Era un bon home, era un home bo. Ningú ho discutirà. Tenia en cartera uns quants temes d’actualitat que volia espolsar en aquest article d’opinió després d’un gener frenètic, però ja no. No valen res, ja. Ens has marxat, Julià, i tot es torna de cop molt secundari. Del tot secundari. Quina putada, Julià.
Suposo que, fora d’Altafulla, la Pobla i la resta d’hàbitats naturals on es va fer estimar des de fa dècades i dècades, a algun lector li resultarà llunyà aquest escrit. Benvingut sigui. Us explico, encantat, que el Julià Pérez era una d’aquelles persones que dignifiquen el poble, la vida de poble. I que per això estem tocats.
El recordaré sempre com el Policia Local que no s’enfadava, del «són coses de nens» i el que et feia veure, des de ben petits, que res era tan greu. Aquesta sí que ha estat greu, Julià. I pel Camí de la Creu que tant et coïa no poder participar en aquests últims anys. Ja feia anys que la salut no es portava bé amb tu, però collons com t’estimàvem. Estic segur que ho sabies.
En aquella entrevista per a la revista del poble —i ja en farà anys, d’això—, em deies que «cap reconeixement ni premi com l’estima de la teva gent!». En sabies, d’això. Tants anys de bondat repartida suposo que d’alguna manera acaben retornant. T’enyorarem moltíssim.
Ens quedem amb lo bo, que no és poc. Amb el carinyo, amb la tendresa i amb el caliu de casa, que és el que eres, ets i seràs. I sé que serem feliços de recordar-te així. T’ho vas guanyar sempre, a pols.
Avui el meu poble és una mica menys bonic. Perquè ens manca un dels nostres, i perquè hi ha gent que no hauria de poder morir-se mai. Fes-li una abraçada al Pepe i companyia, i munteu-la ben grossa allà a dalt.
T’enyorarem molt.