Quan a principis dels anys 90 vaig decidir anar a estudiar literatura a una escola mexicana, no hi havia internet. De fet, avui, si hi penso, no recordo ben bé com la vaig trobar ni com m’hi vaig posar en contacte. Recordo haver enviat un parell de faxs i fer una entrevista telefònica molt cara amb el director; abans, quan parlar per telèfon amb l’estranger era un luxe complicat d’entendre. Però de Mèxic, tot i que després es va convertir en casa meva, jo, aleshores no en tenia cap referència ni coneixia gairebé ningú. Tenia família de família exiliada, com molta gent de casa nostra, però mai no m’hi havia posat en contacte, en aquella època que avui gairebé sembla pre-comunicativa, i no ens coneixíem de res. He de dir, amb vergonya, que jo, com la majoria de nosaltres, de l’exili català de la Guerra Civil amb prou feines en sabia res. Avui, molts anys més tard, encara és una feina pendent de la societat. Reconèixer com a conciutadans i conciutadanes totes les famílies que van marxar i han crescut lluny, emocionalment i geogràfica, sentint-se part de casa nostra. Encara que aquí no sapiguem ni qui són. Però són. Són una gent extraordinària a qui dec molt.
Els vaig conèixer al principi dels 90, quan després d’aquella entrevista telefònica tan cara i dels faxs que vaig enviar i rebre de l’escola de literatura mexicana, els vaig trucar per demanar-los ajuda. No sabia qui eren i mai, mai, no hagués pensat com em rebrien. La gestió va ser senzilla: sóc catalana, vinc a viure a Mèxic, no conec ningú i necessito un lloc on arribar un parell de dies. I de seguida una senyora extraordinària, filla de l’exili, que es deia Magda, em va fer arribar una reserva en un hotel que es deia Viena i era a quatre carrers de l’Orfeó Català de Mèxic. Al mateix lloc on encara és ara. Vaig arribar una nit de gener, fosca, freda, vaig agafar un taxi i vaig anar al Viena i l’endemà, després de llevar-me amb canvi horari i caminar per carrers desconeguts esperant que es fes de dia, amb l’estranyíssima sensació de ser d’aquell lloc que acabava de conèixer, vaig esperar que la ciutat comencés a estar activa per anar a donar les gràcies a la Magda a l’Orfeó. I mai, mai, no hauria pensat que estava arribant a casa. Però hi arribava, i era un món extraordinari. L’Orfeó Català de Mèxic no només era símbol d’una resistència, una dignitat i una manera de fer que vaig tenir la sort que m’eduqués des de ben jove, sinó que també era generositat i agraïment i molta, tota la solidaritat.
L’exili, vaig pensar aleshores.
I ho vaig voler començar a entendre tot. Com si no hagués entès res… i no ho havia entès. Me’n vaig anar adonant a mesura que passaven els dies. No ho havia entès jo i no ho havia entès el país del qual els exiliats i les exiliades havien fugit. Aquí vam créixer sense saber que hi havia una Catalunya resistent i conseqüent que es mantenia dempeus a milers de quilòmetres de casa. Una Catalunya, que com ja deien els catalans i les catalanes d’allà: no se deja. Homes i dones que no només eren exiliats ells, elles i les seves famílies. Si no que representaven un moviment de milers i milers de persones i n’havien de parlar bé. M’explico: eren els que eren visibles, però representaven a milers. Centenars de milers. A la majoria de nosaltres. I tenien assumida, des de lluny, aquesta responsabilitat i aquest deute. Sense rancúnia; cosa que a mi mai no em va deixar de sorprendre, tenint en compte que aquí, a casa nostra i casa seva, havíem crescut oblidant-los. I potser sense adonar-se’n tampoc del tot fins a quin punt des d’aquí no ens n’havíem fet càrrec.
«Sense rancúnia; cosa que a mi mai no em va deixar de sorprendre, tenint en compte que aquí, a casa nostra i casa seva, havíem crescut oblidant-los».
