Posem per cas que aquest 2020 algun noi o noia de Santa Coloma de Queralt farà quinze anys. Nascut, potser, el març del 2005, haurà estudiat al Cor de Roure o a les Vedrunes, els dos col·legis de la població. Ara, adolescent, deu estudiar la secundària a l’Institut Mn. Joan Segura i Valls.
Suposem que la vida d’aquest noi o noia de quinze anys haurà estat plàcida. Tindrà una colla d’amics, potser un local, jugarà a bàsquet o a futbol, anirà o ha anat a l’escola de música, als escacs o simplement destinarà llargues estones a mirar vídeos a YouTube o a jugar a la consola.
Potser el nostre adolescent colomí ja haurà tingut la seva primera relació sexual, el seu primer desengany, els primers problemes de diners... Imaginem-nos que fins i tot ha viatjat lluny.
Però el nostre amic hi ha una cosa que no ha fet mai, mai, mai al llarg dels seus 15 anys de vida: poder beure tranquil un got d’aigua de l’aixeta. Sembla mentida, sembla que no pugui ser. Però a Santa Coloma de Queralt, i set pobles més de la Baixa Segarra, l’aigua de l’aixeta no és potable. No pas per problemes amb el subministrament o la xarxa d’aigües, tampoc pels estralls dels últims temporals. Simplement és aigua contaminada, amb un gust dur i amarg.
La nostra aigua conté nivells molt elevats de nitrats, calç i arsènic. Una combinació que no resulta letal però que no permet que l'aigua sigui adequada per al consum humà: beure i cuinar. Fet que provoca que tota l’aigua consumida a Santa Coloma per part dels seus habitants i forans sigui embotellada.
Com diu el catàleg de serveis de l’Ajuntament al web municipal, el subministrament d’aigua a la població és una de les seves prerrogatives. Les gestions del consistori per solucionar el problema han estat diverses, diferents governs ho han intentat, des de la captació d’aigua de l’Ebre a Sarral o la connexió amb el canal Segarra-Garrigues. Però cap d’elles, algunes presentades a “bombo i platillo”, s’han materialitzat.
El fet de no poder subministrar aigua potable també complica molt l’establiment d’indústries alimentàries a la població i entorn, ja que l’aigua és vital per aquestes empreses.
Aquesta és la punta de llança d’una reivindicació que cada vegada s’ha anat fent més gran. L’aigua és un servei però l’arribada de la fibra òptica, la cobertura de xarxa telefònica o les comunicacions terrestres, demostren el nivell d’oblit de les administracions sobre el nostre territori.
Tots hem sentit allò de l’”España vaciada”, doncs nosaltres som la Catalunya abandonada. Aquell racó de món, prop de la Panadella, amb uns paisatges bucòlics, una gastronomia riquíssima, un teixit social i associatiu superlatiu i un sentiment de formar part d’una comunitat, la Baixa Segarra, exagerat, una passió per la nostra terra que ens fa no voler marxar. Molts treballem fora però no volem deixar de viure aquí.
Tot i això, som els abandonats.
Posem pel cas, que aquell noi o noia de quinze anys fos de qualsevol altra zona, poble o ciutat del país, potser més proper a la costa. Potser ja amb quinze anys hauria begut de tot, i dins d’aquest tot, un got d’aigua de l’aixeta de casa seva.