Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Dona llegint un llibre

Un gran èxit editorial

Us oferim avui un article —en el seu dia polèmic— que Pere Calders va escriure a la revista 'Serra d'Or' el juliol de 1965. L'ha recollit Diana Coromines, néta de l'escriptor, en el volum de recent publicació 'Sobre el feixisme, l'exili i la censura', editat per Rosa del Vents. Per contextualitzar-lo, reproduïm també un fragment del pròleg de la curadora.

«L’any 1965 Candel publica Els altres catalans, i Calders escriu a Serra d’Or l’article «Un gran èxit editorial». La reacció furibunda que va desencadenar mostra fins a quin punt la Catalunya dels anys seixanta és un país poc acostumat al debat d’idees, amb una correcció política marcial, que treballa —ni que sigui de manera inconscient— a favor de l’enemic, i on el pensament, en definitiva, es torna estret com una via de serveis.

L’article posa en dubte les tesis bonistes de Candel, que la classe política i intel·lectual catalana ha comprat de manera acrítica. Calders, que sempre les veu venir, ja anticipa al primer paràgraf que la cosa portarà cua dient que «si fos possible, els punts de vista de Francesc Candel serien sospesats i contrastats des d’angles diferents».

En un marc d’idees que, des de l’honestedat intel·lectual, asseguri com a mínim la continuïtat de la nació, Calders assenyala el que gairebé tothom sap: que el més lògic seria ajudar el sud de la península a desenvolupar-se econòmicament per evitar una immigració que no surt de franc.

Ni pels que emigren, que acaben vivint en barraques, ni per la capital del país, que d’un dia per l’altre rep una massa social que difícilment pot absorbir sense posar en perill la llengua i la cultura.

La Barcelona dels anys seixanta va rebre una allau migratòria del sud d’Espanya fomentada —com és sabut— pel règim franquista. Joshua Fishman, un dels pares de la sociolingüística, explica en un estudi dels anys vuitanta que, sense una política lingüística forta i sostinguda en el temps és impossible que la llengua catalana tingui continuïtat davant d’una massa migratòria castellanoparlant d’unes dimensions tan extraordinàries.

Que això es així, la classe intel·lectual catalana ho sabia perfectament. Però a la Catalunya de l’autocensura, que defuig els debats més importants per por, irresponsabilitat o dependència de les engrunes que el règim deixa gestionar a la petita intelligentsia del país, no es podia admetre.

Es va considerar que l’article era ofensiu, insensible, discriminatori. Calders se’n defensa dient que «l’actitud de mestressa feinera manant que la taula sigui allargada i que s’hi posin més plats perquè tenim visites —quantes més serem, més riurem— és del tot encantadora», i denuncia la lleugeresa i la ingenuïtat amb què s’intenta disfressar una discussió que, amb més urgència encara en un país ocupat, s’ha d’abordar amb totes les garanties intel·lectuals».

 

Del Pròleg de Diana Coromines a  'Sobre el feixisme, l'exili i la censura'

 

«Un gran èxit editorial». Serra d'Or, juliol de 1965

Els altres catalans s’ha convertit en una de les obres de més venda en tota la història del llibre català. L’interès pel tema demostra que la nostra sensibilitat es manté viva en considerar els problemes transcendentals, i tot fa preveure que, si fos possible, els punts de vista de Francesc Candel serien contestats i sospesats des d’angles diferents.

Hi ha un aspecte que es fa evident de sobte, i és que, si la massa d’immigrants viu d’una manera tan calamitosa que és urgent de mobilitzar tota mena d’ajuts, fins i tot la beneficència privada i la nostra generositat col·lectiva, és un contrasentit que vingui tanta gent necessitada en una de les zones de la Península de vida més cara.

Amb menys incomoditat per part d’uns i altres, amb més economia, es podria ajudar amb una major eficàcia i sense moure ningú de lloc.

No té cap mena de lògica que una família del sud abandoni casa de maó i teulada per venir al nord a viure en una barraca de cartó i de llauna, i que, un cop aquí, covi el ressentiment i passi per la humiliació de convertir els seus sofriments en un problema públic.

Conec una de les respostes a aquest plantejament: la falta de mà d’obra determina moviments migratoris. Però jo diria que això, com tot, passa per diverses etapes, i avui ja sembla clar que no tenim una capacitat industrial prou gran per a absorbir un doll constant de peonatge.

Vivim una mena d’inflació demogràfica, amb la càrrega de perills que comporten les inflacions.

«Amb menys incomoditat per part d’uns i altres, amb més economia, es podria ajudar amb una major eficàcia i sense moure ningú de lloc».

D’altra banda, és segur que no tot obeeix a la demanda i l’oferta de braços, sinó que s’ha de considerar també un tradicional esperit d’aventura que va tenir molta importància a l’hora de colonitzar nous continents, però que en un marc geogràfic reduït produeix —diguem-ho així— una inquietant barreja de folklores.

En resum (ja que és propi que aquí es parli de llibres), un cop vista l’expectació que ha despertat el reportatge, seria bo d’intentar la recopilació de dades numèriques i fer l’estudi si, amb el que costaria d’ajudar una família posada aquí, no en podríem assistir dues o tres sense tocar-les d’on han d’ésser.

A més, s’evitarien els trasbalsos de la inadaptació, el dolor de l’enyorament i tot d’altres coses.

© 2019, Hereus de Pere Calders. Agraïm a Diana Coromines i a l'editorial Rosa dels Vents el permís de reproducció.