No enganyarem ningú: la que avui tanquem ha estat una setmana trista a Torredembarra. L’escàndol protagonitzat per Anna Magrinyà ha agafat amb el pas canviat col·legues de consistori, treballadors de la casa, companys de partit, periodistes que havíem tractat molt directament amb la ja ex regidora de l’Ajuntament torrenc i alguns veïns de la localitat —eren forces els que coneixien Magrinyà després que, sobretot en el segon tram del mandat anterior, incrementés, i molt, la seva presència arreu de la Torre on hi havia actes.
En assabentar-nos de la notícia, vam ser molts els que vam rebre un impacte emocional completament inesperat. La incredulitat, la incomprensió, la sorpresa —totes elles en graus estratosfèrics— han predominat els darrers dies en les persones que, sense ser ni de bon tros del seu cercle íntim, manteníem certa relació amb l’Anna Magrinyà —fos per qüestions laborals, de proximitat o simplement personals. Així em consta per part de diverses persones amb qui hem intercanviat impressions des que va esclatar l’escàndol.
En els darrers dies hem trobat a faltar una explicació a uns fets que, si ja de per si són inexplicables, el silenci —tant de Magrinyà com del PDECat— els ha accentuat encara més. Em puc fer càrrec del tràngol que deu estar vivint, però Magrinyà ha estat fins fa poc més de 48 hores un càrrec públic. És cert que l’ex edil ho és precisament per això, perquè ha plegat i perquè ha abandonat tots els seus càrrecs —també el de vicepresidenta del Consell Comarcal i els orgànics—, però això no l’eximeix de la responsabilitat de donar una explicació.
L’hi deu, com a mínim, als 498 votants que van tornar a confiar en ella fa només mig any i, de fet, a tots els torrencs. Desconec les intencions de Magrinyà, aquests dies gens localitzable, i tot i que dubto que faci cap declaració, crec que és interessant subratllar que, moralment, és imprescindible que en doni —pel dany causat, justament, en aquest terreny, el de l’ètica. No cal ni tan sols demanar perdó! N’hi ha prou que digui què ha fet i què no, de què era conscient i de què no, qui la va aconsellar i qui no.
En el pla personal, els fets que s’han conegut aquesta setmana m’han decebut enormement. M’han sabut greu i no me n’amago! Potser per això escric en primera persona —cosa que evito fer gairebé sempre perquè se’m fa pedant. Però és justament des d’aquesta perspectiva que crec que l’Anna Magrinyà hauria de tancar la seva carrera política donant la cara per posar el punt final a la dimensió més pública d’aquest cas vergonyant.
Ho dic des de la més absoluta sinceritat, sense cap pretensió ni de jutjar-la ni d’alliçonar-la. No soc ningú per fer-ho. Només un ciutadà (amb la sort de disposar d’aquest espai), un veí de Torredembarra que exigeix a una representant seva a l’Ajuntament una explicació pública. Encara que sigui mínima. Encara que, tot plegat, segueixi semblant inexplicable.