El passat dilluns, 13 de gener, vaig assistir a la tertúlia d'Onda Cero, acompanyat per l'advocat, i columnista, Dánel Arzamendi, i el periodista torrenc, Jordi Salvat, amb el periodista Pablo Alcaraz com a director d'orquestra. El tema va ser la reestructuració del sistema ferroviari tarragoní amb la posada en funcionament de la variant Vandellòs-Tarragona, del Corredor Mediterrani.
En un moment de la conversa va entrar en directe l'antic diputat d'ICV, i membre de la plataforma en defensa del transport públic, Daniel Pi. El reusenc, a banda d'un discurs molt didàctic, va llançar una idea inquietant: «ben aviat comencen les obres del tercer fil, tot és susceptible d'empitjorar». Ep, vaig pensar, del tercer fil una miqueta en sé!
Resulta que l'any 2012, de fet del 2012 fins a l'any 2018, vaig treballar a la subdelegació del govern espanyol a Tarragona, a les ordres del subdelegat del govern d'aleshores, Jordi Sierra. En Jordi és un paio molt ben parit, un tros de funcionari i tarragoní convençut, tot i haver nascut a Monzón. Al Jordi, i al Rafa Luna (un altre tros de persona i amic enorme), i a tots aquells que vam passar per la subdelegació en uns anys tan convulsos, ens dolia Tarragona i, com que ens dolia Tarragona, sabíem que el tercer fil era una autèntica atrocitat.
Des de la subdelegació del govern vam intentar fer de contrapès lleial, amb un somriure als llavis, a la fantàstica tasca de relacions institucionals, i relacions públiques, que va dur a terme l'aleshores president de l'Autoritat Portuària de Tarragona, Pep Andreu.
Pep Andreu tenia entre cella i cella augmentar l'oferta de tràfics del Port de Tarragona. Volia acabar amb l'ombra que planeja sobre el Port de Tarragona, que és un port només de canonades, de materials químics. Poso un exemple d'aquesta diversificació de tràfics feta amb col·laboració institucional: en Pep Andreu, amb el suport d'en Jordi Sierra, va aconseguir que el Port pogués exportar ramats vius. Era una petició bàsica pel sector ramader de Lleida que, fins aleshores, havia de baixar fins a Cartagena per poder exportar ramat viu.
I si els ramats va ser un exemple de 'win win', la història del tercer fil va anar de manera diferent. En Pep Andreu es va disfressar de representant de les empreses del polígon químic sud en aquest tema. Bé, del polígon i també d'algunes empreses automobilístiques, que ell volia que poguessin exportar des de Tarragona.
Cal diferenciar el tema de les químiques perquè, aleshores, es va fer córrer que el tercer fil era una petició de Repsol i a Repsol, a l'anterior director del Complex a Tarragona, Joan Pedrerol, tant li feia. De fet, pel gegant energètic la Reus-Roda, la nostra aposta, no la veien pas malament pel fet, sobretot, que una part de la línia els hi creua el polígon.
Una altra de les 'fake news' que es van llançar per fer callar les veus que no volien el tercer fil era que la Reus-Roda estava tancada. Fins fa poc la categoria de la via era de velocitat «0», que és la velocitat que es marca quan una via queda en desús però es pot tornar a utilitzar. Mentre la ciutadania de Tarragona rebia aquest bombardeig de 'fake news', mitges veritats i mitges mentides que conformaven una gran olla barrejada d'interessos econòmics, hi havia un parell de veus polítiques, ICV i el PP de Tarragona de l'Alejandro Fernández, que s'oposaven al projecte.
M'aturo una mica en la figura de l'Alejandro, per contraposar-la amb l'aleshores alcalde, el socialista Pep Fèlix Ballesteros. L'Alejandro va tenir l'habilitat estratègica d'entendre, des del minut 1, que el tercer fil suposava per Tarragona capgirar l'ordre lògic de les coses: passatgers fora de la ciutat i mercaderies pel bell mig de Tarragona. La seva posició va ser valenta i forta i li va costar les antipaties eternes de l'aleshores ministra de Foment, Ana Pastor, del seu mateix partit.
Pastor tenia en molt alta valoració a Pep Andreu, el president del Port d'aleshores, i no entenia per què el seu partit a Tarragona s'hi oposava. La ministra veia que els alcaldes de molts municipis li demanaven el tercer fil, que empreses importantíssimes li demanaven el tercer fil i se li feia increïble el posicionament del PP de Tarragona. El PP de Tarragona d'aleshores es va posar del cantó dels ciutadans i en contra dels interessos dels nuclis de poder tarragonins, sempre disposats a vendre la ciutat si en poden treure algun profit.
L'alcalde Ballesteros, una bona persona, va voler mantenir la seva bona relació amb en Pep Andreu i quan va veure que el tema del tercer fil se li complicava, va haver d'inventar-se un altre titular, una idea que li prengués protagonisme a l'Alejandro però que no l'obligués a tallar relacions amb el port. D'aquest brainstorming va sortir l'altra gran llegenda del tercer fil: la seva provisionalitat. Ho faré breu: ningú es gasta 200 milions d'euros en quelcom provisional, ningú! Pensar el contrari és enganyar-se o mentir.
A la subdelegació del govern vam ser discrets, érem tres persones molt disciplinades que compartíem que els draps bruts s'havien de rentar a casa. Vam trobar el suport d'uns enginyers d'Adif Catalunya que en el seu temps lliure ens van donar un cop de mà per tenir una alternativa al tercer fil.
Aquesta alternativa va arribar a la taula del secretari general d'Infraestructures del ministeri de Foment, Manuel Niño, i allí va morir, perquè a Madrid estaven fermament convençuts que el tercer fil era el que demanava Tarragona. De fet, el missatge va tornar a ser que el tercer fil era una petició de tot el territori i, si es repassa l'hemeroteca, es veu que totes les autoritats van tancar files amb aquest projecte.
Així doncs, sí ara no tenim Euromeds i hem perdut Rodalies per anar a Barcelona no és pas culpa del Port de Tarragona ni de Pep Andreu (un fantàstic executiu); tampoc és responsabilitat de les químiques, que prou fan donant tantíssims llocs de feina com donen; ni d'Ana Pastor, que al cap i a la fi va fer allò que li demanava al territori.
Si avui en dia hem perdut el tren, és perquè als representants polítics de Tarragona i voltants ja els hi va estar bé. Si hem perdut el tren, és perquè la societat civil tarragonina va aconseguir mobilitzar-se pel tren, un tema ciutadà, però després va veure que són molt més entretingudes les batalles de campanar amb Reus. I si no em creuen, mirin com va començar i com va acabar l'agrupació Mou-te.
Tarragona és la ciutat dels debats eterns i les discussions inútils. Si a Reus els hi va millor, és perquè no dubten en posar fil a l'agulla quan toca. A les elits tarragonines els hi molesta que algú, com hauria pogut ser n'Alejandro Fernández, pugui construir una Tarragona diferent que ells no controlen. Si volen saber els tarragonins perquè no tenim tren, han de mirar cap a la plaça de la Font i al passeig de Sant Antoni.
PD El polígon sud té un repte gegantí davant seu: recuperar la confiança de la ciutadania. Les empreses grans, que fan les coses bé, haurien de mirar qui tenen de veí. Vagi una fortíssima abraçada cap als familiars dels morts, i ferits, en la terrible explosió d'IQOXE.