La tècnica de la hipnosi es caracteritza perquè un individu, conegut com a hipnotitzador, indueix determinades suggestions en un altre individu. A banda, cal remarcar que parlem d'hipnosi clínica en els casos en què es fa servir amb finalitats terapèutiques, per tal d'aprofundir en la psicologia de l'individu en qüestió d'una manera diferent.
Avui en dia, es tracta d'una tècnica amb utilitats diverses, com ara deixar el tabac, aprimar-se, reduir un dolor concret, combatre l'insomni, etc. Tot seguit examinarem el funcionament i l'origen de la hipnosi, si és un mite o si és real, les classes diferents d'hipnosi existents i els seus usos clínics principals.
- També et pot interessar: Recull de les 101 millors frases de Freud
Funcionament de la hipnosi
Segons hem pogut saber a través de 'Viviendo La Salud', la hipnosi ha estat molt utilitzada com a tècnica d'intervenció psicològica al llarg de la història. En aquest procediment, l'hipnotitzador suggereix canvis a nivell de les percepcions, les accions, les sensacions, els pensaments i/o els sentiments d'un altre individu, que és el subjecte participant —segons Jay Lynn i Kirsch, 2005.
Aquests canvis reben el nom de suggestió, perquè la voluntat de l'hipnotitzador és l'encarregada de controlar-los, mentre el subjecte presenta un estat que podríem pensar que s'assembla al son però que, de fet, és un estat d'alta concentració que es caracteritza per una extrema atenció dirigida —segons Raz 'et. al', 2002).
Hi poden haver tres classes de suggestions que es combinen entre elles:
Cognitives, que es basen en la inducció de distorsions de tipus perceptiu, com ara en l'amnèsia selectiva o les al·lucinacions, o de tipus sensorial, com ara una reducció del dolor.
Ideomotores, sempre que el moviment es produeix sense que la persona en sigui conscient, com ara quan s'aixeca un braç.
De repte, en què l'individu du a terme una acció concreta que és incapaç d'aturar, com ara mantenir un braç rígid.
Quant al cervell, la hipnosi emet unes determinades ones de tipus alfa, que situen l'activitat de caire elèctric en un estat que es troba entre el son i la vigília. Així, es produeix un estat de consciència alterat que fa que es redueixi la resposta de tipus intel·lectual i que promou la reactivitat del sistema autònom.
Per últim, tot i que hem destacat que aquest procés es veu induït per un individu i que un altre el rep, en realitat la hipnosi és un procés que té més complexitat i que fa necessària la participació activa de les persones que s'hi sotmeten.
Fa segles que diferents cultures recorren a aquest procediment, tot i que sobretot dins del camp de la psicologia cal destacar que l'origen de l'aplicació clínica de la hipnosi es troba vinculat a l'aparició de la psicoanàlisi.
Història: des del magnetisme animal fins a la psicoanàlisi
Cap al final del segle XVIII, s'estaven desenvolupant una sèrie de teories i de pràctiques diferents que volien comprendre el funcionament de la ment i acabar amb un seguit de simptomatologies diferents.
Un dels professionals de la salut més reconeguts de l'època a Alemanya era en Franz Anton Mesmer, que s'encarregava de provocar determinats estats de suggestió que ajudaven a millorar alguns símptomes en pacients concrets, a través de la implementació dels postulats que es trobaven a la teoria de l'èter, que va ser l'antecedent del magnetisme a través de la creença en una substància omnipresent i lleugera.
Com que li conferia una explicació fisicoquímica, el doctor va donar a la seva tècnica el nom de magnetisme animal. Una temporada més tard, el 1843, un metge escocès anomenat James Braid va dur a terme un perfeccionament del mètode i va donar-li el nom d'hipnosi.
El mètode estava caracteritzat per un tret específic: mentre durava l'estat hipnòtic, Braid donava la instrucció de recuperar-se als participants. Així, per exemple, si algú patia una rigidesa que no tenia una causa orgànica, li donava la instrucció de moure el braç. Cal remarcar, de fet, que aquest mètode era efectiu especialment en el cas dels trastorns de tipus psicosomàtic.
Quan es tornava a la vigília, els subjectes constataven que els seus símptomes havien desaparegut però no recordaven que haguessin fet res per tal de poder recuperar-se. En aquell mateix moment, el cèlebre neuròleg Sigmund Freud estava duent a terme el desenvolupament d'un model clínic propi, la psicoanàlisi.
