Se suposa que avui és el dia ideal per tenir clara la temàtica d'aquest humil article d'opinió que cada dues setmanes —si no faig trampes— em toca fer. Saber sobre què parlar és el que més problemes em porta sempre, no sóc una persona que se centri ràpidament i encara menys sóc el tipus de persona que li agrada expressar públicament la seva opinió. En fi, que em desvio com sempre.
Se suposa que avui la tornada a l'escola hauria d'acaparar tota la meva atenció i esbudellar què en penso de tot plegat però no és ben bé això el que em preocupa. El que em preocupa va una miqueta més enllà. A mi algú m'haurà d'explicar moooolt lentament per què les nenes i els nens eren l'encarnació de la SARS-CoV-2 fa mig any i se'ls va tancar amb pany i forrellat durant tres mesos i, de sobte, a mesura que s'aproximava la data del retorn a les aules, van aparèixer uns màgics estudis que deien tot just el contrari. Que no, que ara les nenes i nens gairebé són repudiats per la Covid-19 i poden anar perfectament a l'escola, el que ara és «el lloc més segur» de la faç de la Terra.
Per no parlar sobre com serà possible afrontar les quarantenes causades pels positius escolars, si les mares i pares no compten amb cap mecanisme per deixar la feina a banda sense repercusions econòmiques. O com s'està fent una crida a la desesperada als avis i àvies a quedar-se al marge i intentar no recollir infants a l'escola. Algú també m'ho haurà d'explicar molt lentament això, si és que té una altra raó que no sigui que les persones que ens dirigeixen viuen en un altre planeta.
Potser sóc jo qui no s'entera de les coses, és una cosa que em passa, però també algú m'hauria d'explicar molt lentament perquè entengui com pot ser que mig any després, amb tot l'aprenentatge forçat per una pandèmia, els hospitals, residències i CAPs tornin a ser un punt en ebullició amb brots i contagis. El lloc que sí que hauria de ser el més segur de la faç de la Terra, convertit en focus.
Tampoc entenc com pot ser que la informació que es proporciona des del Departament de Salut als mitjans de comunicació sigui dirigida i, sovint, poc real. Una flamant pàgina web amb un recompte diari de contagis i defuncions que engolim sense més preguntes, perquè quan les fem tampoc és que les respostes siguin convincents —si arriben—.
Mig any. Aquesta era l'efemèride que tot just ahir 'celebràvem'. Sis mesos d'ençà que el funcionament 'normal' de les nostres vides es va veure atropellat per un virus i, tal com ja vaig comentar en aquest petit racó en el seu moment, a la vegada res ha canviat. Era una oportunitat mundial per plantejar una altra manera de fer les coses i no en tenia proves, però tampoc cap dubte, que no serviria de res. Em sap greu no haver-me equivocat, i si creieu que sí que ho faig, expliqueu-m'ho molt lentament perquè ho pugui entendre.