Sigui com sigui, deixar-me educar per l’exili, va ser una lliçó. Un canvi de vida radical i una nova manera de mirar-ho tot. I això no em va passar només a mi; fins a cert punt, tot i que de manera molt més incisiva del que podia semblar, l’exili català i l’exili espanyol havien canviat, en molts sentits, Mèxic. Els efectes van durar anys i recordo una nit, ja a la dècada del 2010, que un grup d’escriptores i escriptors seiem en un sopar a Oaxaca i ens vam adonar que la gran majoria venia de l’exili de la Guerra Civil. I aleshores, sorpresos, vam començar a comptar quants dels nostres col·legues eren fills, filles i nétes de l’exili. I encara més sorpresos ens vam adonar que probablement, a la meva generació literària, eren majoria. Una dada a tenir en compte. L’exili va ser exemple de dignitat i de conseqüència fins a molts, molts anys després de la seva arribada (la primera i la segona gran tongada, tot i que sempre hi va haver un degoteig). Totes les persones que havien arribat fugint del règim franquista havien rebut no només la nacionalitat mexicana sinó també la confiança del seu govern; sobre tot qui va arribar durant el mandat de Lázaro Cárdenas. I qui tenia títols universitaris els va poder consolidar, però qui tenia oficis o necessitava feina, també va trobar on recórrer. L’exili va muntar al país algunes de les càtedres més importants de les universitats que encara avui es mantenen; com la Cátedra de Maestros del Exilio Español, que ens englobava en unes classes fantàstiques a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM). I va muntar una xarxa de suport, coneixement i solidaritat que es manté avui: 80 anys més tard.
Aquest any, en farà 80 que van marxar.
Continuen estant més sols del que mereixen i continuen treballant tant com poden per fer saber més enllà de casa nostra qui són i d’on vénen. Què representen i per què han treballat tota la seva vida. I sobretot, agraint a Mèxic que hagi salvat les seves vides i les de les seves famílies i els hagi permès crear tants vincles no només emocionals i socials, sinó culturals i intel·lectuals: que els han permès col·laborar en una societat que senten com a pròpia però per la qual tenen un agraïment i un deute que costa d’entendre i que ens educaria fer l’esforç per acostar-nos-hi.
Aquest any, en farà 80. I l’infatigable Orfeó Català de Mèxic, que resisteix tot i l’oblit, sovint el menyspreu, la pèssima solidaritat administrativa i les dificultats pròpies d’un país i una ciutat en la situació en què ara està Mèxic, ho celebra. Encara avui hi ha vellets i velletes que entren a l’Orfeó i es posen la mà oberta al costat del front per fer una salutació gairebé marcial al bust de Lázaro Cárdenas que en presideix l’entrada. Encara avui, 80 anys després. Mai no s’han cansat de representar el que representen, tot i el silenci amb què ho vivim des d’aquí i la nostra ignorància hereva d’una dictadura, i mai s’han cansat de buscar quins vincles els han lligat al país més generós que han conegut: Mèxic.
«Encara avui hi ha vellets i velletes que entren a l’Orfeó i es posen la mà oberta al costat del front per fer una salutació gairebé marcial al bust de Lázaro Cárdenas».
Ara, 80 anys després, l’Orfeó fa un seguit d’actes per celebrar aquest encontre fruit d’aquell desencontre. I una de les activitats més destacades és una exposició de pintura curada per Montserrat Galí Boadella. Ha buscat, i ha trobat, un seguit d’obres i recorreguts pictòrics d’artistes catalans que van tenir un paper important en l’art mexicà del segle XX. S'han seleccionat obres de Benito Messeguer, Moreno Capdevila, Antoni Peyrí, Marta Palau, Josep Bartolí o Remedios Varo. Perquè fins aquest punt quan van marxar els exiliats es van endur coses que no cabien en les maletes pesades i atrotinades que van arrossegar pel nord de França i van pujar als vaixells que el Govern Mexicà de Lázaro Cárdenas va enviar per salvar-los la vida. S’enduien molt més del que podia semblar i van tenir la sort, immensa, d’arribar a un país que hi va veure en tots ells, totes elles, no una xacra, no una dissort de la qual calia fer-se càrrec, sinó una oportunitat d’aprofitar el coneixement i la sensibilitat amb què viatjaven, una curiositat inesgotable per saber qui eren, una invitació i un deute a millorar la societat que els rebia.
I en dic sort, malauradament, perquè l’exili i totes les seves conseqüències no solen anar així.
Mirem avui, si no.
Potser és massa d’hora. Potser encara no en veiem els efectes. Però mirem avui i repensem com ho vam fer fa 80 anys. I se’ns farà evident que hi ha alguna cosa que hem desaprès i que probablement té a veure amb la supèrbia. Que evidentment no només patim la ciutadania catalana i que també hem fet patir a molta de la gent que arriba a casa nostra i tractem com si no portessin res més que les coses que es veuen que duen al damunt. Sense aquesta confiança en el seu coneixement i la seva sensibilitat, sense la curiositat necessària per a saber qui són i en què ens poden ajudar a fer un país millor. Això ho fem cada dia a casa nostra. I ara, 80 anys després d’aquell exili civilitzat, celebrat, rebut amb els braços oberts i les mans esteses, hi ha qui podria pensar que ara ens ho estan fent a nosaltres. No ho sé, no crec que cap de nosaltres ho pugui saber, encara. Però l’exili català d’ara té alguna cosa a veure i molt a aprendre de l’exili català que ara 80 anys va començar a arribar a Mèxic.
