Independentment de la ideologia i el biaix polític de cadascú, el seny i la necessitat de restablir els ponts trencats durant els fets d'Octubre de 2017 aconsellaven mantenir un respecte escrupolós a la Justícia, tot esperant el judici que esclarís si l'actuació dels polítics catalans abans i després del Referèndum era o no constitutiva de delicte.
Malgrat la contestació popular, majoritària en molts sectors de la població, aquest respecte s'ha mantingut ferm entre les institucions i l'opinió publicada al llarg d'aquests mesos llargs en què els vuit membres del Govern i els dos activistes civils han estat en presó preventiva. Aquest mateix seny conciliador va passar per alt les irregularitats competencials de l'inici d'aquest procés, quan la jutge Lamela i l'Audiència Nacional se'n van fer càrrec i van emetre les primeres euro-ordres —posteriorment retirades.
També s'ha mirat d'obviar la perversió que representa la figura de la presó preventiva a Espanya, amb un sistema col·lapsat i que respon amb dificultat a la demanda d'una justícia àgil i moderna en consonància amb la societat que ha d'arbitrar. És més, en molts casos, la sospita de la dilació premeditada i l'abús de la presó preventiva amb l'objectiu de castigar el dissident polític abans de ser jutjat ha estat present i indefugible.
Igualment, ni el fet de la construcció d'una causa amb uns fets que difícilment s'emmotllen —llei en mà— en els delictes tipificats al Codi Penal, ni el debat lèxic entre les expressions 'presos polítics' i 'polítics presos' ens han fet perdre la son. Tenint en compte, per una banda, que una denominació o l'altra no canvia el fet greu de la restricció de llibertat d'una persona sense judici i, per l'altra, que l'existència de presos polítics no és mai admesa per l'Estat que hipotèticament en té. Tot i això, el respecte a les regles del joc —i en gran part també el xoc i la impotència— han deixat que els procediments penals avancessin.
Fetes totes aquestes prevencions, però, qualsevol persona amb sentit comú veu i ha d'entendre que un cop rebutjada l'extradició per rebel·lió del President Puigdemont pels tribunals alemanys aquesta acusació sobre la resta de govern empresonat, teòricament a les seves ordres, no se sustenta i que serà complicat que prosperi una condemna per rebel·lió o sedició en un judici just, més encara sense proves d'ús efectiu de la violència dels encausats. Per no entrar a discutir els càrrecs per malversació, negats pel mateix Ministre d'Hisenda sortint.
D'altra banda, la presó preventiva i tota la càrrega de dolor i patiment de les famílies dels reclusos —de l'exposició del qual moltes vegades se n'ha abusat— evita que les seves accions, probablement no delictives però sí políticament discutibles, siguin jutjades per la ciutadania allà on realment haurien de ser tractades i analitzades, que és a les urnes i al Parlament com a fets intrínsecament polítics i no als jutjats. No podem deixar de demanar responsabilitats per l'actuació política dels nostres representants però tampoc podem acceptar aquest ús de la Justícia que posa en risc els mateixos fonaments de l'Estat de Dret.
És hora que les societats catalana i espanyola reclamin la llibertat dels empresonats, en bloc i sigui del color que sigui, estigui d'acord o no amb el dret a l'autodeterminació que els polítics catalans van portar al paroxisme. Una llibertat que no és cap xec en blanc ni cap fugida d'una justícia que els mateixos imputats han acatat de manera manifesta, a diferència dels exiliats. Una llibertat que pot ser condicional i vigilada i sempre subjecta a les compareixences que el jutge cregui oportunes. Però sense una reclusió que, a la llum de tots els fets esdevinguts, sembla cada cop més clar que és una condemna prèvia amb connotacions de revenja política.