Les fonts familiars consultades no s'han posat d'acord en indicar una data exacta en què el tió arribava a casa. Tampoc on es desava, l'animal, la resta de l'any. A finals dels anys setanta, principis dels vuitanta, els tions no s'havien d'anar a buscar ni a les Muntanyes de Prades, ni a Burundi ni a la Cotxinxina: apareixien i prou. Que no hi havia prou màgia en tenir una quinzena o vintena de dies un ésser atipant-se de mandarines, cebes i sugus (se'ls fotia mon germà) destinat a ser atonyinat la tarda del dia de Nadal, quedant prenyat, malgrat les garrotades, de joguets i llepolies? Subratllem els mots "animal" i "prenyat" amb el fluorescent, més avall sabrem per què.
L'autor del nostre primer tió, va ser l'avi patern Joan. Nat a Alforja, era el petit d'un regiment de quatre dones que instal·lades en un mas que aixecaren no gaire lluny del camp de futbol del Reus Deportiu —més o menys on hi haurà els hotels i botigues de l'amic Clifton Onolfo— es resistiren a integrar-se en la vida urbana. Els besavis venien d'Albarca. L'avi Joan, aficionat a la fotografia, devia ser allò que se'n diu un manetes, o potser m'ho invento. El costumari familiar li atribueix la construcció de vehicles amb motors de gasogen, és a dir, que funcionaven amb llenya o carbó. Total, que va bastir una bèstia amb el bombo de fusta d'una rentadora, al qual va afegir quatre potes de ferro, una cua de ràfia i un cap de toro de vímet amb dos ulls que eren dues bombetes; fou el primer que va desaparèixer. D'aqui que en el meu imaginari personal, quan sento que parlen de tions, de cap manera em ve al cap un tronc més o menys processista vestit amb barretina o un senzill bitllotot de fusta sota una manta: jo penso en banyes; en banyes!
L’avi Joan es va morir bastant abans que jo pogués esbrinar si en l'afaiçonament del nostre tió hi havia alguna connotació política o cultural. Vull dir que no és gaire comú tenir pasturant, any rere any, per casa, una figura tan singular sense que emergeixin, ni que sigui a posteriori i per complir el lliurament mensual periodístic, un grapat d'interrogants. L'avi Joan es va escapar del camp d'Argelers, diuen; la qüestió política ja la tindríem. Tampoc no em consta que aquell homenet baixet, rodanxó i molt de la conya, pogués xalar veient la salvatjada tauromàtica o sabés on era Creta, qui era Minos o molt menys què era un minotaure. "Als carlins que els enterri Cristo!", deien que exclamava aixecant el porró.
Falta explicar l'altre subratllat. Encara que l'afiguració que un tronc caga, per la xicalla, no representa un gran desafiament si la recompensa s'ho val, en el meu/nostre cas és innegable que aquest dogma de fe nadalenc, era impossible d’assumir. Els regals eren trets de Dins del tió; en aixecar la manta, les nostres manetes infantils, com l'escena aquella d'Indiana Jones al Temple Maleït, s'obrien pas entre la carn metafòrica fins a extreure'n un cor bategant en forma de present. No eren posats Rere el tíó o a Sota el tió, no. Eren posats a Dintre el tió. Potser la meva terapeuta, la doctora Kocinsky, entre electroxoc i electroxoc —només m'ho fa quan no somio el que ella vol que somiï— hi trobi un trauma o altre.
L'ús indiscriminat de la diapositiva per part del meu pare, fa que el relat d'aquells dies resti empresonat en vinyetes emmarcades de plàstic que criden una digitalització urgent, d'aquí que no pugui aportar una prova gràfica del protagonista d’aquest paper; imposava. L'animal, malauradament, va sucumbir en una de tantes mudances que una família disfuncional com la meva arrossega o potser un dia surt rere una caixa o altra en el llistat de trasters i magatzems que ens agrada tenir als reusencs, distribuïts per la geografia propera, per si mai hem de raptar una farmacèutica o simplement necessitem treure alguna cosa de capses ennegrides per la pols on hi ha guixat amb retolador "viure sense mascareta" o "tornar a abraçar-nos" o "sortir de nit".