, Bernard Madoff va crear una companyia de fons d'inversió amb una rendibilitat del 10 al 15% el primer any. L'estafa consistia a captar nous clients, dels quals feien servir els seus ingressos per pagar els interessos dels que ja estaven participant en la societat. Quan el sistema es va ensorrar, es va descobrir un frau superior als 50.000 milions de dòlars.
Els casos d'estafa piramidal més coneguts a Espanya
A continuació repassem els casos més sonats a Espanya. De fet, alguns han traspassat fronteres per convertir-se en una estafa internacional.
1. Les cèl·lules de l'abundància
Un sistema d'estafa sofisticat va arribar a Espanya l’any 2007 sota el nom de cèl·lules de l'abundància, encara que rep altres noms com a cèl·lules de colors, cèl·lules de gratitud, cercles de la prosperitat o roda de l'amistat.
Al nostre país, aquestes estafes es van desenvolupar als sectors de les teràpies alternatives, cremes corporals i moviments antisistema.
La novetat d'aquest mètode és que els guanys es basen en la col·laboració entre iguals, de forma fraternal i solidària, i sense participar del sistema bancari. Per això es diuen a si mateixos anticapitalistes, i encara que els seus partidaris defensen que es tracta d'un mètode legal basat en l'amor i la confiança, l'ombra de la sospita plana sobre ells.
Molts ho consideren una manera d'aprofitar-se dels altres i evadir impostos, i la policia té la lupa posada sobre les seves activitats. Així funciona el sistema de les cèl·lules de l'abundància:
Hi ha un gran cercle, la cèl·lula, a la qual s'accedeix amb una inversió inicial (normalment, uns 10.000 euros), però quan aconsegueix portar dos clients més a la cèl·lula, la seva posició i color canvia dins, i aquests dos nous clients, alhora, portaran quatre nous clients.
Quan s'han aconseguit vuit clients nous, el primer inversor arriba al centre de la cèl·lula i rep 80.000 euros. Per qüestions lògiques, només uns quants podran arribar a cobrar aquesta xifra, ja que no hi ha diners per a tots els nous clients. En aquest cas, la persuasió té un paper fonamental per crear una comunitat.
2. El cas d'Herbalife
Un dels homes de negocis més importants del món, Bill Ackman, va iniciar en 2012 una campanya contra allò que considera el sistema piramidal més gran la història, l'empresa Herbalife. Aquesta va iniciar el sistema de venda piramidal a Amèrica Llatina, però ha arribat als països desenvolupats, i amb molta força a Espanya.
Herbalife és una companyia de batuts nutricionals que sota l'aparença d'una extensa comunitat de clients satisfets amaga una estafa multinivell. «Canvia la teva vida» és el lema d'aquesta empresa que promet renovar la vida dels seus clients a través d'aquests batuts, però també oferint-los la possibilitat de guanyar diners.
I és que aquesta empresa fundada l’any 1980 per Mark Hugues ha desenvolupat un poliment sistema multinivell consistent en la venda informal de productes dietètics on els clients guanyen diners per cada producte venut. El documental ‘Betting on Zero’ de Netflix ha posat la suposada estafa al centre de la polèmica.
Segons els experts nutricionistes, els productes d'Herbalife no tenen res d'especial, més que suplements vitamínics i minerals. Però el que és realment preocupant és el seu sistema de comercialització; una barreja d'estafa piramidal i màrqueting multinivell en què els venedors són clients persuadits per l'empresa.
Se'ls fa creure que amb la venda dels seus productes canvien la vida de les persones, i a més a més, hi ha un incentiu econòmic: amb l'arribada de nous clients, augmenten els seus beneficis. Alhora, molts clients abandonen la seva feina i inverteixen molts diners en la construcció de punts de venda i estratègies de màrqueting.
No obstant això, quan el mercat se satura, els ingressos deixen de fluir i tot s'enfonsa. Davant d’això, molts estafats han emprès accions legals contra la companyia.
3. L'escàndol de TelexFree
El ganxo de l'empresa TelexFree resultava molt atraient: amb deu minuts al dia copiant i enganxant anuncis a Internet, el client podria rebre ni més ni menys que més del 250% de la inversió inicial.
El guru d’un dels pitjors fraus de la història, TelexFree, és Sann Rodrigues, un veritable sàtrapa que ja havia participat en altres estafes multinivell. Al Brasil va crear l'empresa TelexFree, amb la qual va estafar 240.000 persones, i després va exportar el negoci a la República Dominicana i a Espanya. Al nostre país va estafar 50.000 persones.
Telexfree assegurava vendre serveis de veu per Internet, però va obtenir la majoria dels seus ingressos de la inversió inicial dels seus clients, que entraven al sistema amb la promesa de pagaments posteriors després de publicar avisos publicitaris en línia. Tanmateix, es compensava els inversors en cartera amb els diners de nous participants.
Segons les autoritats brasileres, només l'1% dels beneficis de l'empresa corresponien a la venda dels seus productes, mentre que el 99% depenia dels ingressos dels inversors. El 2014 l'empresa es va declarar en fallida i es van iniciar accions legals contra els amos.
4. El cas d'ACN
Si casos com el de Telexfree són més evidents, n'hi ha d'altres que es consideren estafa de guant blanc, com el cas d'ACN a Espanya. Aquest es tracta de màrqueting multinivell i venda piramidal on el seu escut és la transparència i la legalitat.
La venda piramidal és que cada client pot guanyar diners venent serveis de llum, gas, telefonia d'altres companyies i altres derivats, pels quals rep una petita comissió. Tot i això, aquestes comissions són molt baixes, ingressos insuficients per viure'n, així que el veritable ganxo està en la inversió inicial.
En realitat, els seus productes són de baixa qualitat i la seva venda només és el pretext per atraure nous clients que paguin els 400 euros d'inversió inicial, la veritable font d'ingressos de la companyia. Per què 400 euros, i no 1.000, o 10.000? Perquè el codi penal xifra en 400 euros la frontera del delicte d'estafa: per tant, tècnicament ACN no és una estafa.
Tot i això, només els que arriben a la cúspide de la piràmide podran cobrar els guanys promesos. A més a més, la companyia crea, com en el cas d'Herbalife, un ambient de comunitat on es realitzen cursos de formació que són espectaculars esdeveniments audiovisuals amb missatges persuasius i lemes vitals. El funcionament d'aquest tipus d'empreses és molt semblant al d'una secta en el proselitisme i el sistema de captació.