«Cada dia es perd alguna cosa pel forat de la dutxa»
Ester Ferrando
El Museu d’Art Modern de Tarragona reobre les portes i, des del 9 de juliol, s’hi poden visitar les noves exposicions temporals, inaugurades virtualment durant l’estat d’alarma, i l’exposició permanent, que compta amb un ampli catàleg d’art contemporani d’artistes de les comarques tarragonines.
És dins aquesta col·lecció permanent que hi trobem el Silenci Diari d’Ester Ferrando, una obra del 2004 que, en els últims mesos, sembla haver patit una actualització.
Un desguàs sobredimensionat fins a prendre gairebé proporcions humanes, fet d’acer inoxidable, alumini i 4 llums de neó, formen una instal·lació que pretén recrear un espai mental, un espai que no es correspon ben bé amb un espai real i topològic sinó que se situa en l’espai recòndit de cadascú.
Les seves instal·lacions posen en escena objectes quotidians donant-los veu a través del joc de llum i perspectiva, però les paraules que n’emergeixen no provenen de l’objecte sinó del subjecte que intenta donar sentit a l’artefacte fora de lloc, estranyament destacat o il·luminat: és l’inici del viatge introspectiu.
Ferrando fa presents espais de solitud en els quals ens trobem de cos absent i, com un conjunt holístic, entrem en comunió amb allò que som quan no som per ningú més.
Silenci Diari situa l’espectador davant un desguàs de dutxa, dins un bany, «espai íntim per excel·lència», com diu l’autora, enfrontant-lo a si mateix en una exploració del seu Jo i la seva intimitat.
En penetrar aquest espai, l’espectador experimenta una sensació de voyeurisme vertiginós, ja que no és l’altre a qui observa sinó que els objectes l’assenyalen a ell/a: el sabó, els plats a mig rentar havent dinat, les banyeres i les bombolles, la memòria que intentem desterrar però no se’n va, que no vol i es queda… ens transporten als orígens i al cos absent, a la fragilitat, se’ns arrapen al moll de l’os, al moll del Jo, a la polpa i l’essència.
El buit ha fermentat durant els últims mesos i ha crescut nova vida als sòcols de casa.
És ara, que n’hem reinventat, contrastat, odiat, estimat i avorrit cada perspectiva, moble i habitació, que l’obra de Ferrando, que ja feia l’amor als espais de vacuïtat quan no hi havia temps per veure’ls, sembla prendre més significats que mai. Es pregunta pels forats, pels nostres, i per tot allò que s’hi escola i s’hi perd, enfocant i deconstruint accions senzilles i els objectes amb què les duem a terme.
Ho fa al més pur estil Duchamp, que va dissenyar una porta que se sostenia per una sola balda tot repensant el mateix concepte d’espai: era sempre oberta i sempre tancada, ja que donava accés, alhora, a dues habitacions. La Porta 11 Lue Larrey era sempre una obertura i un tancament, preludi i fugida.
Ferrando ens treu els objectes de davant per fer-los visibles i és en la descontextualització que passen coses.
Els seus objectes i espais, quan són hipertrofiats o capgirats, se’ns fan tan estranys com els temps que hem viscut i, també com aquests, perden el sentit i en guanyen de nous en la peripècia comprensiva de posar en paraules la mancança, allò que no sabem anomenar.
Parlant del que ocorre en el buit a través de l’objecte, narrant les coses que no tenen forma, el seu Silenci diari fa preguntar-se a l’espectador de què omple els seus moments d’intimitat i què en quedarà dels espais per a sí quan tornin a obrir totes les portes que ens han tancat i totes elles siguin la 11, Rue Larrey de Duchamp.