En un primer moment, Freud va mirar d'aplicar la hipnosi mentre duia a terme el seu ofici terapèutic. Ara bé, com que fracassava de manera constant com a hipnotitzador, i s'oposava a l'anul·lació de la voluntat dels subjectes, va acabar desistint pel que fa a aquest mètode i va posar en pràctica una tècnica diferent, anomenada associació lliure.
De fet, això va constituir l'inici del típic divan de la clínica psicoanalítica i de mètodes realment rellevants per a aquest model, com ara la transferència i l'associació lliure.
- També et pot interessar: Els 25 millors cursos sobre psicologia en línia i gratuïts
Mite o realitat?
Després que, durant molt de temps, la hipnosi es definís com un estat de trànsit que un hipnotitzador induïa a un hipnotitzat, es van arribar a desenvolupar teories diferents per tal d'explicar-la més adequadament.
Entre les teories explicatives més rellevants de la hipnosi destaquen, entre altres, el Model integratiu de Lynn, la Teoria cognitivoconductual, la Teoria sociopsicològica de rol, la Teoria socipsicològica de Spanos, la Teoria neodissociativa i la Teoria de l'expectativa de resposta de Kirsch.
Aquestes teories, a grans trets, tenen en comú la proposta que, més que un estat de trànsit en què el participant quedi passivament i involuntàriament submergit, la hipnosi consisteix en la posada en marxa d'intencions i rols diferents en què es manté l'hipnotitzat com un subjecte actiu.
Així, el participant cal que primer de tot tingui prou coneixements previs al voltant de la situació de la hipnosi i de tot allò que requereix. A més, les demandes situacionals, les autopercepcions i les habilitats imaginatives també resulten rellevants.
En altres paraules, per tal que la hipnosi es pugui dur a terme amb èxit, resulten molt rellevants la motivació, l'actitud i les expectatives de resposta de les persones que hi participen.
Per tant, és possible afirmar que, tot i que hi ha un gran nombre de mites que s'han establert al voltant d'aquest mètode —només cal que ens vingui al cap la imatge icònica d'un hipnotitzador en algun espectacle com els dels circs—, la hipnosi constitueix un fenomen de debò que està condicionat per diversos factors de tipus sociològic i psicològic com els que hem esmentat.
Ara bé, això no vol dir que el procés sigui efectiu i fàcil per a tothom o que s'hagi de recomanar en qualsevol circumstància. Igualment, més endavant parlarem dels usos més recurrents de la hipnosi i dels trets que caracteritzen les tècniques professionals més rellevants en aquest àmbit.
Els 5 usos més recurrents que té la hipnosi clínica
El nom d'hipnosi clínica serveix per designar un procés en què s'indueixen suggestions amb finalitats mèdiques. Per tant, aquesta classe d'hipnosi, que en determinats contextos es coneix amb el nom d'hipnoteràpia, té un valor essencialment terapèutic.
De la mateixa manera, i a causa de la importància que ha tornat a adquirir en les darreres dècades per a la psicologia, alguns consideren que la hipnosi clínica és una eina complementària dels tractaments mèdics, psicodinàmics i cognitivoconductuals, sobretot en el cas de reduir l'ansietat i el dolor del subjecte, però igualment en altres qüestions que tenen menys o més suport científic, com ara deixar el tabac, perdre pes o combatre l'insomni.
1. Perdre pes
Com a mètode per tal de baixar de pes, la hipnosi està considerada com un tractament que pot tenir una possible eficàcia, sempre que es faci servir complementàriament amb una intervenció cognitivoconductual que no sigui curta.
Determinades investigacions han mostrat que el fet de combinar aquests diferents mètodes pot contribuir a perdre pes d'una forma més ràpida, sobretot perquè la motivació personal s'hi veu implicada i, gràcies a això, també s'implica el seguiment disciplinat de les instruccions de la teràpia destinada a perdre pes.
Ara bé, els especialistes diuen que en aquest cas encara s'han de fer més investigacions per tal de comprovar l'eficiència de la hipnosi.
2. Combatre l'insomni
Les repercussions que tindria la hipnosi per tal d'ajudar la persona a dormir millor i més no s'han investigat tant com en altres usos. De manera general, s'estima que aquest mètode podria tenir efectes importants a l'hora de reforçar els efectes de tècniques diferents com ara les teràpies de tipus farmacològic i psicològic.
Encara que la hipnosi no té la capacitat d'eliminar l'insomni del tot, pot ajudar a incrementar la qualitat del son sempre que es combini amb algunes altres tècniques d'intervenció. Com a mètode de relaxació, pot tenir efectes similars a d'altres mètodes com ara el ioga o el 'mindfulness'.
