No saturaré qui llegeixi això amb més comentaris sobre Drama perquè ja se n’ha parlat prou en el petit i autoreferencial univers tuitaire. Tampoc voldria contribuir a les crítiques a uns guionistes que es van limitar a acceptar l’encàrrec d’una televisió estatal que, després de més de seixanta anys emetent als territoris de tot l’Estat, ja ben entrat el segle XXI ha considerat oportú incloure llengües diferents del castellà a la seva programació –això sí, només en una sèrie d’un canal juvenil secundari que, com és ben sabut, TV3 actualment no té.
Més enllà de l’espurna que la va encendre, l’última polèmica lingüística ha evidenciat que a mesura que els discursos de C’s han anat calant en la vida pública, els consensos sobre llengua s’han trencat. I ho han fet fins al punt que ara les polèmiques no es produeixen només entre partidaris i detractors de les polítiques de revitalització lingüística, sinó dintre del catalanisme mateix. Així, una part del catalanisme progressista que es mostrava favorable a l’emissió de Drama per TV3 oferia arguments que haurien comprat els signants dels manifestos contra la normalització lingüística que impulsava l’espanyolisme no fa tants anys.
Afirmaven, per exemple, que la sèrie acosta l’audiència castellanoparlant a TV3 –perquè ja se sap que els no catalanoparlants que parlen habitualment llengües diferents del castellà no compten i perquè es veu que l’audiència catalana (suposadament bilingüe) tria programa en funció de la llengua i no del contingut. Alguns asseguraven que la bilingüització beneficia el català –perquè també se sap que mirar Unorthodox en ídix i amb subtítols mola, però mirar una sèrie completament en català encara que l’entenguis sense subtítols, ja no mola tant.
Altres destacaven que reflecteix la “realitat” de Catalunya –concretament, la realitat d’una població jove, urbana, blanca, de classe mitjana i que té el privilegi de poder triar si vol parlar català o castellà. No van faltar les apel·lacions a la “catalanitat fràgil” –equiparant la fragilitat de la catalanitat (ben real, per causes que venen de lluny) amb la “masculinitat fràgil” de qui té por de perdre uns privilegis estructurals (també ben reals i antics en el temps). I tampoc podien faltar les burles a les posicions que, amb més o menys encert, expressaven preocupació per la substitució progressiva del català pel castellà en els pocs espais on la llengua de P.A.W.N. Gang és predominant.
Val la pena analitzar aquests nous discursos del catalanisme amb cert deteniment per esbrinar d’on venen i a quins marcs ideològics responen. No cal dir que les posicions contràries a l’emissió de la sèrie per TV3 també ofereixen un material ben sucós des d’un punt de vista de l’anàlisi de les ideologies lingüístiques, però crec que en aquest cas és més interessant analitzar els primers, precisament per la relativa novetat que suposen en l’àmbit del catalanisme d’esquerres.
En primer lloc, cal tenir present que les ideologies lingüístiques es poden expressar de manera explícita, però també, i principalment, a través de tot allò que assumim sobre l’ús lingüístic en un determinat context social: quina llengua es considera “normal” en cada situació, quina llengua triem segons la persona que tenim davant, quins comportaments trenquen la “norma” que guia els hàbits lingüístics, quins usos lingüístics es consideren prestigiosos i quins no, etc. Les ideologies lingüístiques van lligades a les estructures politicoeconòmiques de cada moment històric i, per tant, als interessos de qui exerceix el poder.
Així, al segle XVIII, en el moment en què a Europa es van constituir els estats nació, lligats al projecte d’expansió del capitalisme, interessava homogeneïtzar els usos lingüístics dintre de cada estat perquè les mercaderies, els capitals i, sobretot, la mà d’obra poguessin circular-hi sense dificultats comunicatives. Aquesta homogeneïtzació es va fer amb les eines i els mecanismes coercitius que proporcionava, precisament, la nova estructura politicoeconòmica: les institucions estatals, amb les seves lleis i la seva burocràcia, les acadèmies de la llengua, l’escola i l’exèrcit, entre d’altres.
En paral·lel, calia desenvolupar una certa consciència entre tots els habitants de l’estat nació de pertànyer a un projecte comú que comportava avantatges individuals des d’un punt de vista material (l’estat del benestar) i simbòlic (pujar al carro de la modernitat). Aquesta consciència solia anar lligada al fet de tenir una llengua i una identitat compartides. Això es promovia i es promou, entre d’altres mecanismes, a través dels marcs mentals vehiculats per la premsa i altres mitjans de comunicació o a través de les competicions esportives.
