La pandèmia del coronavirus i el seu conseqüent confinament han trasbalsat totalment la quotidianitat tal com es coneixia i ha obligat a canviar rutines i horaris. A alguns, també, l'obligació de tancar-se a casa els ha agafat a milers de quilòmetres d'aquesta.
La família Blanco és de Reus de tota la vida, però fa un any que viu a Barcelona. Com a molts, el confinament els ha obligat a tancar-se a casa tot i que en aquest cas, no tots els membres de la família ho estan fent a la ciutat comtal. L'Aritz, la Meritxell i la Maialen Blanco són els fills de la família, trigèmins, i estudien Ciències Polítiques, Comunicació Audiovisual i Enginyeria, respectivament.
[predef]tarragona-digital-grup-583[/predef]
Els trigèmins van néixer l'any 1999 i com a molts estudiants universitaris, la crisi del coronavirus els va agafar lluny de casa. La Meritxell, Meri, estava cursant un Erasmus a Torí, a Itàlia; i l'Aritz a Sheffield, Anglaterra. L´única que es va quedar a Catalunya va ser la Maialen. A través d'una comunicació telemàtica, la família ha explicat a TarragonaDigital com han viscut aquests dies, amb la dificultat afegida de fer-ho des de tres països diferents.
Itàlia, primer país europeu afectat
La Meri va viatjar a Itàlia a finals de febrer amb la intenció de passar-hi sis mesos fent classe en una universitat a Torí, però el que es va trobar, és que només en va poder fer una, la de presentació, ja que va arribar a Itàlia un dijous i el dilluns següent ja es va decretar confinament i el tancament de tots els centres escolars.
Comparant amb Espanya, la Meri ha considerat que a Itàlia la situació es va dur a terme de manera més progressiva i potser va servir perquè la gent ho assimilés millor, ja que comerços i centres públics van anar tancant progressivament des de principis de març, i el confinament total es va decretar gairebé paral·lelament amb Espanya. «També crec que es va fer amb més cap, perquè mobilitzacions socials com les del 8 de març no es van fer, en canvi a Espanya sí», ha declarat.
Quan es va decretar el confinament, els estudiants d'Erasmus van començar a marxar amb comptagotes. Dels deu estudiants espanyols, en les últimes setmanes només en van quedar tres, i la Meri va decidir tornar també, i va arribar a Barcelona diumenge passat.
Anglaterra, un confinament que va arribar tard
L'Aritz en canvi, va instal·lar-se a Sheffield al novembre i fins a finals de febrer i principis de març sí que va viure un Erasmus que es podria considerar 'normal', fent classes a la universitat d'acollida i adaptant-se a les circumstàncies d'una nova vida en un altre país.
Abans que el virus es comencés a propagar per Itàlia, explica, ell i els seus companys s'ho prenien amb incredulitat i cert toc d'humor. «Quan la crisi va esclatar a Itàlia, però, tothom es va preocupar i va començar a veure que potser la cosa era seriosa. En qüestió de cinc dies molts estudiants d'Erasmus van marxar, sobretot els que no eren europeus», ha detallat.
Com és sabut, el govern Britànic va decidir, primerament, no seguir la tendència dels països europeus i decretar un confinament de la població, per no crear una alarma social i fer caure l'economia. L'Aritz, mentrestant, seguia mantenint contacte amb la seva família a Barcelona i amb la seva germana a Itàlia, i va poder comprovar com estava canviant la situació en tots aquests països, obligant a la majoria de la població a quedar-se a casa per frenar la situació.
En canvi, ell i els seus amics seguien fent vida normal i «això ens va provocar certa sensació de confusió i fins i tot enfado, ja que veiem que el govern no estava fent res i es tractava d'un problema seriós». Tot i això, l'Aritz també ha explicat que ell i els seus amics espanyols van decidir no acostar-se a bars i llocs amb gran afluència de gent com a mesura preventiva, ja que «nosaltres sí que veiem la gravetat del problema».