Aquest fet també resulta rellevant perquè l'insomni, més enllà de constituir un símptoma aïllat, és una manifestació d'un gran nombre de patologies, tant psicològiques com mèdiques.
3. Calmar l'ansietat
L'eficiència de la tècnica de la hipnosi també s'ha investigat en l'àmbit de la reducció de l'ansietat, amb el descobriment que induir suggestions pot resultar d'utilitat per tal de complementar algunes altres tècniques de tipus psicològic, sobretot les cognitivoconductuals.
Igualment, la hipnosi pot ajudar a disminuir més ràpidament l'ansietat i, a banda, si l'individu està motivat pel que fa a aquests mètodes, això pot fer que s'afavoreixi l'adherència al tractament. Aquest fet s'ha investigat sobretot pel que fa a les fòbies i a través de la tècnica d'exposició en viu per mitjà de la hipnosi.
4. Deixar el tabac
Com a tècnica per deixar el tabac, la hipnosi pot resultar un tractament d'eficàcia. De manera general, resulta millor disposar d'un tractament a base d'hipnosi que no disposar-ne de cap. Ara bé, això no implica que l'eficàcia de la hipnosi sigui més alta que la d'altres tractaments.
Igualment, la seva eficiència ha estat avaluada de manera específica a través d'enquestes en què els participants fan la valoració dels seus períodes d'abstinència, i això proporciona una informació rellevant, tot i que no definitiva, al voltant de la disminució de la dependència pel que fa al tabac.
D'aquesta manera, la hipnosi pot resultar eficaç per deixar el tabac però únicament com un tractament de suport que es combina amb altres tractaments bioquímics que fomentin l'abstinència.
- També et pot interessar: Desmuntem els 10 tòpics més estesos sobre la psicologia
5. Mitigar el dolor
La hipnosi, en aquests casos, es fa per tal d'induir un estat d'analgèsia hipnòtica. Això vol dir que recorre a suggestions pensades per reduir el dolor que sent el subjecte. Resulta útil sobretot per tractar el dolor de tipus agut.
Pot gaudir, de fet, de la mateixa eficiència que alguns altres procediments de tipus condictivoconductual. Igualment, en un grau menor resulta eficient per tal de tractar el dolor crònic, tot i que també ha resultat d'utilitat.
De la mateixa manera, té el punt positiu que, quan es combina amb alguns altres tractaments de tipus psicològic i mèdic, els seus resultats es poden deixar veure amb un esforç i temps menors. Això es produeix perquè pot afavorir o facilitar altres tècniques d'intervenció.
Les suggestions de tipus hipnòtic, en termes neurofisiològics, fomenten que es controli la reactivitat del sistema nerviós autònom del subjecte, igual que l'experiència o la valoració afectiva que es fa del dolor.
La hipnosi i les seves fases generals
La hipnosi, de manera general, segueix tres fases bàsiques: la inducció hipnòtica, la suggestió hipnòtica i la d'inducció. La primera de totes consisteix en el procés de relaxació inicial que farà que l'individu concentri la seva atenció. La segona consisteix en la pròpia suggestió i, pel que fa a la tercera, és el procediment que implica sortir de l'estat de relaxació.
González Ordi, per altra banda, ens explicava a la seva obra del 2001 que el procés de la hipnosi segueix un total de 4 fases:
La fase preinductiva, en què es fixen els passos i els objectius, s'assegura la cooperació dels participants i s'aclareixen les idees o pors equivocades al voltant de la hipnosi.
L'etapa en què s'apliquen les diverses tècniques d'inducció hipnòtica, un moment en què també es procedeix a la identificació de les variables que cal treballar amb el participant prèviament a la inducció per tal de facilitar que estigui receptiu a les suggestions.
La fase en què s'administren les suggestions concretes i es fa una modificació de les corresponents respostes de tipus subjectiu, cognitiu, motor o psicofísic.
L'etapa posthipnòtica, caracteritzada per l'aprenentatge, la generalització i el manteniment de les respostes que es produeixen mentre dura la hipnosi.
Tal com caldria esperar, per dur a terme aquest procediment cal un entrenament professional concret. Així, no s'hauria de fer sense tenir un coneixement exhaustiu dels mecanismes d'acció dels quals disposa i de les repercussions per als seus participants.
