Curiosament el concepte geogràfic de territori serà un dels conceptes de la polèmica gestió del COVID-19. La frase, literal, “el virus no entiende de territorios”, passarà a la història com una de les frases del COVID-19.
Més enllà de les polèmiques, el territori, i de retruc, la geografia, el seu coneixement i el seu, etern, reconeixement, són i seran una de les eines estratègiques per combatre aquesta crisi.
El confinament de la Conca d’Òdena n’és un dels millors exemples. Segurament el COVID-19 no entengui de territoris, igual que la Globalització. Però segurament, la millor resposta al COVID-19 és entendre que no tots els territoris tenen les mateixes característiques, les mateixes dinàmiques, i que per tant, des de cada territori s’ha d’actuar d’una manera diversa per aconseguir l’èxit del conjunt.
I està en aquest coneixement i reconeixement constant del territori i de les realitats territorials una part de la solució dels problemes actuals de contenció del COVID-19, i també s’hauria d’entendre com una eina estratègica de la solució per la progressiva normalització de la nostra mobilitat física.
Som conscients que la millor recepta per lluitar contra el COVID-19 és la nostra immobilitat i confinament als nostres municipis, però arribarà un moment en el que haurem de retrobar la normalitat i alhora recuperar la nostra mobilitat, motiu de ser de la nostra societat i dels temps que ens ha tocat viure.
El retrobament amb aquesta mobilitat, ara limitada, serà progressiu, i no es podrà recuperar la mateixa llibertat de moviment que teníem abans a curt terme, l’exemple de la Xina ens ho demostra. Segurament, primer, tindrem llibertat de moviment dins del municipi, i després haurem de definir unes escales territorials que siguin pràctiques a l’hora de controlar els rebrots del COVID-19, unes escales territorials, que potser, s’haurien de definir.
En el cas de Catalunya, cal que ens tornem a fixar amb Igualada i la Conca d’Òdena. El mèrit del model igualadí ha estat el fet de prendre en consideració un territori que va més enllà del municipi, i que agafa com a referència, el que els geògrafs en dirien un sistema urbà, un sistema territorial que engloba un territori amb unes dinàmiques semblants. Un sistema concebut amb un dels principis bàsics en geografia, que és la continuïtat territorial, però que agafa com a delimitació uns límits que venen definits d’unes dinàmiques i no d’unes raons estàtiques, la Conca d’Òdena és això, Santa Margarida de Montbui, Igualada, Vilanova del Camí i Òdena.
Des de la Geografia catalana, per sort hem tingut gent, molt bona, que ha tingut diverses visions del territori del país, i a vegades no han tingut l’èxit que es mereixen, potser no era el seu moment, però el model defensat per Lluís Casassas, podria tenir una aplicació en el moment que vivim. Estem parlant del concepte de les Municipalies que va desenvolupar el sempre enyorat Casassas.
Les Municipalies eren agrupacions territorials basades en el valor de relació entre diferents municipis i a partir d’aquestes relacions diverses es definien aquests sistemes urbans, o sistemes territorials, i el model igualadí respon en gran part a aquesta lògica geogràfica.
Com dèiem anteriorment, la recuperació de la mobilitat serà progressiva i potser les escales actuals no poden ser les més adients per anar guanyant la normalitat i evitar el màxim de les externalitats negatives d’aquesta crisi. Segurament en un primer moment serà la llibertat de moviment en escala municipal, però desprès ens podem trobar que la escala comarcal sigui massa gran per gestionar les complexitats, i és aquí, on el model de les Municipalies guanya pertinença de cara als pròxims temps, per gestionar mobilitats laborals, econòmiques i familiars.
La geografia sempre torna, i sempre es posa el servei de la humanitat, fem-la servir, fem-li cas.