La situació va canviar quan el dia dilluns passat el parlament britànic va decretar instaurar el confinament de la població. Llavors va ser quan l'objecte de totes les converses que ell mantenia amb els seus companys d'Erasmus, va passar a ser el mateix: quin dia marxes?
Quedar-se o marxar, aquesta és la qüestió
«La decisió de quedar-se o marxar cap a casa ha estat la pregunta que ens ha turmentat a tots durant les dues últimes setmanes». Els estudiants dels Estats Units, Austràlia o Àsia i els que vivien més lluny van començar a marxar tots, i l'Aritz i els seus companys espanyols es van trobar amb el dilema de si marxar o no, per tornar cap a casa, a un dels dos països on el coronavirus estava colpint més i el confinament estava sent més dur.
Durant els primers dies de confinament i davant la incertesa de quant duraria la quarantena, l'Aritz veia precipitat marxar per després haver de tornar al cap de poc temps. «Trobava una ximpleria tornar a Espanya per complir amb el confinament allà, quan aquí tenia companys amb qui parlar i podia seguir fent classes virtuals. L'Erasmus és una experiència que només es viu una vegada a la vida i no ho volia desaprofitar. També perquè primerament no semblava que seria tan greu», ha explicat.
«Ens agradaria que tornéssiu, però la decisió és vostra»
Havent vist els dos casos, hom es pot preguntar com es va viure aquesta incertesa davant la situació per part dels pares de la Meri i l'Aritz; i de la Maialen, la germana que es va quedar a Barcelona. L'Àngel, el pare dels nois, és gerent d'una empresa contractista de la indústria petroquímica, i està acostumat a viatjar per assumptes de negocis. L'Angel ha posat en valor com està canviant la percepció general respecte al coronavirus, ja que «el que pensàvem fa una setmana no és el mateix que el que pensem ara. Fa quinze dies jo estava preparant un viatge a Alemanya perquè pensava que no era per tant, i ara em veig teletreballant des de casa».
Pel que fa als seus fills, es van trobar amb la mateixa situació. «Un Erasmus és una experiència molt positiva i fa unes setmanes tant jo com la meva dona pensàvem que era millor que ho aprofitessin». El pensament però, tal com ha explicat, va passar de la despreocupació a plantejar el fet de tornar. «En cap moment els vam obligar, ja que ells són prou grans i la decisió era seva, però sí que preferíem que tornessin, ja que no estaven aprofitant l'Erasmus i no tenia sentit que seguissin allà».
En aquest sentit, la Rosa, la mare dels nois, ha expressat la seva preocupació davant algun problema que poguessin tenir, fins i tot per si es posaven malalts, ja que a l'estranger aquestes situacions sempre són més complicades.
Per últim, la Maialen, l'única dels tres germans que es va quedar a Barcelona, ha confessat que ha trobat a faltar als seus germans, ja que de sobte «ens vam haver de confinar i la casa estava sola. Estem acostumats a ser multitud i a fer molt de soroll, així que el confinament sense els meus germans va ser estrany». També ha explicat, entre els riures dels seus germans, que tot i que respectava la seva posició, hagués preferit que tornessin abans i va intentar persuadir-los.
Viatge de tornada
Ningú sap quan la crisi del coronavirus passarà, quan s'aixecarà el confinament i quan tothom podrà tornar a la normalitat, o si simplement estar confinats i treballar des de casa s'acabarà convertint en normalitat.
Davant aquesta incertesa, la Meri va decidir tornar i va arribar diumenge a Barcelona, des d'on està passant el confinament en companyia dels seus. Va tornar amb un ferri, travessant el Mediterrani durant més de 24 hores, després d'haver viatjat dues hores més des de Torí fins a Gènova, on el govern espanyol va habilitar aquest mitjà de transport per a tots aquells estudiants que es trobaven en la mateixa situació que la Meri.
Durant l'elaboració d'aquest reportatge, TarragonaDigital ha pogut saber que finalment, l'Aritz ha comprat un bitllet d'avió i durant els pròxims dies tornarà a Barcelona amb les seves germanes i els seus pares, que respiren alleugerits de tenir, sans i estalvis, els fills a casa.