Encara són moltes les persones les que li continuen fent front a la covid-19 en plena pandèmia. Un dels casos és el d'Hernán, que va romandre 45 dies ingressat a l'hospital, estant 24 d'ells en estat crític.
L'estada d'Hernán no va ser gens fàcil, i és que a l'UCI, va començar a sofrir deliris imaginant que li transportaven a un altre món, que li havia segrestat la màfia italiana.
[predef]catalunya-diari-625[/predef]
És ara quan s'ha tornat a trobar amb dos de les infermeres que ho van atendre en la unitat de crítics del Complex Hospitalari Universitari d'Orense, Lorda i Beni, i ara sap que ja està fora de perill i que elles realment no parlen italià com ell pensava en aquell moment.
24 dies d'al·lucinacions
Constants al·lucinacions són les que va experimentar durant els 24 dies que va romandre en l'UCI a conseqüència de la medicació i el coronavirus, arribant a creure's ostatge de la màfia napolitana.
Tal com apunten els experts, aquesta situació no és aïllada, sinó que són bastants pacients els que experimenten símptomes d'aquest tipus: deliris i episodis paranoics durant el coma induït. «Jo vaig pensar que la màfia italiana m'havia raptat per a experimentar. Tenia tres vies al braç: una era verda, una altra transparent i una altra vermella. Jo no veia cables, jo el que veia era la bandera d'Itàlia», explica Hernán. «Creia que estava en un hospital italià i que em tenien allí per a fer demostracions a estudiants. Cada vegada que veia arribar a les infermeres, pensava que venien a fer proves amb mi. Fins i tot les sentia parlar en italià», relata.
És cert que els deliris d'Hernán li van portar a sentir-se com un autèntic protagonista d'un film de ciència-ficció del qual li va costar molt sortir. «Em veia atrapat en aquest lloc. Vaig arribar a arrencar-me el tub. Vaig pensar que seria l'única manera d'escapar d'aquest lloc. Va ser una història de por, mort i resurrecció», explica Hernán, que després d'això no li van tornar a intubar. «Va haver de lluitar sense tub durant uns dies», diu Beni, una de les sanitàries que el va atendre.
La visita de la seva dona
Van ser dies realment durs per a Hernán en els quals havia de lluitar incansablement per la seva vida. Així mateix, el pacient de 48 anys i sense patologies prèvies relata que va sofrir malsons irreproduïbles. «Una vegada vaig sentir: se'ns va. I jo pensava… Com em moriré amb el jove que sóc?», «Una altra de les coses que pensava és que li havien dit a la meva dona que m'havia mort», afegeix.
Dies després, arribaria el retrobament amb la seva dona i mare dels seus fills, un fet que va suposar per a ell un punt d'inflexió. «La seva visita va ser providencial perquè a mi se m'estava anant el cap. No sabia quant temps portava allí, quant temps em quedava... Sé que he donat molta guerra a les infermeres», afirma.
Tirant la vista enrere, el pacient va arribar a l'hospital amb febre alta i amb sensació d'ofec. Per part seva, la seva dona i fills ja havien donat positiu en covid encara que ells estaven fora de perill, «La meva dona va tenir com una espècie de catarro i els meus fills ho van passar bé. Van ser tots asimptomàtics, excepte una filla que va tenir una mica de febre i una altra dolor, de cap. L'única que no va donar positiu va ser la petita, de quatre anys», explica.
Primer li van diagnosticar una pneumònia bilateral, però als dies, el seu estat de salut va començar a empitjorar fins que li van traslladar a crítics i el van intubar: «Jo no sabia el que era intubar. Jo mai vaig pensar que això em pogués passar a mi. Pensava: si agafo la Covid, com a molt, tindré febre. Ho vaig passar molt malament. La sensació era com de pujar una muntanya, i una altra, i una altra… I mai arribar a la meta», explica.