Vespre humit, poc fred, a la ciutat. M’agrada començar les cròniques parlant de les condicions climàtiques, és una deferència al lector que no s’hauria de perdre. De fet, el periodisme és poc més que això: informar de quin temps fa, amb la dosi justa de subjectivitat que el tema permeti. Gran ambient a Tarragona. Les terrasses són plenes, es respira l’esperit inconfundible del sopar d’empresa, que no és ben bé l’esperit de Nadal però s’hi acosta —ja són si fa o no fa el mateix que els àpats familiars però sense hihis sobre el satisfyer. Cames enfundades en mitges extemporànies, vestits brilli-brilli de quasi-festa, perfums agressius, sabates enllustrades, somriures forçats i rictus alcohòlics.
Fem cinc o sis voltes pel Gasòmetre i voltants i, com era d’esperar, és impossible deixar el cotxe. Per no fer salat, prenc una decisió dolorosa, baixar al pàrquing del Mercat tot i saber que ens costarà cinc euros pel cap baix i avui no ens podrem permetre sopar. La classe mitjana anem molt justos. Però un dia és un dia i em feia gràcia venir a veure com Carod-Rovira presenta els Llibres galàctics de Sisa, un dels últims genis del país, a La Capona.
La Capona és una llibreria, un mena d’espai que m’incomoda perquè està ple de llibres. Entrem darrere de Sisa i m’entretinc una estona mirant-los metre s’acomoda a la part de dalt. Fullejo l’Eugeni Oneguin de Puixkin acabat de traduir per Arnau Barios i imposo un repte tàcit: me’l compraré o no depenent de si em convencen de comprar el de Jaume Sisa. No coneixem ningú —tret de l'editor de Ganzell Eduard Boada a qui saludem cordialment a l'acabar l'acte— i ens fan seure a primera fila. La brometa es fa inevitable i algú l’acabarà fent: demà s’estrena una nova entrega de La Guerra de les Galàxies —mil·lènnial, moderna i per tant menyspreable—, però mentrestant en una llibreria de Tarragona una vintena de persones boomers la més jove de les quals dec ser jo venen a escoltar què els diu el galàctic nacional, que és per sobre de tot un home vell. En aquest país no es pot fer marxa enrere en el temps, ni preqüeles que ens deixin tornar enrere. El nostre jedi ja no té gaire cosa a dir, però li fa il·lusió deixar el seu llegat per escrit.
Es fa presentar per Josep Lluís Carod-Rovira, un altre vell de la tribu, però que enfila un discurs deliciós, trufat de versos i passatges del llibre, amb una lectura generosa i afable, posant la poètica de Sisa al costat dels grans. De Foix, de Brossa, de Rosselló-Pòrcel. A Sisa —jersei amb coll alt deixatat, moviments de mans misteriosos i elegants— li encanta i fa com que se’n va de la sala superat per l’elogi. Ens descobreix, com a concessió local, que un dels heterònims de Sisa és nostre. Els orígens de Ventura Mestres cal buscar-los a Riudoms i la prova concloent detectada per Carod és l’ús del galàctic del mot ‘calcigar’ —tan habitual al Baix Camp— pel més estàndard ‘trepitjar’. Sisa ha de confessar: ho deia sa mare perquè son pare —l’avi de l’artista— era riudomenc. Salta l’exclusiva. Sisa és un altre mite del Camp i ja el podem posar al costat de Gaudí i de Miró, cosa que, ben mirat, quadra el cercle.
I no és l’única exclusiva. Entre el públic es destapa l’ínclit Antoni Batiste com a amic de Sisa i salva un torn de preguntes de la inanició. Primer pregunta per la relació estranya entre Carod i el cantant. Sisa afirma que quan li van dir que el de Cambrils ja no era polític i tenia una relació diguem-ne dispersa amb el partit es va quedar més tranquil i va acceptar que li fes de presentador a Tarragona, coneguda com és la seva aversió a la partitocràcia. Jo em quedo una mica decebut, sobretot després de sentir la dissertació de Carod, i penso que quina pena que ja no estigui tan desplaçat de la política activa. M’encantaria votar-lo per alguna cosa ni que fos a diputat provincial o a virrei de de la Catalunya Sud, un càrrec que li escauria d’allò més.
Però l’exclusiva. Batiste li demana a Sisa si pot fer pública una versió de 'Qualsevol nit va sortir el sol' que va tenir la sort de sentir en ocasió de la Fira de Frankfurt famosa de fa uns anys. En aquella versió substituïa els personatges dels contes infantils per personalitats de la història i la cultura de Catalunya. Es veu que el periodista es va quedar molt impressionat. Sisa es va plantejar fins i tot gravar la cançó amb la nova lletra, però es veu que l’oferta econòmica —no se sap de qui— no el va satisfer. També es va plantejar transcriure la nova lletra al llibre que ahir presentava, però no va gosar. Va fer servir l’excusa que la cançó ja és de tothom, que n’ha perdut el control i que ara ja no s’atreveix a fer-hi cap canvi, per menor que sigui. És una llàstima, potser hauria comprat el llibre. Vaig endur-me a Puixkin a casa.