No sóc jo qui hauria d'escriure aquest bitllet. La nostra funció, com a periodistes, és la d'informar, la de formar, la de conscienciar, la de posar context. Res d'alliçonar ningú. La nostra funció són els minut a minut i els reportatges d'obertura: l'opinió, per als que en saben. Ja en tindrem temps, la resta, quan passi l'huracà.
No sóc jo qui l'hauria d'escriure, i per això dies enrere li vaig oferir a una bona amiga infermera, a qui tinc motius per admirar i estimar a parts iguals, si volia fer ús d'aquesta finestreta que se'm concedeix per obrir-se i explicar-nos amb detall la seva 'nova' realitat diària. Perquè sé que serà de molt més valor que el que pugui arribar a escriure jo.
«No puc, Toni, és que estic totalment morta», m'escrivia ahir després de treballar més hores que un rellotge per setè dia aquesta setmana. «Necessito descansar i dormir una miqueta, que demà hi he de tornar», se'm disculpa. Com si calgués. Tan de bo en unes setmanes la puguem llegir per aquí, pel bé i per la salut de tots.
Mentrestant, però, serà bàsic que els que no som experts no pretenguem ser-ho ni aparentar-ho. Escolteu als que en saben, feu cas als que en saben, perquè és a les seves mans on se sosté en aquests dies greus la nostra salut general. I que cadascú de nosaltres faci seva la responsabilitat i jugui el paper que ens correspon. Al·lèrgia eterna al 'cunyadisme', com protestava ahir amb gran encert el company Gerard Recasens.
Baixo ja de la tribuna, que no ha de ser el meu lloc en aquests dies. A destacar, tres apunts. Primer; tot el meu rebuig als imbècils insolidaris que s'han passat el confinament per l'Arc del Triomf. Segon; discrepo del tot amb les autoritats sanitario-militars (?) de cada migdia perquè ni això és una guerra, ni som soldats, ni (potser) volem ser-ho.
I tercer i més important, tot el meu reconeixement als professionals de cap a peus que han mantingut, sempre dignes, el pols de la nostra sanitat pública a cada onada de retallades sagnants i immorals que s'han imposat des de la Generalitat i des del Gobierno com si fos un joc de nens. I que han quedat massa temps sols i desemparats en una lluita —noti's, ara sí, el to bèl·lic voluntari— que era la de tots i totes.
Jo, de gran, vull ser com 'valtros'. Gràcies i tota la força del món.