Si vostè pesa més de 50 quilos, ha de saber que fa exactament cent anys hauria pogut col·laborar en la construcció del Celler Cooperatiu de Gandesa. Ni DNI, ni currículum vitae, ni entrevista laboral en la qual cal anar amb les mans polides i la camisa ben planxada. Res de tot això. Fa un segle, una simple bàscula era suficient per determinar si algú estava en condicions de fer de manobre, i tant hi feia si era un infant de 9 anys, una persona mig cega per culpa de les cataractes o algú que havia quedat coix en la darrera carlinada: si es pesaven més de 50 kg i s'era soci, familiar o amic d'algun soci del Sindicat Cooperatiu de Gandesa, s'estava en condicions d'ajudar a aixecar els murs del celler.
Vaig conèixer aquesta fabulosa història d'inclusió laboral fa uns quants dies, de visita a la capital de la Terra Alta. Si a Santiago la catedral és una església, a Bilbao un camp de futbol i a Sevilla una plaça de toros, a Gandesa la catedral és el celler d'una cooperativa agrícola fundada ara fa un segle per quaranta-vuit famílies de pagesos. Aprofitant l'efemèride, el Sindicat Cooperatiu ha muntat una exposició temporal sobre el centenari anomenada 100 anys de vi, una història de vides que, estructurada de forma cronològica i activa fins aquest febrer, esdevé un passeig per la història de 'la coope': 100 anys de superació, enginy i lluita per mantenir viu l'esforç de moltes generacions de gandesans i gandesanes.
Una de les coses que determinen la identitat tarragonina és la modèstia. Gandesa no en queda exempta. Quan l'any 2007 l'Organització Capital de la Cultura Catalana i Catalunya Ràdio van organitzar el concurs públic per triar les Set meravelles de Catalunya, l'única província catalana en albergar dues d'aquestes set meravelles del país va ser Tarragona: d'una banda, el conjunt arqueològic de Tàrraco; de l'altra, el Celler Cooperatiu de Gandesa. Segurament, però, de tot això vostè no en recorda res, com sovint tampoc no recordem que aquesta és la terra que va enamorar els romans, la que va criar genis com Gaudí, Casals, Miró o Ferrater, la terra de la millor garnatxa d'Europa, del millor arròs de la Península, de l'únic ‘esport’ de masses genuïnament català i, per si no n'hi hagués prou, la terra on rauen els sepulcres reials de quan érem alguna cosa més que el país de pandereta que som ara. Com que malgrat tot això els gironins segueixen sent els més guapos de la classe, poca gent recorda que aquí baix, al cul del món, Cèsar Martinell va construir fa un segle un celler que, des del primer dia, ja s'havia erigit en un temple.
Viatgem fins a l'origen, però. Doni'm la mà i deixi's portar. Som a principis del s.XX i la plaga de la fil·loxera ha arrasat, com un cicló, les vinyes de tot Catalunya. A la Terra Alta, l'any 1914 el nivell d'analfabetisme és d'un 38% i el panorama agrícola al món rural manté encara estructures feudals. L'empobriment provocat per la fil•loxera ha originat un panorama convuls en el sector vinícola, amb l'aparició d'actors poc fiables que saben treure rèdit de la situació, com ara els comissionistes. En aquest context, associar-se en sindicats agrícoles cooperatius és vist per molts agricultors com l'única forma d'assolir independència financera i comercial, permetent no dependre dels bancs ni dels comissionistes per tal de guanyar-se la vida venent vi. Som en ple Noucentisme i la creació de la Mancomunitat de Catalunya provoca una revifalla cultural sense precedents al país: es modernitza l'escola pública, es crea la xarxa de biblioteques públiques, es normalitza la llengua catalana i, sobretot, es fomenta la creació de cooperatives agràries per tal d'enfortir les comunitats locals de pagesos. Com més cultura té la gent, més difícil és que l'enganyin, i és en aquest context, l'any 1919, quan quaranta-vuit famílies de Gandesa decideixen unir les seves forces per crear el Sindicat Cooperatiu de Gandesa.
La construcció del Celler Cooperatiu s'encarrega a Cèsar Martinell, un il·lustre arquitecte de Valls deixeble de Gaudí i que tenia l'habilitat d'edificar cellers com aquell qui fa xurros, ja que en va construir més de quaranta al llarg de la seva vida. A diferència de la resta de cellers cooperatius de l'època projectats per Martinell, alguns dels quals van requerir 10 anys per a ser construïts, el Celler Cooperatiu de Gandesa es construeix en un temps rècord gràcies a la mà d'obra de tantíssims gandesans i gandesanes amb un pes superior a 50 quilos. Aquest esperit cooperatiu és, precisament, el que ha persistit al llarg d'aquest segle, i és el que ha permès superar l'enorme ferida física i moral de la Guerra Civil, la llarga nit de la dictadura —en la qual el Sindicat va deixar de tenir una estructura horitzontal— i, sobretot, el que ha permès que la Cooperativa de Gandesa no sigui només un edifici visitat per turistes, sinó el celler on elaboren avui en dia alguns dels vins més preuats dins la cada dia més prestigiosa D.O. Terra Alta.
Per sort, visitar l'exposició, sortir de nou al carrer i topar-se en ple segle XXI és menys traumàtic si la ciutat per la qual camines és Gandesa, que afortunadament té encara avui aquest deix de precapitalisme on coses com Ikea, Amazon o Burguer King semblen conceptes de ciència ficció. Per això quan fa uns quants dies vaig sortir de la Cooperativa i vaig decidir anar a fer un tomb, vaig tenir la sensació que en els carrers, les places, les botigues i els bars del poble encara s'hi respira l'alè eteri d'un temps perdut, de quan el vi que es bevia no era embotellat i la vida es vivia a granel, al dia a dia, sense excessos però mai sense mancances. Vaig arribar a desitjar entrar a qualsevol botiga i dir «posi'm sis pessetes de perfum», «doni'm dues unces de llenties» o «vengui'm vuitanta cèntims de sabó». Jo, personalment, no sé si a Gandesa algú encara va al bar i demana que li serveixin «mig duro de vi», però el que crec poder afirmar és que el Celler Cooperatiu és per a tothom alguna cosa més que un celler. És una catedral en la qual, des de fa 100 anys, els seus fidels devots es mantenen units al voltant d'una digna creença transmesa de generació en generació, com un solatge: seguir fent de l'agricultura una noble forma d'identitat.