Tècniques més habituals
Les etapes que acabem d'explicar es duen a terme amb trets diferencials en funció de la tècnica d'hipnosi que impliquin.
Entre les tècniques més habituals, destaquen la hipnosi ericksoniana, la hipnosi regressiva i també l'autohipnosi. Tot seguit veurem què implica cadascuna d'aquestes tècniques.
La hipnosi ericksoniana
Aquest tipus d'hipnosi s'anomena així a causa de l'hipnoterapeuta i psicòleg John Milton Erickson, originari dels Estats Units. El seu tret principal és que indueix un estat d'hipnosi en què el subjecte es manté en estat d'alerta.
El trànsit, segons aquest enfocament, es defineix com un estat de consciència alternatiu dins del qual destaca el predomini de l'activitat de l'hemisferi dret que tenim al cervell, cosa que afavoreix la percepció de sensacions corporals i la introspecció, a banda de la consciència temporal i espacial.
Aquesta tècnica d'hipnosi és una de les més populars del planeta a causa dels efectes que té, entre altres, com a tractament de suport en classes de dolor diferents i en patologies de tipus musculoesquelètic, a banda de com a tractament per mitigar el malestar de tipus psicològic.
La hipnosi regressiva
Aquesta mena d'hipnosi és una tècnica que ha originat una controvèrsia considerable dins de l'àmbit de la ciència. De manera general, cal destacar que es fonamenta en la inducció de suggestions per tal de construir alguns records al voltant del passat. De fet, aquesta mena d'hipnosi rep el nom de regressiva concretament per l'enfocament que té cap al passat.
De la mateixa manera, s'ha discutit molt aquesta tècnica: lluny d'encarregar-se de recuperar determinats records al voltant d'esdeveniments del passat o, fins i tot, d'alguna possible vida anterior, sovint aquests records es basteixen en funció de determinades valoracions del present, cosa que altera les memòries.
L'autohipnosi
Com que la hipnosi és una tècnica de tipus terapèutic, normalment es du a terme amb l'ajuda d'un professional. Ara bé, es pot practicar també autònomament si s'ha rebut un entrenament pertinent.
Algunes persones pensen que, en realitat, els processos d'hipnosi són autohipnosis, perquè tothom que cooperi amb el procediment d'una forma motivada i que no tingui temors falsos pot ser sotmès a la hipnosi.
La diferència que existeix és que, quan hi ha autohipnosi, les suggestions són autoinduïdes, és a dir, que no hi ha ningú extern que hi participi. De la mateixa manera, es tracta d'un procediment que requereix un grau elevat d'autocontrol i un domini important de tècniques de relaxació diferents, a banda d'un coneixement exhaustiu de les tècniques existents per a la suggestió, per tal que es produeixin estats de consciència alternatius.
- També et pot interessar: Diferències entre psicoterapeutes, psicoanalistes i psicòlegs
Referències bibliogràfiques:
Capafons, A. i Mazzoni, G. (2005). ¿Es lo peligroso de la hipnosis el hipnoterapeuta?: Hipnosis y falsos recuerdos. Papeles del Psicólogo, 89: 27-38.
González-Ordi, H. (2005). El empleo de las técnicas de sugestión e hipnosis en el control y reducción del dolor: implicaciones para la psicooncología. Psicooncología, 2(1): 117-130.
Fernández García, R., Secades Villa, R., Terrados Cepeda, N., García Cueto, E. i García Montes, J. M. (2004). Efecto de la hipnosis y la terapia de aceptación y compromiso (ACT) en la mejora de la fuerza física en piragüistas. International Journal of Clinical and Health Psychology, 4(3): 481-493.
Jay Lynn, S. i Kirsch, I. (2005). Teorías de hipnosis. Papeles del psicólogo, 25(89): 9-15.
Mendoza, M. E. i Capafons, A. (2009). Eficacia de la hipnosis clínica: resumen de su evidencia empírica. Papeles del psicólogo, 30(2): 98-116.
Montgomery, G. H. i Schnur, J .B. (2005). Eficacia y aplicación de la hipnosis clínica. Papeles del psicólogo, 25(89): 3-8.
Raz, A., Shapiro, T., Fan, J., i Posner, M. I. (2002). Hypnotic suggestion and the modulation of Stroop interference. Archives of General Psychiatry, 59(12), 1155-1161.
Robles, T. (2007). Concierto para cuatro cerebros en psicoterapia. Alom Editores: Mèxic.
Ruiz Iglesias, H. (2010). Guía práctica de hipnosis. Nowtilus: Espanya.