Ara estava pensant molt intensament —fumant a la terrassa de casa, esguard fix en l’horitzó, mar enllà— en com serem recordats. I no em refereixo tant a les nostres accions quotidianes en qualitat de dones i homes que viuen com poden un canvi traumàtic de mil·lenni, com en el que quedarà escrit per alguns que es reclamen portadors d’interpretacions fidedignes d’aquesta època convulsa, caracteritzada pel canvi de mans en el monopoli de la informació i la reestructuració cibernètica dels cervells. En l’entretinguda batalla pel relat del conflicte polític català, aquests descosits es veuen molt més que en cap altra qüestió. De fet, m’esgarrifo que, d’aquí posem per cas cinquanta anys, algú pretengui comprendre els esdeveniments que vivim en directe en els textos de Francesc Marc Álvaro, Cristian Campos, Enric Juliana, Guillem Martínez o Enric Vila. No entendran res. Fliparan.
Poso els noms d’aquests cronistes com a exemple perquè són representatius de diferents teories sobre el Procés i tenen la voluntat manifesta i encomiable de capir-ho tot, de pintar el quadre sencer i íntegre, però que són clarament parcials. La publicació del llibre periodístic Tota la veritat —que fixa per fi fets que, tret d’algun detall ingenu, semblen incontrovertibles— demostra que la voluntat dels relats d’aquests generadors de l’opinió dels dos darrers anys és només agafar-ne una part, de la veritat. La que els convé. ¿És legítim? A alguns, honestament, només els interessa el seu costat de la història. Altres són manipuladors amb altes dosis de mala fe. Altres són directament sabatots intel·lectuals. Cadascú que col·loqui, segons les seves preferències, cada cronista en la categoria que vulgui. Personalment, encara estic avaluant si faig explícites les meves; fins al final de l’article no ho sabreu. Als que no estem dotats per pintar aquests grans frescos —no som Fortunys, només sabem fer anar maldestrament els plastidecors— ens toca acolorir els contorns de les línies traçades en aquests discursos totals. Com que no en sabem gaire, però, sempre guixem fora de la ratlla i pixem fora de test.
Anem més enrere. Molt enrere. Deia Plató a la República que els governants poden usar «l’engany pel bé del poble, tant si es tracta d’enganyar l’enemic com si cal enganyar els mateixos ciutadans». Plató tenia un problema greu. Titllava de falsos els mites homèrics i hesiòdics sobre déus i herois que sostenien espiritualment l’Estat. Però alhora entenia la necessitat del control religiós del poble per fer-lo governable. Això, de manera moderna, es tradueix en el mantra de politòlegs «qui controla l’agenda, controla el poder» i és usat transversalment i diària. No hi ha república sense mites, no hi ha política sense mites, no hi ha progrés sense mites. Vist així, la responsabilitat màxima de l’intel·lectual no és escatir i fixar la veritat sinó acotar-la i fer-la manipulable. Crear i controlar els mites per facilitar la feina del Poder. Oidà. Sense anar més lluny, encara recordo amb simpatia l’encàrrec que se’m va fer a mi: crear un relat mitològic del petit país tarragoní que ajudés a articular un discurs polític regenerador. No m’ha sortit gaire bé però d’entre els meus incomptables fracassos és del que n’estic més orgullós.
Però parlàvem de Grècia. Si Plató es va veure obligat a elaborar aquesta solució de compromís era perquè el pressionaven. Amb el desenvolupament de la ciència hel·lenística, els mecanismes de control religiosos feien aigües. És natural: una societat no avança si els seus mites no avancen amb ella. Ho hem viscut contemporàniament: la ciència i la tecnologia han enderrocat en molt pocs anys dos mil·lennis de domini dels mites cristians en el pensament occidental, per exemple. La preeminència de la Raó que s’imposa en temps aristotèlics acaba amb tot misteri i a partir de llavors Grècia només s’aguanta per l'expansió militar d’Alexandre. Quan l’imperi també decau, la civilització grega, sense mites ni força per imposar la raó científica, agonitza. Plató sempre va tenir raó, un altre tipus de raó, més complexa i més humana.
