Mentre que per a la majoria de gent, tenir un gos a casa és tenir un animal de companyia, per a les persones cegues o amb una important pèrdua de visió, els gossos pigall son més que això. Els permeten millorar i fer més segura la seva mobilitat i no haver d'estar constantment pendents de l'entorn.
Tenir aquest acompanyant, però, requereix un procés d'aprenentatge i adaptació, i des de l'ONCE se segueixen uns rigorosos protocols per assegurar-se que s'emparellen una persona i un gos que siguin aptes per conviure. L'impacte de la pandèmia ha fet adaptar i incrementar l'activitat general de l'entitat, i en el cas dels gossos pigall, han pogut mantenir el mateix ritme de lliuraments d'altres anys.
Durant el 2020 se'n van lliurar tres a la demarcació de Tarragona i quinze a tot Catalunya. Els cursos, que abans es feien en dues fases, una a Madrid i una al domicili, s'han passat a fer a casa «perquè l'usuari i el gos puguin conèixer-se en l'entorn més pròxim i es pugui formar una unitat perfecta entre tots dos».
A tot l'Estat hi ha, actualment, més de 1.000 gossos guia de l'ONCE, 175 dels quals a Catalunya. Tot i això, la falta d'hàbits, d'informació o d'educació fan que encara ara, les persones cegues hagin de fer pedagogia amb la gent amb qui es troben en situacions quotidianes, com al carrer o a l'hora d'entrar en un establiment.
«L'Ashley m'ha salvat la vida, durant el confinament»
Una de les afiliades a l'ONCE que té una gossa guia és Elena Gómez, de Tarragona, que fa cinc anys i mig que té l'Ashley, la primera que ha tingut. «No soc cega total, tinc baixa visió, i pel carrer he d'anar amb bastó», explica. Després de temps d'anar amb bastó, va iniciar els tràmits per tenir un gos guia.
Pel que fa a la mobilitat, donen molta més seguretat i tranquil·litat als seus amos, «si estic a Tarragona i li dic 'Ashey, a casa', no he de dir-li res més, no he d'anar palpant les parets amb el bastó per seguir l'itinerari». Evidentment, però, més enllà de la seva feina com a gos guia, s'acaba convertint en un membre més de la família.
«Jo visc sola, imagina't com ha anat durant la pandèmia...», posa d'exemple. «Parlo amb ella, juguem... M'ha salvat la vida, durant el confinament», afegeix. La principal tasca d'un gos pigall, però, és la d'assistir en la mobilitat. Sigui amb bastó o amb gos, les persones que han perdut parcialment o totalment la visió han de mantenir recorreguts marcats.
Una dinàmica que es manté quan es va amb gos guia. En cas d'incorporar algun recorregut nou, primer cal fer-lo diverses vegades acompanyats perquè persona i animal se l'aprenguin. «Als recorreguts de rutina, si per exemple som a la Rambla, jo li dic 'Ashley, cap a casa', i no cal dir-li res més», exposa.
En alguns casos, la gossa pot tenir dos recorreguts diferents apresos per poder arribar a un mateix lloc, i Elena es deixa portar per l'Ashley. Primer el bastó i ara l'Ashley li han permès ser independent. «Agafo l'autobús, vaig a Barcelona en tren, baixo a veure la família a València...».
En alguns casos, com els de les estacions de tren o els aeroports, s'ajuda del servei Atendo. Avisant amb antelació, «quan arribo a l'estació ja estan preparats, quan arribes t'acompanyen fins al seient i al destí ja hi ha una persona esperant, que puja al tren, em recull i em deixa al taxi o a la boca del metro».
«No hi ha hàbits per tractar amb una persona amb gos guia»
Arran de la pandèmia han deixat de fer servir l'autobús, un espai on exposa que «no hi ha educació ciutadana». Es troba amb problemes que també es donen al carrer, però en un espai més reduït, s'incrementen. «No hi ha hàbits de tractar amb una persona que va amb un gos guia», sentencia Elena Gómez.
«Jo pujo tranquil·lament i espero que la gent em respecti quan he de pujar», exposa. «Jo no necessito que em cedeixin el seient, no necessito seure, però si vas amb el gos, és molt més segur per al gos, per mi i per la resta de passatgers, si jo m'assec i tinc l'Ashley sota les cames», explica.
I la mateixa dinàmica es reprodueix en alguns comerços, «encara ara, en un forn de pa del costat de casa, no em van deixar entrar amb el gos i no em van ni voler escoltar». «Jo ho entenc i sempre intento explicar-ho perquè parteixo de la base que no estan informats, i la majoria de la gent ho entén i es disculpa per no haver-se'n adonat, però n'hi ha que ni ho entenen ni ho volen entendre».