És el que Michael Billig va anomenar nacionalisme banal, és a dir, el nacionalisme dels estats, que, de tan assumit i naturalitzat, no es nota. Els processos esmentats van comportar que s’establissin jerarquies entre la llengua de cada estat nació (el francès, el castellà, l’anglès, l’italià...) i la resta de llengües parlades en el territori nacional (el bretó, el cors, el basc, el català, el gal·lès o el sard, per dir-ne només unes poques). En alguns casos, les conseqüències d’aquelles polítiques lingüístiques s’han intentat revertir, de manera més o menys reeixida, des dels anys 70 del segle XX.
Ara som en una altra fase del capitalisme, la que alguns autors anomenen capitalisme tardà, lligat a la globalització econòmica de tall neoliberal. Aquest procés politicoeconòmic, com no podia ser d’altra manera, també té un correlat en les ideologies lingüístiques –especialment en les que no es noten perquè de tan assumides que les tenim, no semblen ideologies, i és això precisament el que les fa hegemòniques. Així, del nacionalisme banal hem passat a un cosmopolitisme banal en què els valors hegemònics es basen en aspectes com la llibertat de tria –que no tothom té: com més recursos, més llibertat de tria–, la diversitat d’aparador –que comporta jerarquies entre els parlants de diferents llengües: a Catalunya no tenen (tenim) els mateixos drets els parlants de castellà que els parlants de romanès o de paharí– i, sobretot, l’autoregulació del mercat lingüístic i la consegüent aversió a la intervenció pública orientada a compensar les desigualtats de partida.
Així, segons aquesta lògica, si una llengua experimenta un procés de minorització a causa de les dinàmiques politicoeconòmiques i demogràfiques de la globalització és perquè no és prou “atractiva”, o prou “simpàtica”, per vendre’s als usuaris potencials (en aquest cas, els parlants, que han de decidir si val la pena, o no, invertir en aquest recurs). En definitiva, que la culpa de la minorització és de les llengües minoritzades i dels seus parlants, per no tenir una bona estratègia de màrqueting, per no ser prou competitives en el mercat globalitzat i per voler-se “imposar” (malgrat els pocs mecanismes coercitius per fer-ho) a través de les polítiques públiques que les fomenten “artificialment”. Només les llengües minoritzades són font de conflicte i politització, mentre que les llengües dominants són codis “neutres” que asseguren les relacions harmonioses perquè tothom s’hi entén.
Ignorar, ja d’entrada, l’existència de jerarquies comporta que els que estan en desavantatge ho tinguin més difícil per defensar-se. Des de les posicions favorables a les llengües dominants és fàcil deslegitimar les llengües minoritzades, els seus parlants i les posicions que defensen. Aquesta deslegitimació es pot fer a través de diversos mecanismes, entre els quals destaquen la condescendència, el menyspreu i la burla. Això es fa, per exemple, quan es magnifiquen els discursos essencialistes i tronats en defensa de la llengua catalana. És indubtable que aquests discursos essencialistes i tronats existeixen, i probablement estan sobrerepresentats a les xarxes, però fer passar la part pel tot és precisament una de les estratègies que es fan servir en els discursos de deslegitimació.
Les posicions favorables a la llengua minoritzada es fan passar –totes– com a pròpies de gent tancada, radical, essencialista, etnicista i hiperventilada, quan no supremacista. És a dir, com una cosa exclusiva d’aficionats a corregir errades lingüístiques alienes, de boomers i de persones amb qui, en general, no ve de gust anar a fer un arròs. I aquest estigma desencoratja i emmudeix a qui, potser, voldria mostrar-se a favor de la llengua minoritzada, però no sap com fer-ho, i calla –s’autocensura– per por de rebre represàlies o que l’associïn amb posicions amb què tampoc s’identifica. I no només això, sinó que pot arribar a pensar que, de la mateixa manera que no era prou guai parlar només occità a la França del segle XX, tampoc ho és parlar només català a la Barcelona del segle XXI.
El que s’esperaria de les posicions progressistes i transformadores és que, des del pensament crític, desemmascaressin les ideologies de fons presents en uns discursos hegemònics basats en la desigualtat entre llengües i entre parlants, no pas que en compressin la versió enrotllada.