«L’exili perpetua, continua una feina començada, no es rendeix i no s’atura. Ara i abans».
En primer lloc cal tenir en compte que avui la distància no ens sembla tan llunyana; i que Brussel·les, Escòcia o Suïssa no són a l’altra banda de món. Però són fora i no poden tornar si el que volen és evitar represàlies que els semblen, i a mi també m’ho semblen, injustes. En segon lloc, i això és especialment desconcertant, massa sovint ens sembla la mateixa gent fugint de la mateixa bèstia: un estat que no dialoga, que no escolta i que no té temps ni interès a saber qui som. La imatge podria semblar massa propera: demòcrates fugint d’un estat que no els perdona. Però què els ha de perdonar? Què els havien de perdonar fa 80 anys? Res. L’exili, i jo he tingut la sort de créixer en el seu entorn durant els set anys que vaig treballar a l’Orfeó Català de Mèxic, no espera comprensió ni absolució ni que perdonin cap crim que no tenen la sensació d’haver comès. L’exili perpetua, continua una feina començada, no es rendeix i no s’atura. Ara i abans. I això que a l’exili d’abans en va sortir gent que sí que havia fet una guerra, sí que havia disparat o atacat o fet mal. No tothom que va sortir era bona persona per haver perdut una guerra; evidentment que no. Però la majoria d’aquelles dones i homes van comportar-se la resta de les seves vides amb una humilitat, una dignitat i un respecte que quan jo dic que tinc la sensació de què he tingut la sort de què m’hagin educat, no crec equivocar-me.
L’exili d’ara és un altre.
Però la pregunta no rau només en qui marxa i què ha fet. La pregunta rau, sobretot, en saber què n’aprendrem i de què ens servirà. La injustícia i la tristesa que sent qui és lluny, expulsat de casa seva, jo l’he vista tant de la vora que la sento meva. Puc i vull entendre els milers de persones que han de marxar de casa seva; i crec que, com a catalana, tinc ara una oportunitat al davant de veure com es comportarà la nostra societat al davant d’una situació que, per altres causes i d’altres maneres, ja va passar fa 80 anys. Aleshores la dictadura es va ocupar de silenciar-la. Ara, saber què fer-ne, és cosa nostra. Però ens toca fer alguna cosa. No n’hi ha prou en acusar l’estat que els ha fet marxar; un exili són moltes més coses.
Avui el món és un altre. I nosaltres hem canviat molt. Però temo que aquella supèrbia que ens va permetre fer el joc a la dictadura i deixar de mirar 200.000 conciutadans i conciutadanes que se’n van anar, d’alguna manera més moderna, es mantingui. O que la dificultat de deixar casa seva, sigui quin sigui el nombre de persones i la distància, es banalitzi. No ho podem fer. Marxar és important. Que et facin fora és espantós. Ho veiem amb els refugiats econòmics que arriben a casa nostra i que proven de moure’s arreu d’Europa. I no és el mateix, és clar que no és el mateix. I entenc que el nou exili català no ha arribat a un país com era Mèxic l’any 39. Però el món està molt més barrejat i si demanem que els nostres exiliats i les nostres exiliades segueixin tenint presència a casa nostra, tot i haver-nos de recordar que això no els cura l’enyor, hem de voler aprendre de tota la gent que ve a casa nostra, també. I hem de pensar, sobretot hem de pensar, no en si tenim raó en fer-los o no fer-los costat. Si no ara, 80 anys després, un altre cop, què en podem aprendre. Perquè el més trist de les lluites, les guerres i els enfrontaments polítics que s’acaben lliurant fora de l’àmbit de la política és aquesta sensació que no ha servit per a res. Serveix, educa, ens interpel·la constantment. I és responsabilitat nostra pensar què fer-ne. No ho vam fer fa 80 anys i n’hem culpat la dictadura, sense tenir en compte que del 75 ençà tampoc no hi va haver cap moviment social important per ajudar a tornar a tanta gent a casa nostra. I ara? Un cop culpat l’estat, nosaltres: què pensem fer?