Més enllà del sentit comú, la normativa vigent permet que els gossos pigall acompanyin els seus amos a tot arreu, comerços, restaurants i instal·lacions i equipaments privats i públics. «Seguim educant, i no m'importa, però falta molta feina». Sobretot pel que fa a la mobilitat, «curiosament, quan vas amb el bastó, és increïble com tothom detecta que passa una persona que no hi veu, i amb el gos no».
«Crec que com que no n'hi ha gaires, la gent no hi està acostumada, i la gent no es fixa en l'arnès», explica Elena Gómez, «noto molta diferència entre quan vaig amb bastó i quan vaig amb l'Ashley». Un altre hàbit en el qual també ha de fer pedagogia és el d'acostar-se a tocar el gos, que pot distreure l'animal que, en definitiva, «quan ens guia, està treballant».
El fet de no adonar-se que els gossos guia son més que un animal de companyia també comporta problemes als parcs i als espais d'esbarjo per a gossos. «Tot i que hi ha un espai tancat, un pipican on es poden deixar els gossos lliures, la majoria de la gent els deixa anar per tot el parc». «L'Ashley és una gossa, i si en ve un gos que vol jugar, ella també vol i m'estira, em desorienta; és un problema molt gran, i la gent no ho entén», lamenta.
Trobar el gos pigall més adequat per a cada persona
Per poder tenir un gos pigall cal estar afiliat a l'ONCE i passar els filtres que determinen que la persona és apta. Es tracta, principalment, d'haver passat temps amb bastó per adaptar-se a la mobilitat i poder-se fer càrrec de l'ensinistrament del gos. A partir d'aquí s'analitza, també, si reuneix els requisits que li permetran cuidar-se de l'animal en les condicions necessàries tant pel seu perfil psicològic com pel seu entorn i el seu habitatge.
Una vegada sol·licitat el gos pigall cal buscar-ne un que s'adeqüi a la persona, en funció de la mida del gos i de l'alçada o la gambada de la persona. Quan es troba el gos, comença l'ensinistrament, que habitualment començava a les instal·lacions de l'ONCE a Madrid durant unes vuit setmanes.
Arran de la pandèmia, però, s'ha reforçat la segona part de l'ensinistrament, el que es duu a terme a casa i a l'entorn de la persona a càrrec d'un ensinistrador. En el cas d'Elena Gómez, quan fa cinc anys i mig va començar els tràmits, va acabar anant als Estats Units. Tot i que des de l'ONCE aclareixen que s'atenen totes les demandes que es reben, hi ha alguns casos en els quals, segons les característiques de les persones, pot arribar a haver-hi certa llista d'espera.
«L'ONCE té un conveni amb una escola de Rochester, a Michigan, als Estats Units, que va ser la primera escola de gossos del mon», explica. La llista d'espera allà era d'entre un i dos anys, li van oferir la possibilitat, i va accedir-hi. L'Ashley, com la resta de gossos de la institució, va estar durant el primer any de vida amb una família d'acollida.
És a partir de l'any quan tornen a l'escola, on s'ensinistren durant uns sis mesos fins que se'ls fa un examen. Un procés similar viuen les persones candidates a tenir un gos guia. En el cas d'Elena Gómez, va estar-hi tres setmanes, i també va haver de passar l'examen; «la majoria de gent sí, però no tothom torna amb un gos». El motiu és el rigor del procés d'adaptació, que permet assegurar que l'animal i la persona es compenetren perfectament.
La pandèmia reforça el voluntariat de l'ONCE
La directora d'ONCE a Tarragona, Raquel Saavedra, explica que la pandèmia ha fet créixer lleugerament el nombre de voluntaris de l'entitat. «El servei de voluntariat ha augmentat perquè s'ha contactat amb tots els afiliats diverses vegades, sobretot amb la gent gran, per veure si tenien alguna necessitat».
És aquí on han intervingut els voluntaris, tant els habituals com els nous. «Suposo que amb la pandèmia, la gent s'ha vist sensibilitzada i ha volgut ajudar». L'augment no ha sigut molt notori, però sí que s'ha percebut un cert increment del nombre de persones que s'han acostat a l'ONCE per oferir el seu temps.
També s'ha incrementat l'activitat que duen a terme i, com a tot arreu, s'ha digitalitzat tant com s'ha pogut. «Les atencions han sigut més per internet quan s'ha pogut, o telefòniques», detalla. Han quedat com a presencials aquelles que no tenien alternativa, com la rehabilitació visual o l'ensenyament d'un recorregut.