Pere Francesch Rom és nascut a Montbrió del Camp però viu a Barcelona, on treballa com a Delegat de Cultura a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) especialitzat en cinema i literatura. És llicenciat en Periodisme per la Universitat de Navarra, ha treballat en diversos mitjans de comunicació com El Correo de Bilbao, Diario de Noticias de Álava i el Diari de Tarragona. Torna avui al poble per fer la presentació del seu primer llibre Gainsbourg i Dalí, moi non plus (editat per Cal·lígraf) entre amics i familiars.
—Ara que has tornat amb el teu propi llibre, com a escriptor, cal recordar els teus inicis en el món del periodisme aquí, al Camp de Tarragona.
—Sí, jo vaig començar a treballar a Reus, al Diari de Tarragona, com a estudiant en pràctiques durant el segon curs de carrera, que cursava a Pamplona. Això devia ser cap al 2001. Després, com que la carrera la feia allà, ja vaig fer les pràctiques a Bilbao i posteriorment vaig treballar a Vitòria. Després vaig voler tornar a casa i vaig treballar al Diari de Tarragona durant un any i mig aproximadament a la secció de Política. Fins que em va arribar l’oferta de treballar a Barcelona i políticament era més interessant per a mi perquè allí és on hi ha el Parlament i vaig acceptar anar-hi. Sempre he tingut però el cuquet de dedicar-me a escriure sobre cultura i quan em vaig canviar de secció de política a cultura dins l’ACN, em canviar totalment la vida.
—Ara que et dediques a la cultura i emets opinió sobre els llibres dels altres, com vendries el teu propi llibre? Per què val la pena comprar-lo?
(Somriu i reconeix que és difícil parlar d’un mateix però finalment s’hi atreveix.)
—El llibre és una carta d’amor a l’art, a la música, a Gainsbourg, a Dalí i al periodisme. Pretén ser un homenatge a una època concreta del segle XX i a dos artistes irrepetibles.
—Aquest llibre és la teva opera prima, t’ha costat molt d’escriure’l?
—Doncs he trigat 10 anys a fer-lo, la veritat és que no trobava el moment d’acabar-lo. També el fet d’escriure’l m’ha portat a un combat amb mi mateix: pensava que cada frase que escrivia havia de ser irrepetible i he pecat una mica de perfeccionista. Suposo que això passa a molts escriptors novells. Emmirallant-me en dos llibres; un de Javier Cercas Soldados de Salamina i un altre de Jordi Lara, Sis nits d’agost, vaig decidir usar la primera persona, això sí, sense ser ni Cercas ni Lara. Això em feia sentir una mica petit, però volia crear empatia amb el lector i ser jo mateix qui el conduís per aquest viatge. Penso que no ens ha de fer por apropar-nos a l’assaig. I tot i que sempre et desaconsellen escriure un llibre en primera persona, quan no ets ningú conegut, jo vaig decidir córrer el risc.No era ningú conegut però tenia alguna cosa per explicar.
—Et va costar molt trobar una editorial que te’l publiqués?
—Trobar una editorial pot arribar a ser una odissea quan és el teu primer llibre, fins i tot vaig pensar també en autoeditar-me’l, perquè crec en la democratització de la informació i perquè ja tenia la història escrita i volia fer-la arribar al públic. Finalment vaig conèixer Edicions Cal·lígraf, que és una editorial petita de Figueres, que ja havia editat Calli i treballi. Recuperant Dalí escrit pel fisioterapeuta Joan Prat, que va encarregar-se de la recuperació del geni després d’un accident que va sofrir a Púbol el 1984. Vaig pensar que el tema els interessaria i així va ser. Em van presentar el llibre a la Setmana del Llibre en Català aquest 2019. Tot i que és difícil competir amb les grans editorials del nostre país, també cal dir que hi ha molt bones editorials petites a Catalunya. Això i el fet que la història que presento és fresca, hi ha provocació, música, art, escatologia, sexe... També és un llibre que queda una mica fora dels paràmetres convencionals de la literatura, a mig camí entre un assaig i una novel·la, tracta d’art, de música… tots aquests ingredients crec que són els que han fet que el llibre hagi generat interès.
—El llibre parla de Dalí o de Gainsbourg? Dit d’una altra manera, què va ser primer Gainsbourg o Dalí?
—He tingut la sort de créixer en una família molt vinculada a la cultura. Els meus avis van ser grans lectors i el meu pare i el meu germà han fet teatre molts anys. Tenia molts discos i llibres a casa i també em portaven molt al Teatre Bartrina i al Centre de Lectura de Reus. La primera vegada que vaig sentir el disc de Gainsbourg Histoire de Melody Nelson vaig quedar fascinat. Es va convertir en una especie d’obsessió per a mi i vaig voler viatjar a París coincidint amb els vint anys de la seva mort. Llavors encara no sabia que escriuria aquest llibre ni que trobaria un ganxo per vincular-lo al nostre país i a Dalí. Després de veure la pel·lícula Gainsbourg. La vida d'un heroi de Joann Sfar en què es veu a Gainsbourg en un apartament de Salvador Dalí, vaig començar a investigar la relació entre els dos. Ara estic orgullós que la gent conegui l’obra de Gainsbourg gràcies a aquest llibre, més enllà de la mítica Je t’aime, moi non plus i que la figura del geni de Figueres, de qui potser ja estava tot dit, hagi quedat en un segon pla.
—Hi haurà un segon llibre?
—Penso que, com a tots els escriptors, m’agradaria escriure una novel·la. De fet, m’interessa molt la història del meu besavi, que fa temps que persegueixo. No sé si hi haurà un segon llibre, però el més important és que ningú et digui que no seràs capaç d’escriure’l. D’això és del que estic més orgullós, que ningú em podrà dir mai: no ets capaç de fer-ho. És important que la gent amb ganes d’escriure no tingui por a la pàgina en blanc, deixi les inseguretats aparcades i s’animi a fer-ho
—Penses que algun dia tornaràs a fer periodisme aquí, a Tarragona?
—Quan vaig marxar a Barcelona pensava que tot girava al voltant de la gran ciutat, que era on tot es movia. També és veritat que cada vegada hi ha més diaris i més emissores de ràdio de pobles petits o ciutats petites que es mouen molt. Després d’escriure aquest llibre i del que m’ha passat he après que tot es mou en el lloc on ets tu.