De fet, els coetanis de Plató ja se n’enfotien, de la religió. Hi va haver un corrent d’interpretadors racionalistes dels mites que es va anar fent cada cop més nombrós. En temps d’Aristòtil eren legió. Defensors de la veritat a ultrança, repel·lents, gent que pensant-se que eren els més llestos eren els que entenien menys com funciona el món. Hi havia un tal Palèfat que era un cas clínic. Es diu que era deixeble d’Aristòtil i que el mateix mestre el va batejar amb aquest renom que vol dir ‘especialista en fets antics’. Vull creure que si el cridaven així pels carrers d’Atenes és que el collonaven una mica, però no ho sabrem mai. Ens n’ha arribat un llibre divertidíssim, titulat Històries increïbles. No té cap mena de gràcia estilística o literària. S’hi dedica a agafar passatges d’Homer o de la mitologia i dir que tot allò no és possible, que és tot invent i mentida.
Hi diu coses com que no pot ser que la humana Pasífae donés a llum el Minotaure «perquè és impossible que cap animal copuli amb un altre que no tingui la matriu proporcionada al seu sexe». O que Dèdal i Ícar en realitat no van volar amb ales de cera perquè «pensar que algú voli i, a més, amb ales acoblades artificialment, és inconcebible». Es veu que Palèfat no es podia imaginar el Flyboard de l’exèrcit francès. També afirma que les Amazones no eren pas dones, sinó guerrers mascles bàrbars amb llargues túniques i cabelleres lligades amb cintes, que inclús s’afaitaven la cara, per despistar. «Si mai no ha estat propi d’una dona fer la guerra —escriu Palèfat—, no hi ha motiu perquè ho sigui precisament ara».
En definitiva, és tot un al·legat contra la credulitat i a favor de la ciència, la filosofia i la mirada escèptica. Però, esclar, sense adonar-se de les limitacions del coneixement d’aquell temps. Cosa que porta el llibre al paroxisme i provoca l’efecte contrari: t’agafen ganes que calli i que torni Homer a enredar-te amb la seva gràcia i salero. De tot plegat, se’n pot inferir que tenir esperit científic, sentit comú i cercar la veritat no t’eximeix de ser gilipolles. Salvant les distàncies, recorda el típic cunyat de sobretaula que a l’hora dels licors et recorda, com qui et fa avinent una veritat revelada, que Jesucrist no podia ser ros i d’ulls blaus perquè era palestí o que la Mare de Déu era una adúltera. Escolti: ja ho sé, deixi’ns creure en pau, que ens fa molta falta per passar aquesta vall de llàgrimes.
Arribats fins aquí, és evident que l’engany només és lícit amb el sobreentès de la connivència. És a dir, hi ha mentides consentides necessàries —sí és sí—, malgrat que ara tot siguin clams unànimes en pro de la veritat absoluta. Que ja ho sabíem, cony, que no hi havia estructures d’Estat preparades, però vam fer veure que ens ho creiem, per interès propi —col·lectiu— i per si sonava la flauta. Aquestes troles són necessàries perquè són de l’única manera que sabem avançar. Els bitllets de banc, el matrimoni, el Procés. Tot ficcions on donem una mica de marge a la falsedat per assolir béns majors. «L’engany pel bé del poble». No gosaria mai, perquè em semblaria inhumà, condemnar ningú per haver aplicat la recepta platònica.
Per tant, la pregunta natural hauria de ser: ¿quan esdevé una societat prou madura per no necessitar que l’estiguin martellejant tot el dia amb la veritat, com un lloro penjat a l’espatlla? ¿Quan ens haurem tornat a guanyar el dret al misteri, que és el que ens fa ser com som? Jo no ho sé. Potser ja ha passat. Potser, empatxats de tanta veritat ens han tornat a colar un altre mite, gràcies a déu. I sobre qui m’agrada més que me la foti —ara que som al final de l’article— que sigui qui s’entretingui més en els preliminars.